És possible aproximar quina serà la realitat de Catalunya pel que fa a les seves dimensions socioeconòmiques més importants a finals d’any. L’escenari que descriurem es fonamenta en les previsions actuals sobre la caiguda del PIB i les dades de la crisi passada, la que va iniciar-se el 2008. Per tant, si els rebrots es multipliquen i es donen nous períodes de confinaments territorials, aquests escenaris encara es poden aguditzar. Essent dolents no seria la pitjor hipòtesi.
Pel que fa a la dada més determinant, la renda mitjana per llar se situaria en el mateix nivell que en el període més agut de la crisi, és a dir l’any 2013. Significaria que amb menys d’un any hauríem caigut el mateix que es va trigar cinc anys en la crisi passada. Serà per tant un xoc brutal. Cal veure si les polítiques públiques aconsegueixen atenuar els seus efectes, perquè el més important és no perdre llocs de treball, no deixar al marge les famílies i no trencar l’estructura de producció i les seves cadenes de valor. Si això no s’aconsegueix en una mesura raonable, el període de recuperació serà molt difícil perquè evidentment no és el mateix rebre un cop a què et trenquin l’os.
La previsió per situar-nos al mateix nivell del 2019 ens situaria a finals del 2023 i això representaria, entre pujades i baixades, que haurem viscut un període crític extraordinàriament llarg que es va iniciar el 2008, amb la crisi de les suprime, que es va remuntar entre el 2018 i 2019 fugaçment, per tornar a caure el 2020. A aquesta caracterització temporal de la crisi econòmica cal afegir la política, que també té incidència sobre ella. I aquí cal referir-se a la dècada perduda que va del 2010 al 2020 i que simbòlicament s’inicia amb la sentència del Tribunal Constitucional. En realitat aquesta datació que agrada molt, és poc realista perquè les grans convulsions polítiques en realitat no van començar fins dos anys més tard, si bé és cert que a partir de la sentència la política catalana es va desviar de la gestió del país per entrar en conflicte amb la política de l’estat.
Una sèrie d’indicadors de la situació socioeconòmica ens poden revelar l’escenari que ens trobarem a principis de l’any que ve a Catalunya.
Previsiblement l’indicador de pobresa AROPE se situaria en el 22,6% tenint com a referència l’escala espanyola, i en el mateix sentit el risc de pobresa se situaria en torn del 15,8,%. Naturalment si en lloc de la mitjana de la renda espanyola utilitzem la catalana, aleshores aquest risc de pobresa creix i afectaria un de cada cinc catalans. La pobresa material severa, allò que en podríem dir un estat de necessitat clar, afectaria el 7,5% de la població i les llars amb baixa intensitat de treball serien l’11,5%. Entre aquestes dues últimes xifres es mouria la dimensió de la població de Catalunya que tindria unes necessitats vitals insatisfetes i parentòries. Serien aproximadament entre 750.000 a 800.000 persones. Cal veure si l’escut social dissenyat pel govern espanyol i les mesures que pugui prendre la Generalitat, de moment desconegudes, i la dels grans ajuntaments poden pal·liar l’impacte social d’unes xifres tan dures.
Si en lloc de la mitjana de la renda espanyola utilitzem la catalana, aleshores aquest risc de pobresa creix i afectaria un de cada cinc catalans Share on X
Loading ...
