El Defensor del Poble reconeix que fa anys que coneix el problema dels abusos sexuals a menors en un àmbit de responsabilitat directa de l’Estat. Segons la nota de premsa del 30 de juliol de 2026, l’informe El sistema de protección de menores ante los casos de violencia sexual és fruit d’una investigació d’ofici iniciada el 2022, després que la institució tingués coneixement, per diverses fonts, d’abusos en centres de protecció. Han passat quatre anys entre l’obertura de l’expedient i la presentació de les primeres onze recomanacions a les Corts.
La dada clau és literal i consta en seu parlamentària. En la compareixença del 15 d’octubre de 2024 davant la Comissió Mixta Congrés-Senat de Relacions amb el Defensor del Poble (Diari de Sessions, sessió núm. 50, cve DSCG-15-CM-50), el diputat de Vox Ignacio Hoces va llegir a Ángel Gabilondo una frase del mateix informe del Defensor de 2023: les agressions contra menors tutelats per l’Administració «no parecen haber sido objeto hasta ahora de un tratamiento transparente, ordenado y sistemático».
El Defensor havia documentat oficialment l’opacitat del sistema un any abans de reconèixer-la davant el Parlament i gairebé tres anys abans que aquesta constatació es traduís en les recomanacions de juliol de 2026. Hoces li va recordar que, en aquest cas, sí que disposava de competències clares i li va preguntar per què no investigava directament l’Administració.
Gabilondo va confirmar que havia obert una actuació d’ofici amb totes les comunitats autònomes, que la majoria ja havien respost i que els treballs continuaven. Però no ho va exposar per iniciativa pròpia: ho va fer arran d’una interpel·lació, en una sessió convocada exclusivament per abordar l’informe sobre els abusos a l’Església.
La desproporció entre totes dues investigacions parla per si sola. La investigació sobre l’Església, a més, va incórrer presumptament en una extralimitació anticonstitucional per discriminació i arbitrarietat. Per mandat exprés de les Corts, entre 2022 i 2024 es van mobilitzar:
una Comissió Assessora de vint experts, constituïda el 5 de juliol de 2022; una Unitat d’Atenció a les Víctimes; un Fòrum de Diàleg amb associacions; una enquesta de GAD3 amb 8.013 entrevistes, i un informe de 777 pàgines amb 24 recomanacions.
L’informe es va lliurar solemnement a la presidenta del Congrés el 27 d’octubre de 2023 i al president del Govern el 2 de novembre. Tot plegat es va completar amb múltiples compareixences, una presentació al Ple i 487 testimonis inicials, ampliats posteriorment fins a 674, més 516 testimonis vàlids addicionals.
En canvi, pel que fa als centres tutelats, l’escola pública i les federacions esportives —àmbits de responsabilitat directa de l’Estat i de les comunitats autònomes—, l’actuació iniciada també el 2022 s’ha limitat a visites a centres de sis comunitats autònomes i a un primer informe, publicat el juliol de 2026, amb onze recomanacions. Sense estudi demoscòpic, sense una comissió equivalent d’experts i, sobretot, sense dades sobre el nombre de casos. Tampoc no hi ha hagut presentació al Ple, ni recepció institucional solemne, ni una cobertura mediàtica comparable.
Les xifres tampoc no justifiquen aquesta distribució de l’atenció. Segons l’enquesta de GAD3 encarregada pel mateix Defensor, l’11,7 % dels entrevistats afirma haver patit abusos sexuals abans dels divuit anys; el 0,6 %, a mans d’un sacerdot o religiós catòlic, i l’1,13 %, en l’àmbit religiós en sentit ampli.
En aquella mateixa compareixença de 2024, la diputada Carmen Navarro (PP) va aportar altres dades: Save the Children situa el 49,5 % dels abusos en l’entorn familiar, el 34,6 % en persones conegudes de la família i el 6 % en l’àmbit educatiu. És a dir, el 94 % dels casos es produeixen fora del camp principal investigat pel Defensor.
Per la seva banda, la Fundació ANAR atribueix als membres de l’Església, durant el període 2008-2019, entre el 0,2 % i el 0,4 % dels presumptes delictes contra la llibertat sexual. Les denúncies actuals situen en el 0,45 % els casos vinculats a l’àmbit eclesial, comptant-hi laics i religiosos.
En conseqüència, entre el 94 % i el 99 % del fenomen es produeix en altres entorns: la família, l’escola, l’esport i els centres de menors tutelats, on la responsabilitat institucional és directa perquè és l’Administració qui n’exerceix la guarda.
Navarro també va recordar que el Partit Popular ja havia demanat el 2021 investigar els abusos a menors tutelats de les Illes Balears i de la Comunitat Valenciana, una petició rebutjada pels socis del Govern.
En el Ple del novembre de 2024, la diputada Marta González va reclamar «ampliar l’espectre» de la investigació a la família i als centres de menors. Limitar-la a l’Església havia produït uns resultats «útils, però també distorsionats i esbiaixats», en deixar fora àmbits com l’educatiu, l’artístic o l’esportiu.
e-Cristians, avui integrada en el Corrent Social Cristià, ho va denunciar reiteradament. En un escrit adreçat a Gabilondo el 13 de maig de 2022, que mai no va obtenir resposta, qüestionava un encàrrec limitat exclusivament a l’Església i recordava que, com a ministre d’Educació entre 2009 i 2011, ja coneixia prou bé la realitat dels abusos a l’escola pública, una problemàtica que va optar per no abordar malgrat les dades disponibles.
Els casos coneguts són estremidors. A les Illes Balears, el 2019, la violació d’una menor de tretze anys per part de mitja dotzena de joves a Palma va destapar una xarxa de prostitució que afectava menors tutelades, mentre el Consell Insular de Mallorca es negava a impulsar una comissió d’investigació. Al País Valencià, un informe del Síndic de Greuges va documentar que 175 menors tutelats per la Generalitat Valenciana havien patit abusos sexuals en un sol any.
A Catalunya, l’opacitat i la negativa sistemàtica a facilitar informació al Corrent Social Cristià impliquen tota la cadena de responsabilitats, des del president Salvador Illa fins a la DGPPIA, successora de la DGAIA, una institució que acumula escàndols tant per la gestió dels menors com pels casos de presumpta mala administració econòmica.
Ara coneixem el cas d’un nen de vuit anys que va patir abusos en un centre tutelat i pel qual un jutge ha condemnat la Generalitat a indemnitzar-lo amb 12.000 euros. També el de Noelia, la jove de vint-i-cinc anys que va sol·licitar l’eutanàsia mentre continuava sota tutela de la Generalitat i que havia denunciat haver estat víctima de dos abusos sexuals. La seva mare ha presentat una denúncia davant la Fiscalia i la Comissió de Drets Humans de l’ONU per la tramitació que considera indeguda del procediment d’eutanàsia.
L’abril de 2026, el Congrés va xifrar en més de 1.100 els menors tutelats que havien denunciat abusos sexuals. Davant d’una magnitud com aquesta, quatre anys de retard, un informe limitat a onze recomanacions sense dades globals i un silenci institucional gairebé unànime difícilment poden presentar-se com un exercici de prudència. S’assemblen molt més a un forat negre institucional que continua absorbint informació, responsabilitats i transparència.
Per què el Defensor del Poble va actuar amb rapidesa en uns àmbits i va trigar quatre anys a formular recomanacions sobre els abusos a menors tutelats? Les dades parlamentàries i els informes oficials permeten obrir aquest debat. Share on X
