Una acumulació de fets conflictius ha obligat al president del govern espanyol a haver d’intervenir per refer les costures de la coalició. Ha cridat a l’ordre amb una insòlita nota pública de la Moncloa assenyalant que el Ministeri de Treball, amb tot el que fa referència a la crisi del coronavirus, està supeditat al de Sanitat.
La nota ha estat forçada per la iniciativa de la ministra de Treball, Yolanda Díaz de Podemos, de distribuir una guia entre les empreses en relació amb el problema sanitari, sense coordinar-ho amb el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Tampoc ho va fer amb els sindicats i les patronals, transmetent així una imatge d’unilateralisme gens adient en les actuals circumstàncies. Junt amb la nota, Sánchez ha convocat la primera reunió de la comissió de la coalició, precisament amb la finalitat de reconstituir, almenys en imatge, una unitat malmesa.
La veritat és que les diferències entre ambdues formacions no són menors i comencen a aflorar.
L’abordatge del tema de la immigració és substancialment diferent, però, malgrat la magnitud d’aquesta qüestió, on realment ha esclatat la divisió és en la llei orgànica anomenada de llibertat sexual i que com està carregada d’ideologia ha provocat tensions fins i tot en el mateix PSOE.
Per aquesta característica ideològica, l’avantprojecte de llei és profundament divisiu, i més enllà del conflicte sobre la invasió de competències ministerials i autonòmiques que ha dut a terme Irene Montero, i de l’altre conflicte que pot suscitar la indeterminació de figures penals, ha aconseguit a l’ensems obrir un altre front en l’àmbit del feminisme, especialment del feminisme del PSOE.
I és que sota el concepte d’igualtat de gènere i de perspectiva de gènere, que molta gent redueix a la idea d’igualtat entre home i dona, hi ha un entramat ideològic complex que té interpretacions profundament contraposades i conseqüències immenses. L’avantprojecte de llei, tal com estava preparat, era el cavall de Troya de la teoria queer, que postula la identitat de gènere com un dret i que considera que una persona té dret a escollir per la seva pròpia decisió quin és el sexe al qual pertany amb independència del seu sexe biològic. Aquesta afirmació té profundes implicacions pràctiques, per exemple en el procés educatiu dels infants o en els drets de les persones o en les grans institucions socials, com el matrimoni, la maternitat i paternitat i la família.
Per la seva banda, el sector majoritari del feminisme del PSOE s’inscriu en el feminisme de gènere, és a dir la lluita de les dones contra el patriarcat i la subordinació que aquest imposa. Aquesta concepció aferma la condició femenina i considera que abolir aquest rol, com fan les identitats de gènere, significa afeblir la lluita de les dones per assolir la seva plenitud. Aquesta diferència provoca xocs en molts altres aspectes. En el dels ventres de lloguer, que les feministes de gènere rebutgen, com ho fan amb la prostitució. Mentre que la posició de Podemos és d’acceptació.
És sorprenent que en un país dels més desiguals d’Europa en allò que és fonamental, la dimensió econòmica, amb un govern que s’autoqualifica de progressista i amb un partit que vol configurar l’esquerra autèntica i no reformista, com és Podemos, la prioritat i el gran tema de debat no siguin les polítiques de redistribució o la participació dels treballadors a l’empresa, sinó les qüestions sexuals i si una dona és una dona o és una altra cosa.
Una acumulació de fets conflictius ha obligat al president del govern espanyol a haver d’intervenir per refer les costures de la coalició Share on X
