Les eleccions britàniques d’aquest mes de desembre han posat en evidència una regla no escrita però crucial de la política europea: la personalitat dels candidats mana.
Tal i com escriu Matthew Karnitschnig a Politico EU, la votació ha demostrat principalment que als britànics els cau bé Boris Johnson i malament Jeremy Corbyn. Les enquestes han de fet demostrat que Johnson és realment considerat com més simpàtic que Corbyn per pràcticament tots els grups socials britànics.
Sens dubte, des de l’aparició dels mitjans de comunicació de massa (sobretot la ràdio i la televisió), la personalitat dels candidats ha jugat un paper important a l’hora de inclinar les balances electorals.
No obstant, tradicionalment els líders carismàtics ho eren primerament perquè representaven amb fidelitat un ideal, un programa polític. Els votants hi podien reconèixer la seva pròpia forma de concebre la política.
Avui, en canvi, la personalitat del candidat i no la seva ideologia ocupen tot l’espai. Més que la ideologia o una ideal coherent de país, les forces que mouen la política europea són el pragmatisme i l’oportunisme.
Possiblement, l’extrem d’aquesta tendència sigui el president francès Emmanuel Macron, antic ministre del govern socialista de François Hollande transformat a cop de comunicació en paradigma de dinamisme. Jove i somrient, arribà a la campanya sense programa electoral i tot i així guanyà les eleccions amb la vaga promesa de posar França «en marxa». Per anar cap a on, això era secundari.
La inoperància dels partits polítics tradicionals europeus davant temes espinosos com la globalització o la immigració ha generat una multitud de polítics oportunistes que s’han servit de les estructures existents (casos de Johnson o el canceller austríac Sebastian Kurz) o les han atacat des de fóra (Macron i el ex-ministre del interior italià Matteo Salvini) per fer-se amb el poder tot dient el que la gent vol escoltar.
Poc importa tampoc que els líders polítics tinguin vides privades poc exemplars (Johnson) o si més no, estranyes (Macron). O que fa un temps defensessin el contrari del que diuen actualment.
Lluny d’atenuar-se, el personalisme s’estén sense parar. L’ex-primer ministre italià Matteo Renzi, en una operació de llibre de text macrionià, abandonà aquesta tardor el Partit Democràtic per buscar fortuna en un moviment batejat «Itàlia Viva» construït al seu voltant.
A Espanya, partits com Podem o Vox cultiven particularment la imatge dels líders respectius. No obstant, el cas més evident de personalisme és el del president en funcions Pedro Sánchez (consideri’s per exemple el seu pretensiós llibre «Manual de Resistencia»).
Com molts líders europeus, Sánchez demostra el seu oportunisme imaginant i fent i desfent pactes electorals a dreta i esquerra, amb l’objectiu últim de conservar el poder. Fa unes dècades, els dirigents i votants del PSOE haurien trobat el seu comportament indigne d’un socialista. Avui, tothom dóna per fet que l’oportunisme és la base de la política.
