Hi ha canvis polítics que primer es detecten als parlaments, a les enquestes o a les urnes. Però els més profunds acostumen a anunciar-se abans al carrer. A les converses, als costums, a les maneres de celebrar, als símbols que la gent exhibeix sense pensar-hi gaire. La vida quotidiana és una magnífica font d’informació sobre les transformacions d’una societat, encara que sigui una mala analista de les seves causes.
Ara bé, també és fàcil equivocar-se. Els fenòmens visibles poden ser una onada passatgera o l’expressió d’un canvi estructural. El problema és que només el temps permet distingir-los.
L’exemple paradigmàtic fou el moviment del 15-M. Les acampades de la Puerta del Sol, l’encerclament del Parlament de Catalunya —amb un president de la Generalitat obligat a arribar-hi en helicòpter— semblaven anunciar una mutació definitiva del sistema polític espanyol. En part fou així, perquè d’aquella protesta en sorgí Podemos. Però la rapidesa del seu ascens fou gairebé igual que la de la seva liquidació política. El carrer havia detectat un malestar real, però aquell vehicle polític resultà molt més fràgil del que semblava.
Altres vegades, en canvi, els petits gestos revelen transformacions molt més sòlides. I avui Catalunya n’ofereix un exemple ben visible.
Durant aquesta Copa del Món de futbol, els carrers catalans s’han omplert de samarretes de la selecció espanyola. Moltes. Molt més que en qualsevol altre moment anterior. No només els dies de partit. També en la vida quotidiana. Les celebracions dels triomfs han estat sorolloses, espontànies i compartides. L’adhesió a “La Roja” s’ha manifestat amb una naturalitat que hauria estat difícil d’imaginar fa quinze o vint anys.
Quan Espanya va guanyar el Mundial del 2010, lluir la samarreta de la selecció tenia encara una càrrega política evident a Catalunya. No era només futbol. Era una manera de proclamar una determinada identitat nacional. Els qui la portaven eren, en gran part, persones que se sentien abans que res espanyoles. Les concentracions nombroses existien, és cert, però eren més reduïdes i concentrades; el seu significat transcendia clarament l’àmbit esportiu.
Res d’això sembla succeir avui.
La majoria dels qui vesteixen la samarreta espanyola no estan fent cap declaració política conscient. Senzillament animen el seu equip. Exactament igual que ho faria qualsevol italià amb l’azzurra o qualsevol francès amb els Bleus. El símbol s’ha normalitzat.
I això és precisament el canvi.
Naturalment, els èxits esportius sempre atreuen adhesions. És molt més fàcil sumar-se als vencedors que als derrotats. Però aquesta explicació és insuficient. Si només fos una qüestió de victòries, no explicaríem la diferència tan notable amb altres èpoques també exitoses de la selecció espanyola.
Hi ha factors més profunds.
Un dels més importants és el fort creixement de la immigració hispanoamericana. Molts dels seus membres, i sobretot els seus fills, han incorporat la selecció espanyola com un element natural de la seva identitat cívica. Però tampoc aquesta no és tota l’explicació.
També significa que una part molt important de la societat catalana ha integrat com a propi un dels grans símbols compartits de la identitat espanyola. Sense conflicte. Sense necessitat de justificar-se. Sense sentir que participa en una batalla política.
En principi, això és una bona notícia.
Una societat on els símbols compartits deixen de ser motiu d’enfrontament és una societat més normal. I Catalunya necessita més normalitat.
Però tota normalitat pot ser utilitzada políticament.
Aquest és el veritable interrogant.
Perquè una cosa és compartir amb naturalitat els èxits de la selecció espanyola i una altra, molt diferent, és convertir aquesta normalitat en un instrument per diluir la personalitat pròpia de Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, el seu dret civil o les seves tradicions.
Hi ha un exemple que resumeix perfectament aquest risc.
Els qui s’oposen al català com a llengua vehicular a l’escola invoquen constantment el bilingüisme. Si realment defensessin el bilingüisme, la seva posició seria impecable: tothom que viu a Catalunya hauria de conèixer correctament les dues llengües oficials. Aquesta és l’única manera coneguda de ser realment bilingüe.
Però massa sovint no és això el que volen dir.
El que reclamen és una altra cosa: que els catalanoparlants parlin castellà sempre que calgui, mentre que qui només sap castellà pugui exigir permanentment que se li parli en aquesta llengua perquè no entén el català. El resultat és paradoxal. Els bilingües efectius continuen sent, majoritàriament, els catalanoparlants, mentre que molts castellanoparlants romanen monolingües. Ho justifiquen amb arguments tan coneguts com: “porque esto es España”, “solo tengo obligación de conocer el español” o “no necesito para nada el catalán”.
Aquest no és el bilingüisme. És l’asimetria, i és el risc de liquidació de Catalunya.
Per això convé celebrar sense complexos els èxits de la selecció espanyola i la seva normalització als carrers de Catalunya. Però, exactament amb la mateixa naturalitat, cal celebrar, protegir i reforçar la nacionalitat —constitucionalment reconeguda— de Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, el seu dret civil, les seves tradicions i els seus costums.
Finalment, hi ha una reflexió que els partits independentistes haurien de fer sense autoenganys.
Avui apareixen més dividits que mai mentre disminueix el suport social a la independència. Bona part de la feblesa actual del catalanisme és també responsabilitat seva. No van saber convertir la independència en un mite sacrificial ni en un horitzó de sentit suficientment sòlid, capaç de resistir les dificultats. Van sacrificar l’objectiu a les lluites internes, als personalismes i a les estratègies de partit.
I, pel camí, no només han afeblit l’independentisme. També han contribuït, involuntàriament, a erosionar una part important del catalanisme que durant dècades havia estat el gran espai compartit del país.
La samarreta de la selecció espanyola ja no és a Catalunya una declaració política. Per a molts és, simplement, el seu equip. Share on X
