I si Sánchez tingués raó i tot fos una confabulació? Un exercici contrafactual

Hi ha moments en què la millor manera d’entendre la realitat consisteix a suposar, per un instant, que és exactament al revés del que sembla. És el que, en història i en ciències socials, s’anomena un exercici contrafactual: preguntar-se què hauria passat si un fet determinant hagués estat diferent del que realment ha succeït.

Fem aquest exercici.

El director de La Vanguardia, Jordi Juan, titulava el seu article de divendres 3 de juliol: «La justícia assetja Sánchez». I hi introduïa una expressió que resumeix la tesi que la Moncloa sosté des de fa mesos: «Sembla com si algú hagués tocat a sometent».

I si fos exactament així?

I si tots els casos que avui es troben judicialitzats —alguns ja amb condemnes en primera instància, com els d’Ábalos o Koldo— no fossin el resultat d’una successió de presumptes irregularitats, sinó les víctimes d’una operació coordinada destinada, en paraules del mateix Jordi Juan, a «evitar que el govern arribi viu al 2027»?

L’exercici és útil perquè obliga a portar aquesta hipòtesi fins a les seves últimes conseqüències.

I aquestes conseqüències són d’una gravetat extraordinària.

En les darreres setmanes la llista d’investigats no ha deixat de créixer. S’hi han afegit una vintena llarga de responsables vinculats a la SEPI i a empreses del seu entorn, inclosa la seva presidenta. Amb ella ja serien tres els presidents de la gran corporació pública afectats per procediments judicials.

Després ha arribat el torn de la directora general de la Guàrdia Civil.

I, encara més sorprenent, el DAO, el director adjunt operatiu: el màxim comandament uniformat del cos.

És un fet excepcional. Des dels responsables del cop d’Estat del 23-F no era imaginable veure un general comparèixer davant un tribunal en qualitat d’investigat.

En qualsevol democràcia europea, un sol dels grans casos que afecten Espanya hauria provocat una crisi política de primer ordre. Probablement, la dimissió del govern o la convocatòria d’eleccions.

Aquí, en canvi, no passa res.

La raó és coneguda: el blindatge institucional del president del Govern, construït durant la Transició per garantir l’estabilitat de l’executiu i impedir-ne la substitució si el mateix president no ho decideix. Una arquitectura resumida popularment amb aquella dita castissa: «Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita».

Però tornem al contrafactual.

Si Jordi Juan i Pedro Sánchez tenen raó, què significa exactament?

Significa, en primer lloc, que el Tribunal Suprem estaria participant conscientment en una operació política, processant i condemnant persones innocents amb la finalitat d’enderrocar un govern legítim.

Significa, en segon lloc, que la Fiscalia Anticorrupció —precisament l’organisme encarregat de perseguir els grans delictes contra l’Administració pública— estaria actuant de manera espúria contra innocents: la directora general de la Guàrdia Civil, el seu màxim general operatiu, presidents de la SEPI, alts càrrecs del PSOE, secretaris d’Organització, el mateix fiscal general de l’Estat i una llarga llista de responsables públics.

Significa, en tercer lloc, que la UCO de la Guàrdia Civil seria una peça imprescindible d’aquest mecanisme, igual que els comandaments que dirigeixen les investigacions.

Significa, en quart lloc, que també la UDEF i la Policia Nacional formarien part d’aquesta mateixa estructura d’assetjament.

Significa, en cinquè lloc, que el Consell General del Poder Judicial, amb els seus silencis o les seves decisions, estaria permetent o avalant aquesta operació.

I encara hi hauria una sisena derivada.

Si, com s’insinua des de determinats entorns, la desaparició pública sobtada de José Luis Rodríguez Zapatero —habitualment tan present en el debat polític— respon a l’existència d’informació comprometedora procedent dels Estats Units, aleshores caldria afegir-hi un actor exterior. El govern de Donald Trump estaria, com a mínim, proporcionant informació decisiva per afeblir el govern espanyol. O alguna cosa més.

Portem, doncs, el contrafactual fins al final.

Quina realitat descriu?

No una crisi política.

No una simple guerra judicial.

Descriu un cop d’Estat a càmera lenta.

Perquè, si tots aquests òrgans de l’Estat —Tribunal Suprem, Fiscalia Anticorrupció, UCO, UDEF, Guàrdia Civil, Policia Nacional i Consell General del Poder Judicial— actuen coordinadament per fer caure un govern escollit democràticament, el que tindríem al davant no seria una desviació puntual del sistema.

Seria la captura dels principals ressorts de l’Estat per una aliança antidemocràtica.

En aquest escenari només quedarien dues institucions capaces de salvar el règim.

D’una banda, el rei, del qual molts es preguntarien per què guarda silenci davant un atac d’aquesta magnitud.

De l’altra, el Tribunal Constitucional, precisament perquè la seva composició respon a una majoria parlamentària diferent de la dels òrgans judicials.

Es convertiria en l’últim dic de contenció institucional.

És això el que realment està succeint?

O bé el que existeix és una acumulació de procediments judicials sustentats en investigacions, informes policials, actuacions de fiscals i resolucions judicials que afecten persones molt diverses perquè els indicis així ho exigeixen, i que revelen una metàstasi en què la corrupció i el control polític es barregen de manera indestriable?

Aquest és el valor dels exercicis contrafactuals.

Quan es porten fins a les seves últimes conseqüències, obliguen a escollir entre dues explicacions incompatibles.

La primera exigeix creure en una conspiració de dimensions colossals que implicaria pràcticament tots els grans aparells de l’Estat.

La segona exigeix acceptar que els fets tenen conseqüències polítiques, encara que siguin extraordinàriament incòmodes per al govern.

Que cadascú triï.

Els fets.

O el contrafactual.

Mentrestant, la Comissió Europea continua dedicada a les tasques de la llar mentre una de les principals democràcies de la Unió travessa la seva crisi institucional més profunda en dècades.