Dia a dia es va veient com la diferent eficàcia dels governs determina millors o pitjors condicions de vida per als ciutadans, i més possibilitats d’una recuperació econòmica més ràpida.
És evident que per a Corea, Taiwan o Singapur el dany infligit per la Covid-19 serà molt més superficial que a la Xina. Però és que, a la mateixa Europa, Portugal, Txèquia, Polònia, Hongria, fins i tot la pròpia Alemanya, també Dinamarca, estan sorgint de la fase inicial més dura bastant indemnes. A la banda contrària, el Regne Unit, Itàlia i sobretot Espanya, que per alguna cosa és el país amb més morts, fins i tot mal comptats, amb relació a la seva població. I és que, encara que ens inundin de xifres, no es deixi perdre el fil, l’indicador més fiable de l’impacte són els morts, perquè és el que expressa millor sintèticament, sobretot els que s’ha fet bé o malament.
L’abundància de morts, no en xifres absolutes, és clar, sinó en funció del nombre d’habitants, diu molt de les polítiques aplicades. De si es van adoptar tard o d’hora les mesures, si hi va haver un esforç suficient per identificar els portadors mitjançant abundància de proves, si es va disposar d’elements de protecció personal suficients, com les màscares, si es van detectar ràpidament els focus i es va actuar diligentment contra ells, si els serveis de salut van disposar de mitjans suficients, i si les mesures de confinament, que no tots els països d’èxit han aplicat, s’han respectat o no. I aquest últim epígraf és l’únic en què Espanya surt ben parada. És el país on s’ha seguit més disciplinadament.
Espanya és el país d’entre els que es tenen dades que en major mesura va reduir la mobilitat en relació amb l’oci i l’ús del transport, amb xifres properes al 90%, i la feina, prop del 70%. És l’única mesura que depèn en darrer terme de la població, però també assenyala que és el país amb més restriccions. Tota la resta va fallar per insuficiència. Tant és així que després de tantes setmanes i una roda de premsa diària, la direcció de la crisi i la seva cara més visible, el doctor Simón, no tenen un sistema de dades homogeni que expressi raonablement la realitat. Això deixant al marge el mal pensament cada vegada més estès que hi ha un intent deliberat d’ocultar l’hecatombe de mortalitat, precisament perquè amb la comptabilització mínima ja ens situem al capdavant del món.
Ens ha passat una cosa molt greu, i en part segueix viva quan un de cada cinc morts del món és d’aquest país malgrat que la seva població no representa ni l’1%. Dir que les explicacions seran per a més endavant és suïcida, perquè sense pressió el que predomina és l’ocultació i no la rectificació, i aquest mètode acaba matant-nos. Si fins i tot ara les ministres amb Irene Montero al capdavant neguen que les manifestacions feministes del 8M van ser un tràgic error, especialment a Madrid, on es va produir la més gran, com podem esperar que rectifiquin en decisions de resultats negatius menys evidents?
L’historiador Borja de Riquer ens advertia, observant el comportament dels governs de les altres dues greus crisis precedents, la del còlera del 1885, i la de la grip del 1918-20, que els governs, un cop passada la crisi, van fer tot el possible per no parlar d’elles i retre comptes del que havia passat, i ho van aconseguir en gran mesura, tot i que la primera va deixar 150.000 morts i la segona 260.000 en una mica més de dos anys.
La temptació del govern de Sánchez ara és la mateixa, i l’última enquesta del CIS assenyala i aplana el camí: unitat al voltant del govern, res de crítiques i només la informació governamental ha de ser autoritzada. Tot això malgrat que, d’acord amb els cinc criteris de l’OMS sobre el desconfinament, Espanya només en compleix un, precisament el del confinament.
Però tot el que depèn de la seva acció és encara absolutament insuficient. Com pot ser que un país que encara conserva una indústria tèxtil i paperera poderosa sigui incapaç de promocionar centenars de milers de màscares al dia? Com pot ser que una potència exportadora i que ocupa el desè lloc del món pel seu pes econòmic, no sàpiga produir el nombre suficient de tests, i no tingui les relacions comercials per aconseguir-los massivament? Un mini país com Islàndia, una mena de Sabadell i Terrassa junts, ha fet proves en una proporció d’un de cada cent habitants. Oh, però és que són pocs! Sí, però espavilats. Doncs mirem un país molt més gran: Alemanya està al voltant d’una prova cada 300 habitants. Però si fins i tot els mesuraments de temperatura corporal a distància i massivament són un producte exòtic a Espanya! O la societat eleva la seva exigència crítica raonable, que és tot el contrari de criticar sense fonament, o les deficiències governamentals són tals que estarem molt de temps, un any com a mínim, en un pantà de malaltia i destrucció econòmica.
Només una xifra per donar una idea del desastre governamental. Si s’haguessin adoptat les mesures una setmana abans, per tant, sense manifestacions feministes ni grans trobades esportives, els morts ara serien 7.506 menys que els actuals. És el cost del desgovern.
La diferent eficàcia dels governs determina millors o pitjors condicions de vida per als ciutadans, i més possibilitats d'una recuperació econòmica més ràpida Click To TweetMés informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
