Per entendre l’Europa d’avui: llibre “El món d’ahir” (Stefan Zweig)

Europa, com a cultura i civilització, va començar a enlairar-se a partir del Renaixement fins a arribar al seu zenit al segle XIX i primers anys del segle XX. En la primera meitat del segle XX va provar de suïcidar-se en dos capítols: la Primera i la Segona Guerra Mundial. Al final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, es parlava de Finis Europae, la fi d’Europa, però Europa, com una Au Fènix, va ser capaç de renéixer de les seves cendres.

A partir dels anys cinquanta, al cap només d’un lustre de la seva baixada als inferns, va posar en marxa un procés innovador d’integració en forma de Comunitat Europea, que amb el pas del temps s’ha convertit en el que avui constitueix la Unió Europea (UE).

La UE és el procés d’integració regional més reeixit del món, responsable d’haver reconciliat a vells enemics històrics, com França i Alemanya, d’haver fet triomfar el relat de “mai més guerra entre europeus” i d’haver portat conseqüentment a Europa a viure el període de pau més llarg de la seva història. El futur dirà si la UE arribarà a ser, o no, el que es va proposar originàriament: aconseguir una veritable unió política en forma de federació de tots els pobles d’Europa. Si aquest projecte finalment fracassa, a Europa li espera ben segur la seva irrellevància històrica com a minúscula península occidental que és de la gran massa euroasiàtica, sotmesa a poders exteriors.

L’escriptor austríac d’origen jueu, Stefan Zweig -nascut l’any 1881 a Viena, capital de l’Imperi Austrohongarès, i suïcidat l’any 1942 a la ciutat de Petròpolis, Brasilia-, en el seu llibre titulat “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” (Die Welt von Gestern. Erinerunge eines Europaërs), publicat l’any 1941, descriu magistralment el temps del zenit europeu de finals del segle XIX i començaments del XX, amb les seves llums i les seves ombres, i a continuació el seu esfondrament inesperat amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, seguit pel període d’entreguerres amb l’arribada de Hitler al poder a Alemanya i els començaments de la Segona Guerra Mundial, fins a la seva mort.

Amb la caiguda de Singapur en mans japoneses l’any 1942, ell va arribar a la conclusió que les forces de l’Eix acabarien guanyant la guerra. Per no haver de presenciar aquell temut esdeveniment va decidir suïcidar-se, juntament amb la seva esposa, en un hotel d’una remota població brasilera.

En el Prefaci del seu llibre, escriu que la seva generació ha hagut de carregar amb la força desbocada d’un tràgic destí com segurament cap altra generació ha hagut de fer-ho al llarg de tota la història de la humanitat. “Hem hagut de viure convulsions volcàniques de manera quasi ininterrompuda que han fet tremolar la terra europea. Tres vegades m’han arrabassat la casa i l’existència. També he perdut la meva pàtria pròpiament dita, la que jo havia escollit de cor, Europa, a partir del moment en què aquesta s’ha suïcidat, estripant-se en dues guerres fratricides. Hem recorregut de dalt a baix el catàleg de totes les calamitats imaginables al llarg de les dues guerres més grans de la humanitat. Mai, en cap moment -i no ho dic amb orgull sinó amb vergonya- una generació ha sofert una hecatombe moral semblant, i des de tanta i tan gran altura tècnica, intel·lectual i espiritual, com ha viscut la nostra generació”. Europa va passar en poc temps de tocar el cel durant els anys que van transcórrer a cavall entre els segles XIX i XX a caure després en el més profund dels abismes històrics. Segons Zweig, “el gran culpable de tot plegat, el que ha enverinat la cultura europea, la que ens ha portat a la barbàrie, ha estat la pesta nacionalista“.

En el primer capítol del llibre l’escriptor descriu l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial, l’època en què Zweig va néixer i va viure. Ell la defineix com “l’edat d’or de la seguretat”. “Tot a la nostra monarquia austríaca quasi mil·lenària semblava assentar-se sobre el fonament de la durada, i el mateix Estat semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat. Tot el que fos radical i violent semblava impossible en aquella època de la raó. El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d’anar pel camí recte i infal·lible cap al “millor dels mons”, i es mirava amb menyspreu a les èpoques anteriors. Hi havia una fe cega en el progrés ininterromput. Era la il·lusió optimista d’una generació cegada per l’idealisme, per a la que el progrés tècnic havia d’anar seguit necessàriament d’un progrés moral igualment veloç. Es creia tan poc en recaigudes en la barbàrie – per exemple guerres entre els pobles d’Europa- com en bruixes i fantasmes. Abans de 1914, la Terra era de tots. Tothom anava a on volia i hi estava en temps que volia. No existien permisos ni autoritzacions. La gent pujava i baixava dels trens i dels vaixells sense preguntar ni ser preguntada”.

