Hi ha ciutats que canvien i ciutats que, de tant canviar, acaben per deixar de reconèixer-se. Barcelona corre el risc d’entrar definitivament en aquesta segona categoria. No perquè la transformació sigui dolenta en si mateixa —Barcelona sempre ha estat una ciutat d’immigració—, sinó perquè la magnitud i la velocitat del canvi han superat de llarg la capacitat política de governar-lo.
Les xifres són extraordinàries. L’any 2016, el 22,5% dels habitants de Barcelona havia nascut a l’estranger. Deu anys després, l’1 de gener de 2026, ja són el 36,2%: 626.924 persones. En una dècada, gairebé catorze punts percentuals més.
Però la dada més reveladora és una altra. Entre 2016 i 2026, Barcelona ha guanyat 119.536 habitants. En aquest mateix període, els residents nascuts a l’estranger han augmentat en 263.803, mentre que els nascuts a Espanya s’han reduït en 144.267.
Això assenyala una transformació demogràfica de dimensions històriques: el creixement de la ciutat depèn íntegrament, en termes de composició poblacional, de l’augment dels residents nascuts fora d’Espanya.
I tot això s’ha produït pràcticament sense un debat polític seriós sobre les conseqüències.
Una ciutat, dues immigracions i una desigualtat creixent
Sota la paraula immigració s’amaguen realitats profundament diferents.
D’una banda, professionals internacionals, directius, investigadors i treballadors qualificats, sovint amb una capacitat adquisitiva elevada. De l’altra, una immigració laboral de rendes baixes, necessària per a nombroses activitats econòmiques, però que ha d’afrontar un mercat immobiliari cada vegada més inaccessible.
Les dades municipals permeten observar aquesta polarització. Entre els residents estrangers procedents de la Unió Europea, el 66,2% disposa d’estudis superiors. Entre els nord-americans, el 76,2% té estudis universitaris. En canvi, aquest darrer percentatge és del 8,6% entre els pakistanesos i també entre els hondurenys.
Les diferències salarials reforcen el contrast. El 2024, els homes de nacionalitat espanyola cobraven de mitjana 42.718 euros anuals, davant dels 30.826 dels estrangers. Entre les dones, les xifres eren de 34.895 i 27.884 euros, respectivament.
Són dues pressions diferents sobre una mateixa ciutat. La població internacional de rendes altes intensifica la competència pels habitatges més atractius. La de rendes baixes es veu empesa cap als barris més assequibles, als pisos compartits i, en els casos més precaris, a situacions de sobreocupació.
Quan l’oferta d’habitatge no acompanya l’augment de la demanda, els preus i la desigualtat residencial s’agreugen. El perjudicat és, sobretot, qui disposa d’una renda ordinària: el barceloní de tota la vida.
Barris que canvien de població, de funció i de vida quotidiana
La transformació no es distribueix uniformement.
Al barri Gòtic, el 76,4% dels residents ha nascut a l’estranger. Al Raval, el 67,1%; a Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, el 61%; i a la Barceloneta, el 55,1%. Per tant, ja hi ha barris de la ciutat on la població autòctona és minoritària, i aquesta tendència continua augmentant.
És difícil imaginar una transformació més radical de la geografia humana del centre històric de Barcelona.
En aquests barris conflueixen fenòmens diferents: substitució residencial, pressió turística, habitatges cars, precarietat habitacional, transformació del comerç i una població amb vincles molt desiguals amb el territori.
En altres zones, com Ciutat Meridiana, el Besòs i el Maresme o la Trinitat Vella, la concentració de població nascuda fora de la Unió Europea és també molt elevada, però les condicions socioeconòmiques són diferents, cosa que no vol dir que siguin millors; més aviat al contrari.
El risc és la fragmentació: barris internacionals de rendes altes, barris d’immigració treballadora i una classe mitjana local que troba cada vegada més difícil continuar vivint a la seva ciutat, sobretot els seus fills i nets.
Barcelona pot acabar convertida en un conjunt de territoris contigus, però socialment cada vegada més separats.
El català: la conseqüència més greu i més difícil de reparar
El problema més profund, tanmateix, no és urbanístic. És cultural i lingüístic.
Barcelona està deixant de ser una ciutat on el català es pugui donar per descomptat com a llengua de relació habitual.
L’Enquesta de Serveis Municipals de 2026 estableix que només el 34% dels barcelonins té el català com a llengua habitual, davant del 56% que utilitza el castellà i del 10% que empra altres llengües.
El 2021 el català encara era la llengua habitual del 39%. En cinc anys ha perdut cinc punts percentuals. El seu retrocés no és una impressió subjectiva: és una tendència estadística.
La situació és encara més preocupant entre els joves. Només el 18,8% dels barcelonins d’entre 25 i 34 anys té el català com a llengua habitual.
