Les xarxes socials han passat de ser una caricatura de la fortuna —cases de somni, viatges increïbles, àpats espectaculars— a una finestra oberta a la vida ordinària de moltíssima gent.
Últimament, TikTok s’ha omplert de vídeos de persones migrants que ensenyen casa seva. No cridarien l’atenció si no fos perquè, sovint, la llar de la família es limita a una habitació. Pares i fills vivint en una sola habitació.
No és una anècdota de les xarxes. Segons Càritas, unes 400.000 persones de l’àrea metropolitana de Barcelona viuen amuntegades en habitacions rellogades i pisos compartits, i a nou de cada deu llars amuntegades hi ha menors.
Els migrants no són els únics que ho pateixen, però sí que són dels més exposats: la mateixa entitat fa anys que alerta que moltes de les persones migrades que atén es veuen abocades a habitacions de relloguer, sense contracte ni cap protecció.
No deixa de ser sorprenent que el país de les portes obertes al món es despreocupi d’aquells a qui ha facilitat l’arribada. Obrir la porta costa poc: n’hi ha prou amb un eslògan i una pancarta. El difícil ve després, quan cal un sostre, una feina digna i una escola per a uns fills que no haurien de créixer compartint llit amb els pares.
Es dirà que el problema de fons és l’habitatge i que l’economia necessita mà d’obra. Però justament per això, si saps que no hi ha pisos per a tothom, és irresponsable fer com si n’hi hagués. I amb una taxa d’atur del 10,18% a Espanya, cal preguntar-se per què calen tants treballadors de fora.
El mateix Servei Públic d’Ocupació situa entre les causes de les vacants la precarietat salarial i les condicions laborals, al costat de la falta de formació i de relleu generacional. Si una feina no permet viure’n, portar algú de fora no l’arregla: només canvia qui la pateix.
Aquí és on el bonisme mostra la seva cara més perillosa. No cal jutjar les intencions de ningú: n’hi ha prou amb mirar-ne els resultats. Acollir no és només deixar entrar, sinó poder oferir una vida digna a qui arriba. Si això no està garantit, la porta oberta és una promesa que no es pot complir, i qui la paga és una família sencera en una habitació.
Al final, queda la sensació d’una manca de planificació per part dels gestors públics en els diferents àmbits dels quals l’Estat és responsable. Sembla que la improvisació i les «genialitats» siguin el que regeix les decisions, i que les conseqüències ja les assumirà qui vingui darrere. La bona voluntat no excusa aquesta falta de previsió.
Ja ho va advertir G. K. Chesterton el 1908, a Ortodòxia: quan queden deslligades, les virtuts poden fer un mal encara més terrible que els vicis. I hi afegia: «Alguns humanitaris només es preocupen de la compassió, i la seva compassió (em sap greu dir-ho) sovint és enganyosa.»
De què serveix proclamar les portes obertes si després hi ha famílies senceres obligades a viure en una habitació? Acollir no és només deixar entrar. També és assumir la responsabilitat de les conseqüències. Share on X
