Cada vegada que arriba un informe PISA amb males notícies —en aquesta ocasió, Espanya ha presentat els pitjors resultats de la seva història—, el debat públic s’encalla ràpidament en la mateixa consigna: cal invertir més. El problema és que aquesta resposta esquiva la pregunta prèvia i necessària: abans de decidir on posar els diners, sabem on és el problema?
La llei educativa vigent, la LOMLOE, estableix a l’article 140 que els resultats de les avaluacions no es poden fer servir ni per a valoracions individuals de l’alumnat ni per establir classificacions dels centres. Les avaluacions de diagnòstic que fa tot l’alumnat de 4t de primària i 2n d’ESO són censals, però tenen caràcter intern i formatiu: cada centre rep un informe amb els seus propis resultats, comparats amb la mitjana de la comunitat autònoma, i es prohibeix explícitament l’elaboració de rànquings.
Convé ser precisos, perquè aquí hi ha un matís important. No és cert que ningú sàpiga com funciona cada centre: l’Administració, la inspecció i el mateix equip directiu sí que disposen de la informació. El que la llei impedeix és la transparència pública: que la ciutadania, els investigadors independents o els periodistes puguin escrutar les dades i establir comparacions.
L’objecció dels sindicats
Els sindicats de professorat s’oposen a fer públiques aquestes dades. Principalment, argumenten que publicar els resultats perjudicaria els centres més complexos —els que concentren més alumnat immigrant, més pobresa o més necessitats educatives—, perquè un rànquing de puntuacions brutes els situaria injustament a la cua, quan bona part d’aquesta diferència no és culpa seva, sinó de les característiques de l’alumnat que reben.
Tenen raó en una cosa fonamental: comparar puntuacions sense corregir-les és injust. Però aquest argument no invalida el principi de transparència; al contrari, apunta a la necessitat de dissenyar millor els indicadors de resultat.
En aquest sentit, una possible tipologia d’indicadors és la de valor afegit. En lloc de mirar simplement on acaba cada alumne, es tracta de mesurar quant progressa respecte d’on va partir i comparar aquest progrés amb el d’alumnes semblants. La literatura econòmica ha estudiat extensament aquest tipus de mesures. Chetty, Friedman i Rockoff (2014), per exemple, van mostrar que el value-added dels professors està relacionat no només amb els resultats acadèmics immediats, sinó també amb resultats posteriors, com l’accés a la universitat i els ingressos laborals.
Els efectes de la transparència en els resultats escolars
Entre 1992 i 2001, Anglaterra i Gal·les —dos sistemes educatius molt semblants— publicaven taules de resultats per centre. El 2001, Gal·les les va suprimir. Els economistes Burgess, Wilson i Worth (2013) en van mesurar l’efecte i la conclusió és contundent: la supressió de les taules va fer caure significativament el rendiment de les escoles gal·leses i no va reduir la segregació entre centres. La baixada de rendiment es va concentrar en els centres més complexos, fet que va fer augmentar les desigualtats.
El més paradoxal de tot plegat és que Catalunya ja ha resolt aquest problema en un altre sector públic igual de complex i sensible: la sanitat.
L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) publica la Central de Resultats, que ofereix un gran nombre d’indicadors sobre la qualitat i els resultats de tots els proveïdors del sistema sanitari públic, amb dades obertes i consultes interactives. No amaga els noms: hi apareixen indicadors com la mortalitat intrahospitalària per infart o pneumònia, hospital per hospital. La publicació d’aquests indicadors no ha provocat el col·lapse del sistema, ni els hospitals que atenen pacients més greus han estat linxats. Al contrari, la comparació permet identificar bones pràctiques i orientar la millora.
Si Catalunya té un nivell de transparència en l’àmbit sanitari prou elevat per publicar dades tan sensibles com la mortalitat hospitalària sense que això hagi provocat una revolta, l’excusa que la comparació entre centres és necessàriament discriminatòria deixa de tenir sentit.
Una proposta
Focalitzar el debat educatiu gairebé exclusivament en «més inversió» és massa simple: per sobre d’un cert llindar, la correlació entre despesa i resultats és baixa i, sense diagnòstic, no hi ha manera de saber què cal finançar. La transparència dels resultats no és una alternativa a invertir; és la condició prèvia per invertir bé.
Ara bé, no es tracta de publicar rànquings de puntuacions brutes que estigmatitzin els centres complexos. Es tracta de publicar indicadors que tinguin en compte la complexitat de l’alumnat, un procediment que ja s’aplica en l’avaluació del sector sanitari català.
Tenim les dades. Tenim la tècnica per fer-les justes. Tenim un precedent propi que funciona. El que ens falta és la valentia, per part de professors, polítics i sindicats, d’afrontar de cara la realitat del problema.
Tenim dades. Tenim tècniques per comparar centres tenint en compte el context. I tenim un precedent a la sanitat catalana. Què ens impedeix fer-ho també amb l’educació? Share on X
