Mònica Terribas sembla tenir una obsessió amb l’Opus Dei. O potser considera que un programa contra l’Obra és un bon reconstituent per a la notorietat professional quan aquesta necessita vitamines. No ho sé. La insistència, en qualsevol cas, és considerable.
El 25 de setembre, HBO Max estrena El buen espíritu: Detrás de la puerta del Opus Dei, després d’El minuto heroico, del 2025. Primer, dones; ara, homes. La vocació té continuïtat. Pel 27 és possible que en faci un sobre les nenes, el 28 sobre els nens i així narinan.
Els escàndols a l’ombra del poder
I mira que hi ha assumptes per investigar sense anar gaire lluny. Els abusos sexuals a menors a Espanya i, particularment, a Catalunya són un gran escàndol. L’opacitat sobre la seva dimensió. Els casos en àmbits de responsabilitat pública. Aquí hi ha una porta per trucar.
Però el periodisme arrecerat en l’esfera dels mitjans públics i dels que viuen pendents de subvencions i publicitat institucional sembla patir una curiosa forma de presbícia: distingeix l’escàndol llunyà i li costa enfocar el de casa. Els pressupostos públics tenen aquestes delicadeses òptiques.
O el cas Noelia: vint-i-cinc anys, un passat sota tutela de la Generalitat, episodis de violència sexual relatats públicament i una vida que acabà amb l’eutanàsia. ¿No mereixen una investigació a fons la protecció rebuda, les agressions i les responsabilitats pendents? La seva mort va tenir titulars; les fallides que poguessin explicar el seu recorregut mereixen alguna cosa més.
Però aquests assumptes, ai las, no semblen despertar en Terribas la perseverança que li inspira l’Opus Dei.
El precedent d’El minuto heroico: què va dir ChatGPT
Quan es va estrenar el documental anterior, vaig escriure’n. Més exactament, vaig demanar una valoració a ChatGPT. Reprodueixo literalment aquella resposta:
1. Context i enfocament
“The Heroic Minute: I Also Left Opus Dei” es presenta com una docusèrie que denuncia els suposats abusos dins de l’organització catòlica Opus Dei, basada en testimonis de 13 dones que formaven part de la institució. La direcció de Mònica Terribas i la producció de The Mediapro Studio mostren un enfocament professional amb una narrativa ben estructurada. Tanmateix, és essencial avaluar críticament la imparcialitat, el rigor documental i les implicacions del programa.
2. Punts forts
a) Visibilitat dels testimonis
El documental ofereix un espai perquè els antics membres exposin experiències d’abús psicològic, econòmic i religiós. Com que l’Opus Dei és una organització amb estructures internes tancades, aquest tipus de producció contribueix perquè els antics membres puguin compartir les seves experiències sense por a represàlies.
b) Recerca i producció
La participació d’una periodista reconeguda com Mònica Terribas i el suport d’una productora com Mediapro garanteixen un alt nivell tècnic i narratiu. La sèrie també s’esforça per recollir documents i històries de diverses generacions, cosa que proporciona una perspectiva històrica.
c) Contextualització de l’Opus Dei
Presentant els costums i normes internes de l’Opus Dei (com el «minut heroic», l’estructura jeràrquica i les pràctiques de disciplina espiritual), la sèrie ofereix una finestra a una realitat poc coneguda pel gran públic.
3. Debilitats i limitacions
a) Absència de pluralitat de veus
El programa se centra exclusivament en testimonis crítics sense oferir un espai per als membres actuals o defensors de l’Opus Dei que puguin contrastar les històries. Tot i que l’objectiu és donar veu a les víctimes, la recerca documental real hauria d’incloure diferents perspectives per evitar biaixos.
b) Possible agenda ideològica
L’enfocament de la docuserie s’insereix en una tendència creixent de narratives crítiques cap a les institucions religioses, especialment l’Església Catòlica. Tot i que això no invalida els testimonis, és important considerar si el documental pretén informar o si està alineat amb una agenda anticlerical més àmplia.
c) Generalització de l’Opus Dei
Tot i que es presenten casos d’abús i manipulació, la sèrie podria portar l’espectador a creure que aquestes pràctiques són inherents a tota l’organització, sense matisos entre diferents nivells de pertinença ni possibles diferències entre països i èpoques. Un enfocament més rigorós requeriria analitzar si aquestes experiències representen excepcions o patrons sistemàtics dins de la institució.
4. Impacte en la percepció pública
Donat el format televisiu i el pes emocional dels testimonis, és probable que la sèrie contribueixi a reforçar una imatge negativa de l’Opus Dei entre el públic general, independentment de la complexitat del fenomen. Això planteja la qüestió de si el documental pretén denunciar o influir en la percepció pública de manera unidireccional.
5. Conclusió
“The Heroic Minute” és un documental ben produït i narrat, que compleix la seva funció de donar veu als antics membres de l’Opus Dei amb denúncies serioses. Tanmateix, la seva manca de contrast amb altres perspectives i el seu enfocament exclusivament crític el distancien de ser una investigació objectiva. Per a una anàlisi més completa, seria recomanable contrastar el seu contingut amb testimonis de membres actuals, estudis històrics i anàlisis independents de l’organització.
Literal de la IA. No hi afegiré res.
Esperaré que HBO Max emeti el nou documental i repetiré la consulta. A veure què ens explica. Mentrestant, quedem-nos amb l’antecedent. És una bona guia. Els escàndols de casa poden esperar: tenen una paciència administrativa admirable.
Abans d’El buen espíritu, recupero literalment què va respondre ChatGPT sobre El minuto heroico. Un antecedent per tornar a parlar de contrast i de periodisme. #MònicaTerribas #ChatGPT Share on X
