Tenim uns governants que no ens els mereixem

Es diu, i es repeteix, que la pandèmia estressa el que ja està estressat, posa en evidència el que ja estava malament. I aquesta, diguem llei, es compleix també en relació aquells que ens governen. O, si no, vegin els exemples de les últimes 48 hores:

Per començar el grup parlamentari del Govern d’Espanya se salta, davant els ulls atònits dels qui ho contemplaven per televisió, totes les normes de prudència i, en lloc de participar al Congrés amb el 50% dels seus efectius per poder guardar les distàncies de seguretat, van tots, s’asseuen colze amb colze, amb l’única finalitat de proclamar eixordadores ovacions al president Sánchez, que més aviat havia de semblar-li que es trobava a l’arena taurina en una tarda de glòria.

Contrastaven les apinyades files governamentals amb les dels grups de l’oposició, els quals, en la seva immensa majoria, apareixien amb la meitat dels escons buits.

És la segona ocasió en pocs dies que Sánchez es submergeix en una salva d’aplaudiments dels seus. És un mal exemple per partida doble, primer perquè denota una auto satisfacció i un orgull perillós i, a més, immerescut, perquè Sánchez no pot exhibir un bon resultat de la seva gestió. Tot el contrari, ha estat pèssima, com ho revela un estudi tan neutral com el de la Universitat de Cambridge, que situa Espanya en l’últim lloc entre els 33 països de l’OCDE, per la seva gestió i els resultats en l’abordatge de la pandèmia.

L’altra dimensió del mal exemple, és saltar-d’una manera tan evident, com ho van fer al Parlament, les distàncies de seguretat, per després predicar que els ciutadans sí que les compleixin.

Un altre fet que en un país normal provocaria dimissions és la revelació per escrit i per part de Ministeri de sanitat a la pregunta formal de l’Defensor del Poble sobre la composició de la famosa comissió d’experts que assessorava el Govern en la desescalada i establia criteris en relació a les diferents comunitats autònomes, de que tal comissió no existeix. Es tracta a més d’una resposta oficial i per escrit; o sigui, que marge per a la interpretació poc. És a dir, el doctor Simón, el ministre Illa, la vicepresidenta primera, el mateix Sánchez, han enganyat cada vegada que remetien, en algun dels seus arguments, a aquest comitè, ara inexistent. La qüestió és evident: si en una cosa tan fonamental i concreta com és la famosa comissió d’experts ens enganyen en quantes qüestions més ho estan fent?

La tercera qüestió que ens sorprèn, més que greu és peculiar. Es tracta de l’enduriment de mesures contra la pandèmia a Andalusia. Concretament, aquella que estableix que les discoteques han de tancar abans de les 5 de la matinada, i això es presenta com una restricció important per evitar el contagi. Però, a quina hora tanquen les discoteques en aquelles terres de sud? Qui pot pensar que tancant a una hora avançada aconseguirà alguna cosa? Amb tant de temps per abundant ingesta alcohòlica s’aconseguir reduir el relaxament de les normes de seguretat que es produeix en l’oci nocturn i que és la causa de el problema que porta, en uns casos al seu tancament, i en altres a una reducció important d’horari? Això d’Andalusia més aviat sembla un brindis al sol, i mai millor dit.

L’últim exemple es produeix a Catalunya, particularment afectada per la Covid-19. La Generalitat ha establert una nova regulació basada en 5 nivells. El nivell zero és aquell en el qual fa 14 dies que no hi ha casos. Seria la millor situació possible sense que hagués desaparegut del tot el coronavirus. El nivell màxim es caracteritza per una transmissió comunitària no controlada, amb el risc de superar la capacitat hospitalària. Fins aquí no hi ha res d’especial. El curiós del cas és que, al menys en la informació aportada als mitjans, el nivell 1 que es defineix com “casos esporàdics vinculats a casos importats”, “es recomanen les mateixes mesures que les que corresponen al nivell zero.” D’acord, doncs, si no hi ha diferència pràctica entre el nivell zero i l’1 per què la diferència entre tots dos? Per què no pot existir un sol nivell que reculli la possibilitat que no hi hagi casos o que es donin alguns esporàdics quin origen sigui importat, i ja està?

Aquest, a diferència dels dos primers exemples citats, no té gravetat, però no deixa de ser sorprenent la manera com plantegen les coses després de tants mesos d’experiència. En lloc de fer-les senzilles, clares i estables, perquè tots els ciutadans les interioritzin i compleixin amb elles, s’han aficionat a criteris canviants, complexos i difícils de retenir, fins i tot d’interpretar, pel conjunt dels mortals. Aquí no resa allò de “les idees clares i la xocolata espessa”.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...