Hi ha victòries que fan història i n’hi ha que només fan titular. L’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona pertany, de moment, a la segona categoria.
Jaume Collboni està satisfet perquè la seva pròpia enquesta el situa com a guanyador de les municipals si se celebressin avui. El motiu de tanta alegria és un 13% d’intenció directa de vot. No és exactament un resultat aclaparador, però sempre queda bé llegit en veu alta.
Ara bé, convé recordar què significa aquesta xifra.
La intenció directa és, simplement, la resposta espontània de l’enquestat quan se li pregunta què votaria. Però les eleccions no es decideixen aquí. El que dona valor a una enquesta és la cuina estadística: l’estimació del vot dels indecisos, la participació prevista, la correcció dels biaixos i del record de vot. És aquí on es veu si un institut demoscòpic és bo o si es limita a fer números.
Aquesta és, precisament, una de les raons per les quals el CIS, malgrat els seus recursos gairebé il·limitats i les seves enormes mostres —que haurien de proporcionar una gran precisió—, ha caigut en el rànquing fins a convertir-se, per a molts, en un xiringuito demoscòpic poc fiable. Coses de l’efecte Tezanos.
El baròmetre de Barcelona encara obliga més a la prudència. La mostra és de només 800 entrevistes, fet que implica un marge d’error d’aproximadament ±3,5%. Dit d’una altra manera, aquest 13% podria ser perfectament un resultat inferior al 10% o superior al 16%. Serveix per fer un titular, però no per afirmar amb seguretat què passarà d’aquí a deu mesos. A més, gairebé la meitat dels entrevistats, el 45,1%, encara no sap què votarà o no contesta, fet que converteix qualsevol pronòstic en un exercici de fe més que no pas de ciència.
Però això no impedeix que l’exgurú de Sánchez, avui assessor àulic de La Vanguardia, ja projecti un resultat final del 25% dels vots i dotze regidors. Pot passar? Sens dubte. També és perfectament raonable pensar, vista la quantitat de votants que encara no han decidit i la mala valoració que molts ciutadans fan de l’evolució de Barcelona, que es quedi força més curt.
I encara hi ha un altre detall. Dotze regidors sobre els 41 actuals —o sobre 43, si l’increment de població acaba ampliant el consistori el 2027— continuen molt lluny de la majoria absoluta de 21 o 22. És a dir, Jaume Collboni seguiria essent un alcalde sostingut per pactes i no pas per una majoria ciutadana. En realitat, Barcelona ja està governada avui amb una representativitat política molt feble.
La causa és, sobretot, local.
La política municipal de Barcelona, malgrat la importància decisiva de la ciutat i l’enorme volum de recursos que administra, ha deixat de despertar passions. Els grans combats entre Roca, Trias Fargas, Cullell i Maragall semblen pertànyer a una altra època. Fins i tot els més recents entre Colau i Trias ja fan olor d’història. La ciutat sembla instal·lada en la resignació d’anar passant d’un alcalde insuficient a un altre: de Colau a Collboni, i qui sap si algun dia de Jaume Collboni novament a Colau, quan a Barcelona ja li hagin saltat les últimes vores que encara la mantenien malcosida.
El més sorprenent és que aquest desinterès conviu amb una percepció molt crítica sobre l’estat de la ciutat. Els mateixos barcelonins continuen assenyalant l’habitatge i la inseguretat com els seus principals problemes.
I no és estrany.
L’única cosa que sembla haver millorat és la utilització de Barcelona com a escenari permanent de grans esdeveniments internacionals que projecten la imatge de Collboni arreu del món. Mentrestant, els qui hi vivim suportem cada dia un viacrucis ben menys fotogènic: la manca de places a les escoles bressol municipals, l’empitjorament del servei d’autobusos, una inseguretat cada vegada més preocupant, carrers ocupats per vàndals armats amb patinets elèctrics i bicicletes, i la desaparició constant de carrils de circulació per a cotxes, taxis, vehicles de repartiment, ambulàncies i policies.
Barcelona ha eliminat aproximadament un de cada tres carrils destinats al trànsit de vehicles. És una autèntica barbaritat. ¿A ningú no se li ha acudit que metges, bombers, ambulàncies i policies també necessiten aquests carrils per arribar-hi a temps?
Però el fatalisme barceloní ho acaba empassant tot.
També hi contribueix la incapacitat de bona part de les elits econòmiques i socials, més inclinades a seguir el poder que no pas a exercir lideratge. I, sobretot, la pobresa de les alternatives polítiques.
Junts presenta Jordi Martí després de tota una vida a l’Ajuntament, però continua essent un perfecte desconegut per a la immensa majoria dels barcelonins. Costa que et votin quan gairebé ningú sap qui ets.
El PP torna a confiar en Daniel Sirera, el mateix dirigent que va regalar gratuïtament a Collboni el vot que li va permetre arribar a l’alcaldia. Sense aquell vot, molt probablement avui Collboni no seria alcalde.
Aquest és el veritable problema de Barcelona. No és si Collboni obté un 13% o un 25%. El problema és que la ciutat continua sense disposar d’una alternativa construïda pacientment sobre les necessitats reals dels seus ciutadans, treballada barri a barri, carrer a carrer, any rere any.
Sense aquesta alternativa, Barcelona corre el risc de convertir-se definitivament en un magnífic aparador per al gaudi dels qui venen de fora i en una ciutat cada vegada més dura i difícil per als qui hi vivim i hi treballem. I aleshores qualsevol 13% podrà presentar-se com una gran victòria, quan, en realitat, només serà el símptoma d’una ciutat que ja no espera gairebé res dels seus alcaldes.
El baròmetre de Barcelona situa Collboni al capdavant amb un 13% d'intenció directa de vot. Però què significa realment aquesta xifra? #AjuntamentBarcelona Share on X
