Va ser el poeta més jove de la Generació del 98 i una de les veus més profundes de la literatura espanyola. Max Aub va definir la seva figura amb una frase que resumeix el seu llegat: «Si Unamuno representa una manera de sentir i Ortega una manera de pensar, Machado representa una manera de ser».
De Sevilla a Madrid: els primers anys
Antonio Machado va néixer a Sevilla el juliol de 1875. Era el segon de vuit germans d’una família de classe mitjana que, amb el pas del temps, veuria deteriorar-se la seva situació econòmica. L’any 1883 els Machado es van traslladar a Madrid, on Antonio i el seu germà Manuel van ingressar a la Institución Libre de Enseñanza, un centre que marcaria profundament la seva formació intel·lectual i al qual romandria vinculat durant tota la seva vida.
En la seva joventut va freqüentar l’ambient bohemi madrileny. Va treballar com a meritori a la companyia teatral de María Guerrero i va col·laborar, juntament amb Manuel, en la redacció del Diccionario de ideas afines, dirigit per Eduardo Benot.
París i el descobriment de la poesia
L’any 1899, amb només vint-i-quatre anys, va viatjar a París, on ja residia el seu germà Manuel. Hi va treballar en una editorial, va assistir a tertúlies literàries i va entrar en contacte amb destacats intel·lectuals europeus.
De retorn a Madrid, el 1902, va publicar Soledades, el seu primer llibre de poemes. Durant aquells anys va col·laborar en revistes com Blanco y Negro, La República de las Letras, Alma Española i, especialment, Helios, dirigida per Juan Ramón Jiménez.
Sòria: amor, tragèdia i maduresa literària
L’any 1907 va aparèixer Soledades. Galerías. Otros poemas i aquell mateix any va obtenir la càtedra de francès a l’Institut de Sòria.
L’etapa soriana va suposar un gir decisiu en la seva obra. Va deixar enrere la bohèmia madrilenya i el simbolisme parisenc per donar pas a una poesia més sòbria i profundament vinculada al paisatge castellà. Fruit d’aquesta transformació van ser Campos de Castilla (1912) i, posteriorment, La tierra de Alvargonzález, el seu poema narratiu més extens.
A Sòria també hi va trobar l’amor. Va contreure matrimoni amb Leonor Izquierdo, filla dels propietaris de la pensió on residia. Ell tenia trenta-quatre anys i ella quinze, una diferència d’edat que avui resulta cridanera, tot i que aleshores es va poder formalitzar amb les autoritzacions legals corresponents. El casament es va celebrar el 30 de juliol de 1909 a l’església de Santa María la Mayor.
La felicitat va durar poc. Després d’una estada a París gràcies a una beca de la Junta per a Ampliació d’Estudis, Leonor va emmalaltir de tuberculosi i va morir l’1 d’agost de 1912. La seva mort va deixar una empremta inesborrable en la vida i en la poesia de Machado.
Baeza i Segòvia: el reconeixement intel·lectual
Enfonsat per la mort de Leonor, Antonio Machado va sol·licitar el trasllat a Madrid. Com que no hi havia cap plaça vacant, va ser destinat a Baeza, on va romandre entre 1912 i 1919 impartint classes de francès.
Durant aquells anys va ampliar de manera notable la seva producció literària amb la publicació de Páginas escogidas, Poesías completas, Poemas i Soledades y otras poesías. Paral·lelament, va cursar per lliure la carrera de Filosofia i Lletres amb l’objectiu de millorar el seu currículum i facilitar el seu trasllat.
L’any 1919 va obtenir finalment la càtedra de francès a l’Instituto General y Técnico de Segòvia. Allí va participar en la fundació de la Universidad Popular Segoviana i es va convertir en un membre habitual de la Tertúlia de San Gregorio, on coincidia amb destacats escriptors i artistes. Va ser en aquella etapa quan va conèixer el jove Federico García Lorca, amb qui mantindria una estreta amistat.
L’any 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola, tot i que mai no arribaria a prendre possessió del seu seient.