Una altra investigació, l’Enquesta a la Joventut de Barcelona de 2025, situa en el 17,8% els joves de 15 a 34 anys que utilitzen predominantment el català. Les metodologies no són idèntiques, però el diagnòstic convergeix.
Encara més revelador: un estudi de l’Institut d’Estudis Catalans sobre deu clubs esportius barcelonins ha constatat que només l’11,3% de les interaccions entre joves es produeixen exclusivament en català.
És aquí on es decideix el futur d’una llengua: no només a l’escola, sinó als patis, als vestidors, als grups d’amics, als comerços i als espais de lleure.
Barcelona està perdent la capacitat de convertir el català en la llengua comuna de persones d’orígens diferents.
El castellà disposa de l’avantatge d’una llengua de gran projecció internacional i comprensió pràcticament universal a la ciutat. El català, sense una política activa de socialització, queda progressivament relegat als àmbits familiars i als cercles on ja era present.
Això produeix un cercle viciós. Com menys s’utilitza el català, menys necessari resulta aprendre’l; com menys necessari és, menys s’utilitza.
I el problema s’agreuja quan els mateixos catalanoparlants abandonen espontàniament la seva llengua davant de qualsevol interlocutor que identifiquen com a nouvingut.
La llengua pròpia deixa aleshores de ser una realitat compartida i es converteix progressivament en un atribut particular d’una minoria.
Aquesta és probablement la conseqüència més transcendent de la transformació de Barcelona.
La cohesió social també comença a esquerdar-se
Hi ha un altre indicador que exigeix atenció.
L’Enquesta de Valors Socials de Barcelona de 2025 mostra que el suport a la convivència de persones de cultures diferents en un mateix barri ha passat del 65,8% el 2021 al 55,3% el 2025.
La consideració que la immigració és el principal problema social ha augmentat del 8,7% al 13,1%.
Aquestes dades no demostren necessàriament que la convivència quotidiana s’hagi deteriorat en la mateixa proporció, però sí que revelen un canvi important en la percepció ciutadana.
La confiança, la reciprocitat i l’existència de normes comunes són ingredients indispensables de la cohesió social. Quan es debiliten, la proximitat física no garanteix la convivència.
No n’hi ha prou amb celebrar la diversitat. Cal construir les condicions perquè aquesta diversitat pugui formar part d’una comunitat compartida.
Una ciutat no és simplement un lloc on viuen moltes persones. És una xarxa de vincles, institucions, memòria i responsabilitats recíproques.
El fracàs polític: transformar la ciutat sense governar-ne les conseqüències
Aquí apareix la responsabilitat fonamental de l’Ajuntament i, en la part que correspon a les seves competències, de la Generalitat i de l’Estat.
Durant els mandats de Colau i Collboni, Barcelona ha estat sotmesa a una transformació extraordinària sense una política de ciutat prou coherent per afrontar-ne els efectes.
S’han dedicat esforços considerables a canviar l’aspecte dels carrers, però no s’ha governat amb la mateixa determinació el canvi de la societat que els habita.
El resultat és una ciutat internacionalment atractiva, però cada vegada més difícil per als seus residents; una ciutat amb una gran diversitat demogràfica, però amb vincles comuns debilitats; una ciutat que es presenta com a capital de Catalunya mentre retrocedeix l’ús de la llengua que li dona aquesta condició.
No es tracta d’atribuir als immigrants una responsabilitat que correspon essencialment als poders públics. Precisament perquè Barcelona és una ciutat d’acollida, necessita una política exigent d’integració lingüística, residencial, cívica i cultural.
Cal recuperar la capacitat de governar la transformació: habitatge assequible, serveis dimensionats segons les necessitats reals, barris socialment cohesionats, suport al comerç de proximitat i, sobretot, una política que faci del català la llengua efectiva d’acollida i de relació pública.
No n’hi haurà prou amb més campanyes publicitàries. Calen objectius verificables, presència real del català als serveis, al comerç, a l’esport i al lleure, i una avaluació territorial dels resultats.
Barcelona no pot limitar-se a créixer. Ha de saber què vol continuar essent.
El drama no és que la ciutat canviï. El drama és que els seus governants semblen haver renunciat a dirigir el canvi.
Perquè si Barcelona perd els seus vincles socials, la seva continuïtat residencial i el català com a llengua de vida compartida, podrà continuar essent una ciutat global de gran atractiu. Però serà cada vegada menys la Barcelona que ha fet possible tot allò que avui la fa atractiva.
Al Gòtic, el 76,4% dels residents ha nascut a l'estranger; al Raval, el 67,1%. El problema no és la diversitat, sinó una transformació de gran magnitud sense una política suficient d'integració i cohesió. #Barcelona Share on X
