No hi ha res més insegur que la prospectiva econòmica, però els indicadors que l’any vinent serà el de l’inici de la nova crisi semblen forts.
L’alentiment de l’activitat econòmica a Europa és evident, però això no seria suficient per a predir la crisi. L’indicador fonamental és un altre, i és un clàssic: Per primera vegada en els últims anys l’interès a tres mesos del deute dels Estats Units, supera la del bo a 10 anys. És evident que aquesta és una situació contraintuitiva. Els diners a llarg termini sempre obtenen una rendibilitat superior. Quan no és així vol dir que els operadors econòmics consideren que es produirà una ensopegada, i que per tant es tracta de jugar a curt. La situació fa un any era molt diferent: una explosió de rendibilitat del bo a llarg. La sortida creixent d’inversió en borsa també apunta en el mateix sentit.
Dos grans sectors presenten, a més, problemes estructurals. Un és el de l’automòbil, bàsic per a Europa, i òbviament per a Espanya, i en particular Catalunya. Els nous canvis derivats de les regulacions ambientals el situen en una zona de transició amb incerteses, sempre enemigues del negoci. També la indeterminació en els avenços tècnics, derivats de l’internet de les coses, i els algoritmes obliguen a esforços que no sempre tenen un horitzó de rendibilitat. clar.
Encara més difícil és la situació de la Banca, que es troba en una fase de baixos tipus d’interès com una característica que sembla crònica. No són pocs els economistes que el vinculen a un efecte de l’envelliment. Sigui quina sigui la causa, el fet hi és. I si els tipus són baixos, el negoci bancari redueix els seus marges de benefici. Col·lateralment altres factors, aquests d’incertesa, sobrevolen el sector. La presència creixent en l’activitat bancària, en alguna de les seves pràctiques, dels gegants TIC, les moneda digital i les transaccions virtuals directes, i finalment l’adaptació als canvis en l’estructura productora d’energia a que empeny el canvi climàtic, el que dóna lloc a una modificació sensible del valor dels actius.
És clar que en referir-nos a “crisi” no ha de fer pensar en la “Gran Contracció” que es va iniciar el 2008 i que si bé en termes econòmics està tancada, les seves seqüeles segueixen vives. No, no serà d’aquesta dimensió, sinó un alentiment del creixement econòmic, que se situa per sota de l’1% i, fins i tot, en alguns països en punts negatius, sense probablement situar-se en recessió.
Davant d’aquesta perspectiva i en ple any electoral, angoixa com els partits polítics llancen alegres propostes de gastar més, uns, i pagar menys, altres, sense dir una sola paraula del problema que està en portes.
En el cas concret de Catalunya la inanitat que presideix el Govern Torra i les presumibles eleccions a la tardor, no presagien res de bo pel que fa al que la Generalitat farà, poc o molt, per millorar la situació. Per ara no hi és ni se l’espera.
