Vés al contingut principal

Una Barcelona inaccessible. I no és només per l’habitatge

La crisi de l’habitatge no va néixer d’un dia per l’altre. És el resultat d’una acumulació de desídia política, errors i mesures desencertades. Les seves causes són anteriors a Sánchez, però és durant els seus vuit anys de govern quan el problema creix fins a fer-se pràcticament incontrolable.

Amb Barcelona pot estar passant una cosa semblant, aquesta vegada amb l’accessibilitat. Una crisi que s’ha anat construint silenciosament, decisió rere decisió, fins a adquirir unes dimensions que amenacen el funcionament de la ciutat.

La primera evidència és Rodalies. Anys d’anuncis de grans inversions, millores promeses i plans successius han desembocat en un servei que funciona pitjor que abans.

La gestió del govern Illa és, en aquest sentit, literalment catastròfica.

Després de jornades interminables d’incidències, aquest dilluns 16 de novembre la R1 encara registrava retards importants. Era un episodi més d’una successió que sembla no tenir final.

Quan no són vagues de maquinistes, són catenàries, instal·lacions de seguretat, robatoris de coure, problemes informàtics o qualsevol altra de les múltiples incidències que converteixen l’excepció en rutina.

Rodalies ha deixat de ser un mitjà de transport fiable. I una gran capital que no pot garantir l’arribada dels seus treballadors té un problema estructural de primera magnitud.

El segon factor és la política municipal de mobilitat.

Colau va iniciar una transformació urbana que ha convertit l’ús del vehicle privat en una experiència extraordinàriament problemàtica. Collboni, en aquesta qüestió, continua substancialment pel mateix camí.

El problema afecta relativament poc una bona part dels residents que treballen dins Barcelona, perquè l’automòbil representa una proporció minoritària dels seus desplaçaments.

Però aquesta mateixa política es converteix en una llosa per a les persones que viuen fora i necessiten entrar a la ciutat per treballar, comprar, atendre obligacions familiars o efectuar gestions.

Quan el tren no funciona i el cotxe troba obstacles creixents, què se suposa que han de fer aquestes persones?

Segons l’informe demogràfic municipal, les persones residents a la resta de la província que treballen a Barcelona van passar de 285.000 el 2011 a 450.000 el 2021.

 

Un increment del 57,9% en només deu anys.

Simultàniament, els barcelonins que viuen i treballen a la mateixa ciutat disminueixen de 507.000 a 443.000.

I els residents que treballen a la resta de la província augmenten de 173.000 a 236.000.

La conseqüència és extraordinària: el 2021, per primera vegada, els treballadors que arriben de fora representen el 50,4% dels llocs de treball de Barcelona ocupats per residents a la província.

Barcelona necessita més mobilitat metropolitana que mai, precisament quan les administracions fan cada vegada més difícil garantir-la.

Els autobusos també van cada vegada més lents

Perquè el deteriorament no acaba amb Rodalies ni amb els automòbils.

Les estadístiques oficials acrediten que la velocitat comercial dels autobusos de TMB ha disminuït.

El 2013 era de 12,6 km/h. El 2015, de 12,1. El 2019, d’11,8. El 2024, d’11,62. I el 2025, d’11,4 km/h.

Una reducció del 9,5% respecte del 2013.

En hora punta, el 2025, els autobusos circulen a una velocitat mitjana de només 10,8 km/h.

Una velocitat ridícula per a una gran capital europea.

El resultat és que les dificultats generals de circulació acaben perjudicant també el transport públic que teòricament es pretén afavorir.

I, com si tot això no fos suficient, Colau i Collboni comparteixen una altra decisió: prolongar el tramvia per la Diagonal.

Una operació que significa destruir bona part d’una reforma urbana recent, la realitzada durant el mandat de Xavier Trias, que havia estat un èxit.

Ara es prepara una nova intervenció sobre aquest mateix espai, amb anys d’obres, alteracions de circulació i una infraestructura rígida que constituirà una nova barrera urbana.

Les previsions situen l’inici de les obres el 2027 i l’entrada en servei el 2031. Quatre anys més de complicacions.

Tot plegat per una connexió de cap a cap de la Diagonal que només utilitzarà íntegrament una petita part (3%) dels viatgers.

L’alternativa d’una xarxa d’autobusos elèctrics moderns, amb gestió intel·ligent i gran flexibilitat, mereixia una consideració molt més seriosa.

Hi ha, a més, una qüestió econòmica: el transvasament potencial d’usuaris i ingressos des de línies públiques d’autobusos cap a una explotació tramviària concessionada a una empresa privada.

Quin benefici net obtindrà el sistema públic metropolità i qui acabarà pagant els costos?

La suma és demolidora: Rodalies en descomposició, accessos viaris cada vegada més problemàtics, autobusos més lents, dependència creixent dels treballadors de fora i noves obres que complicaran encara més la mobilitat.

I tot això en una ciutat on l’habitatge ja expulsa moltes persones que hi treballen.

L’accessibilitat no és una qüestió secundària. Determina la productivitat, el comerç, els serveis, les oportunitats laborals, els costos empresarials i la qualitat de vida.

Barcelona corre el risc de convertir-se en una ciutat que necessita cada vegada més la seva àrea metropolitana, però que cada vegada resulta més difícil d’assolir.

El problema ja no és només viure a Barcelona. És poder-hi arribar i moure-s’hi. I això també és una forma de decadència urbana.

La crisi de Barcelona ja no és només poder pagar un habitatge. És poder arribar a la ciutat, treballar-hi i moure-s'hi. #Barcelona Share on X

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ompliu aquest camp
Ompliu aquest camp
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.