cultura europea

La identitat europea basada en la cultura es va consolidar a finals del segle XIX (VI)

Orlando Figes és un historiador britànic, nacionalitzat ciutadà alemany. És professor d’Història a la Universitat de Londres. Ha publicat best-sellers centrats en la història de Rússia. L’any 2019 va publicar un llibre de gran interès,  titulat “Los europeos“ (Taurus), sobre  la cultura europea en el segle XIX com  a base de la identitat europea. És un llibre sobre el segle en què la cultura i la civilització europees varen arribar al seu apogeu, abans de la gran caiguda de 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

El llibre de Figes tracta de  l’enyorat “món d’ahir” de Stefan Zweig. Explica com es va anar creant la gran cultura europea  després de les guerres napoleòniques i com es va arribar a produir el fet que, pels voltants de l’any 1900, a tot el continent europeu  s’estiguessin llegint els mateixos llibres, fent reproduccions dels mateixos quadres,  tocant la mateixa música a totes les llars  o escoltant-la a les sales de concerts i interpretant les mateixes òperes  a tots els teatres més importants d‘Europa.

És un llibre que mostra com es va establir el cànon europeu -que constitueix la base de l’alta cultura actual, no solament a Europa, sinó a totes aquelles parts del món  a les que hi ha hagut assentaments europeus- durant l’era del ferrocarril. A Europa havia existit una cultura internacional  entre les elits  almenys  des del Renaixement. S’havia erigit sobre  la base del cristianisme, la literatura clàssica, la filosofia i l’estudi, i s’havia estès per les corts, acadèmies i  ciutats d’Europa. Però no va ser fins al segle XIX  que va poder desenvolupar-se  una cultura de masses  relativament integrada a tot el continent.

La famosa  frase d’Edmund Burke “cap europeu pot ser enterament un exiliat a cap lloc  d’Europa“ sembla feta a mida per a la realitat de l’Europa del segle XIX.

En molts sentits, el llibre d’Orlando Figes  constitueix una exploració de l’era  del ferrocarril com a primer període de la globalització cultural i com a consolidador de la  unificació cultural d’Europa, des d’Espanya fins a Rússia, des d’Escandinàvia fins a Itàlia. Les grans transformacions tecnològiques i econòmiques del segle XIX (la revolució de la comunicació de masses i del transport, la invenció de la impremta litogràfica i la fotografia, l’auge de l’economia de lliure mercat sense fronteres) varen ser les forces motrius que eren subjacents a la creació d’una “cultura europea“, un espai supranacional de circulació de les idees i de les obres d’art que s’expandia per tot el continent.

El ferrocarril era el símbol paradigmàtic del progrés industrial i de la modernitat. Definia ”l’era moderna”, fomentava la creació d’una cultura comuna i facilitava el desenvolupament d’una economia a escala europea. Les cartes, que abans trigaven setmanes per a travessar Europa  en diligència de correus, aleshores  arribaven en pocs dies, i amb el telègraf, que s’estenia en paral·lel a la xarxa ferroviària,  les notícies podien arribar en qüestió de minuts a les principals ciutats.

L’impacte del ferrocarril va resultar transformador de manera especial en el sector del llibre, ja que els costos de transport varen experimentar una reducció dràstica. El ferrocarril va redissenyar el mapa cultural d’Europa i va apuntalar l’optimisme  del segle XIX. Juntament amb la fotografia i les tecnologies mecàniques va contribuir a generar una concepció moderna de la realitat.  

A mitjans del segle XIX, s’havia consolidat un mapa cultural nítid que situava el nucli d’Europa en el nord-oest del continent  -França, Països Baixos i  terres alemanyes- mentre que a la seva perifèria, des d’Espanya al Mar Negre, s’hi trobaven els espais  europeus amb influència oriental  (Espanya sota influència àrab i Rússia sota influència asiàtica). Els viatgers que visitaven Espanya i Rússia tenien la sensació d’estar explorant els límits d’Europa. Els europeistes tant de Rússia com d’Espanya  creien en Europa com una font de progrés moral, llibertat i democràcia, i consideraven que la seva pròpia terra era el problema i Europa la solució (com Ortega y Gasset va escriure  referint-se a Espanya).