Guiomar i el teatre amb Manuel
Durant aquells anys va aparèixer en la seva vida Pilar de Valderrama, la cèlebre «Guiomar» dels seus poemes. Entre tots dos va néixer una relació amorosa secreta i essencialment platònica que inspiraria una part significativa de la seva poesia.
Al mateix temps, Antonio i Manuel Machado van desenvolupar una intensa col·laboració teatral. Sense buscar l’èxit comercial, van escriure obres com Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926), Juan de Mañara (1927), Las adelfas (1928), Lola se va a los puertos (1929), La prima Fernanda (1931), La duquesa de Benamejí (1932) i El hombre que murió en la guerra, estrenada pòstumament l’any 1941.
La República i la Guerra Civil
Amb la proclamació de la Segona República, Antonio Machado va ser un dels encarregats d’hissar la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament de Segòvia. Poc després va aconseguir, finalment, el trasllat definitiu a Madrid, on va exercir de professor als instituts Calderón de la Barca i, des de 1935, al Cervantes.
En aquesta etapa va escriure menys poesia, però va incrementar considerablement la seva producció en prosa. Va publicar amb freqüència al diari Madrid i va donar forma definitiva a dos dels seus grans apòcrifs literaris: Juan de Mairena i Abel Martín.
L’esclat de la Guerra Civil també va separar els dos germans Machado. Antonio va romandre en territori republicà, mentre que Manuel va quedar a Burgos, ciutat on va ser detingut breument abans de recuperar la llibertat gràcies a la intervenció de José María Pemán. Des d’aquell moment, tots dos van quedar identificats amb els dos bàndols enfrontats, una circumstància que marcaria per sempre la seva relació.
Per raons de seguretat, Antonio va abandonar Madrid i es va instal·lar primer a València i després a Rocafort, on va residir entre el novembre de 1936 i l’abril de 1938. Durant aquest període va continuar escrivint i participant activament en actes culturals i polítics, com el Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura.
En aquells anys va publicar La Guerra i va escriure un dels seus poemes més commovedors, l’elegia dedicada a Federico García Lorca: El crimen fue en Granada.
L’exili i la mort a Colliure
El maig de 1938 Antonio Machado es va traslladar a Barcelona. Només vuit mesos després, el gener de 1939, va emprendre el camí de l’exili juntament amb milers d’espanyols que fugien de l’avanç de les tropes franquistes.
Després d’un viatge dur i ple de dificultats, va aconseguir travessar la frontera francesa i va arribar a Colliure el 28 de gener. El seu delicat estat de salut es va agreujar ràpidament i ja no se’n recuperaria.
Antonio Machado va morir el 22 de febrer de 1939, Dimecres de Cendra. Tres dies més tard va morir també la seva mare, Ana Ruiz, que havia romàs al seu costat fins al final. Tots dos reposen al cementiri de Colliure, convertit avui en un dels principals espais de memòria de l’exili republicà espanyol.
Dos germans, dos destins
En conèixer la mort d’Antonio, Manuel Machado va viatjar des de Burgos fins a Colliure per acomiadar-se del seu germà, desafiant les dificultats polítiques del moment.
Acabada la guerra, Antonio Machado va ser objecte d’un expedient de depuració per part del règim franquista. La seva rehabilitació oficial no arribaria fins a l’any 1981, ja en plena democràcia.
Mentrestant, Manuel Machado es va establir a Madrid, on va continuar desenvolupant una extensa trajectòria literària fins a la seva mort, el gener de 1947.
La història dels dos germans Machado resumeix, en bona mesura, la fractura de l’Espanya del segle XX. Les seves trajectòries personals i literàries, separades per la Guerra Civil, reflecteixen el drama d’un país dividit.
Malgrat les vicissituds de la seva vida, Antonio Machado va deixar una obra que ha transcendit generacions i continua essent una referència ètica i literària. La seva poesia, profundament humana, manté avui tota la seva vigència i continua recordant-nos que, com ell mateix va escriure als seus Proverbios y cantares de Campos de Castilla:
El franquisme i Antonio Machado protagonitzen un nou capítol de la nostra sèrie sobre el rerefons cultural del primer cicle borsari del règim. Literatura, història i memòria. Share on X«Caminante, no hay camino, se hace camino al andar»