Fa un gran elogi inicial de l’imperi austrohongarès i de la seva capital, Viena. “Era magnífic viure a Viena, una ciutat que acollia tot l’estranger amb hospitalitat. A cap altra ciutat europea hi havia un afany de cultura tan apassionat. Hi regnava una atmosfera de conciliació espiritual, el ciutadà hi era educat en un pla supranacional, cosmopolita, per a convertir-se en un ciutadà del món. L’orgull de la pàtria l’havia orientat principalment cap al predomini artístic. La comunitat jueva estava perfectament integrada, com a cap altre país del món. Les nou dècimes part del que el món celebrava com a cultura vienesa del segle XIX era una cultura promoguda, alimentada i fins i tot creada per la comunitat jueva de Viena. L’heterogeneïtat i la supranacionalitat eren característiques de Viena, la seva cultura era una síntesi de totes les cultures occidentals. A cap altre lloc del món era més fàcil ser europeu. “Viure i deixa viure” era la famosa màxima vienesa. Era un món ordenat, sense odi, on es vivia reposadament, era un món burgesament estabilitzat”.

En el capítol del llibre titulat “Llums i ombres sobre Europa“, Zweig  confessa que mai no havia estimat tant Europa com en els  anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.  “Mai no havia confiat tant en la unitat d’Europa, mai no havia cregut tant en el futur d’Europa com en aquella època, des de  la que semblava albirar-se  una nova aurora. Quaranta anys de pau després de la guerra francoprussiana de 1870 havien enfortit l’organisme econòmic dels països. Es podia pràcticament circular  per tota Europa sense controls de fronteres ni passaports.  Mai Europa havia sigut tan forta, rica i bella, mai havia cregut en un futur encara millor, ningú deia, amb l’excepció de quatre vells arrugats, que els temps passats eren millors. Només qui va viure aquella època de confiança universal sap que, des d’aleshores, tot ha sigut recaiguda i ofuscació. Però hi havia un excés d’energia. Una gropada s’estava formant sobre Europa i els senyals de tempesta en els Balcans indicaven la direcció dels nuvolots que s’apropaven a Europa“.  

I així va arribar l’any 1914, l’any fatídic de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Corria “un estiu exuberant i bell” quan Europa “va caure en l’espantosa histèria de l’odi”.

Milions de joves europeus varen anar a la guerra amb entusiasme patriòtic, pensant que “la guerra seria ràpida, per Nadal tornarien victoriosos a casa”. No va ser així. Al cap de quatre anys, Europa estava exhausta i arrasada. Pocs anys després de la gran ensulsiada, Europa es posava a caminar cap al segon capítol del seu suïcidi: La Segona Guerra Mundial.

L’any 1933 “Incipit Hitler”, Hitler salta a l’escenari. Aquest és precisament el títol del penúltim capítol del llibre. Zweig no s’ho podia creure, per això escriu aquestes paraules: “obeint una llei irrevocable, la història nega als seus contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època”. Hitler es preparava per a determinar la història d’Europa i del món en els pròxims anys. “Hitler, el nom de l’home que ha portat més calamitats al nostre món, més que qualsevol altre en tota la història. Hitler, un agitador tremebund que celebrava reunions amb moltes esbroncades i baralles i incitava a la gent de la manera més vulgar contra la República alemanya i contra els jueus”.

Zweig pertanyia a una generació que tenia “una fe profunda amb el món“, que creia en l’existència d’una consciència alemanya, europea i mundial, que estava convençuda que la inhumanitat s’acabaria per sempre davant la presència de la humanitat. El gran somni  i la gran esperança de Zweig es podrien escriure en tres paraules:  una Europa unida. I com a gran intel·lectual que era, la seva idea europeista fonamental era “la unió espiritual d’Europa“.

En els darrers dies de la seva vida, “Europa li semblava condemnada a mort per la seva pròpia bogeria. Europa, la nostra santa pàtria, bressol i parteneu de la nostra civilització occidental”. No va voler veure-ho i per això es va suïcidar a Petrópolis, Brasil, ben lluny d’Europa, l’any 1942.

L’obra literària de Stefan Zweig és de gran envergadura. Dins d’ella destaca el Llibre “El món d’ahir”, lectura obligada pels europeus, on podran constatar el que va ser capaç de fer Europa abans de la seva caiguda en dues guerres civils europees consecutives de dimensió mundial, quan havia arribat al zenit com a cultura i civilització.

El llibre acaba amb aquestes paraules: “Malgrat tot, totes les ombres són, al cap i a la fi, filles de la llum, i només aquell qui ha conegut la claror i les tenebres, la guerra i la pau, l’auge i la caiguda, només aquell ha viscut de veritat”.

 Loading ...