Cap a finals del segle XIX és quan va començar a sorgir un discurs sobre la “cultura europea“ com una  síntesi d’estils  i obres de tot el continent i com identitat basada en uns valors i unes idees comunes.

Durant  les primeres tres quartes parts del segle, la gent rarament es referia a una “cultura europea“. Més aviat, es parlava  de la “civilització europea“, un concepte eurocèntric heretat de la Il·lustració, que feia referència  a la raó occidental, la llibertat, el patrimoni artístic, clàssic i el pensament científic, defensats com els valors universals  sobre els quals es basa el progrés humà. Tot allò conformava una ideologia europea, però no era el signe d’una identitat cultural europea en particular.

La noció d’Europa com espai cultural compartit i d’unió dels “europeus” va sorgir per primera vegada durant les primeres dècades del segle XIX. Saint-Simon concebia Europa com la portadora d’una “missió civilitzadora“ que es definia pel seu esperit secular, en el que les arts prendrien el lloc de la religió, la raça o la nació com a element dels pobles al continent. Goethe creia que el creixement del tràfic cultural i de l’intercanvi entre nacions formaria un tipus híbrid de cultura europea. Però només durant el darrer quart del segle XIX aquestes idees  varen obrir pas a la noció de l’existència d’una sensibilitat europea o d’una identitat cultural distintiva, una sensació d’“europeïtat“ compartida pels ciutadans d’Europa, amb independència de la seva nacionalitat.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Europa va passar del seu gran esclat cultural comú i harmoniós de finals del segle XIX i començaments del XX a la “caiguda als inferns”  de la “segona guerra dels trenta anys“ (1914-1945) que comprèn la primera i la segona guerra mundial més el seu interregne amb la Gran Depressió de 1929.

La UE és com una  “au fènix“ nascuda de les cendres dels conflictes bèl·lics més sanguinaris de la història. Una “au fènix“ que exclama  “mai més guerra entre nosaltres, europeus“ i que vol recuperar l’esperit cultural comú i harmoniós al qual Europa havia arribat en aquells anys enyorats que se situen a cavall entre  dos segles.

Si es vol  buscar la millor  fórmula per definir l’època anterior a la Primera Guerra Mundial, cal rellegir un llibre indispensable al qual ja hem fet referència: “El món d’ahir“, de l’escriptor austríac Stefan Zweig. Era l’època en què ell va créixer i es va criar. La defineix amb les paraules que segueixen. “Era l’edat d’or de la seguretat. Tota la monarquia austríaca quasi mil·lenària semblava assentar-se sobre el fonament de la durada i el mateix Estat semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat. Tothom sabia quant tenia o quant li corresponia, què li estava permès i què li estava prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament l’interès que li produiria a l’any. Cada família tenia un pressupost fixo. Qui tenia una casa la considerava una llar segura per als seus fills i néts. En aquell vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i en el  lloc més alt de tots hi figurava l’ancià emperador. I si aquest es moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria una altra i que res canviaria en el ben calculat ordre. Ningú creia en les guerres, les revolucions ni les subversions. Tot el que fos radical i violent semblava impossible en aquella era de la raó. El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d’anar pel camí recte i infal·lible cap al millor dels mons. Es mirava amb menyspreu  les èpoques anteriors. Es tenia una fe cega en el  progrés  ininterromput…” I no obstat tot això, s’estava a les vigílies de l‘horror més gran de  la història d’Europa.

La identitat europea (V)

En molts sentits, el llibre d’Orlando Figes constitueix una exploració de l’era del ferrocarril com a primer període de la globalització cultural i com a consolidador de la unificació cultural d’Europa Click To Tweet

Estàs d'acord que el CGPJ pugui ser escollit per majoria simple en lloc de majoria qualificada com fins ara?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú