Zeitenwende: canvi d’època global vist des d’Alemanya

El 27 de febrer de 2022, tres dies després del començament de la invasió russa d’Ucraïna, el canceller alemany, Gustav Scholz, va pronunciar un discurs històric en el Bundestag (cambra baixa del parlament alemany). Allí va declarar solemnement que Alemanya entrava en un Zeitenwende (canvi d’època) a conseqüència de la decisió de Vladímir Putin d’envair Ucraïna.

En aquell discurs, el canceller alemany va anar desgranant tot un seguit de mesures rupturistes, com les següents: Alemanya no posarà en marxa el gasoducte Nord Stream 2 que uneix directament Rússia i Alemanya a través del mar Bàltic,  aprovarà un nou fons de despesa militar per un import de cent mil milions d’euros, pujarà al dos per cent del PIB la  despesa militar, enviarà immediatament armes a Ucraïna, construirà dos ports per a rebre gas liquat per mar, se sacrificaran les sacrosantes mesures d’equilibri pressupostari. A més, va manifestar que  Europa necessita urgentment arribar a la seva autonomia estratègica  (tal com ha proposat el president francès Emmanuel Macron). Tot plegat suposava el canvi més gran de la política alemanya des de la reunificació.

El canceller Olaf Scholz acaba de publicar  en el número de gener/febrer 2023 de la  revista Foreign Affairs un article important amb el títol  The Global Zeitenwende. How to Avoid a New Cold War in a Multipolar Era (El canvi d’època global. Com evitar una nova Guerra Freda en una era multipolar).  

En el seu discurs de febrer de 2022 davant del Bundestag  el canceller alemany va definir una nova època per a Alemanya. En el seu article de 2023 defineix un  canvi d’època que s’està produint no solament a Alemanya, sinó també a escala global.

El  contingut  essencial de l’article publicat a Foreign Affairs és el següent.

Introducció

El món afronta un Zeitenwende tectònic. La guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna ha posat punt final a una era. Han emergit o reemergit   nous poders, entre els quals destaca una Xina forta i assertiva. En aquest nou món multipolar, diferents països i models de governança estan competint pel poder i la influència.

El Zeitenwende global va més enllà de la guerra d’Ucraïna i de la seguretat europea. La qüestió central és aquesta: com nosaltres, europeus, i la UE,  podem ser actors independents en un món cada vegada més multipolar? Alemanya i Europa poden ajudar a defensar un ordre internacional basat en normes sense sucumbir a la visió fatalista que el món està condemnat, una vegada més,  a dividir-se en blocs competitius.

Fi d’una era

Per a la major part del món, les tres dècades que van d’ençà que va caure el Teló d’Acer (1989-1991) fins avui han sigut un període de pau i prosperitat (després dels horrors de “la guerra dels trenta anys“ 1914-1945 i de les quatre dècades  la Guerra Freda (1945-1989/1991). Els anteriors membres del Pacte de Varsòvia varen demanar per entrar lliurement a l’OTAN i a la UE (cosa que Putin sembla no entendre o no acceptar), posteriorment a la caiguda del Mur de Berlín i la implosió de l’URSS.

El món no està condemnat irremissiblement, una vegada més, a estar dividit entre blocs competitius

A Moscou, els nous líders post 1991 varen analitzar el que passava des d’una perspectiva diferent. Concretament, Putin va qualificar  l’esfondrament de l’URSS el 1991 com  “el pitjor esdeveniment geopolític del segle XX“. L’autoritarisme i les ambicions imperialistes varen començar a reemergir. El discurs agressiu de Putin a la Conferència de Seguretat de Munic (CSM), l’any 2007, marca un abans i un després a Europa i al món. Rússia rebutja l’ordre internacional basat en normes i l’acusa de ser un mer instrument nord-americà de dominació mundial (Angela Merkel, asseguda a primera fila de la sala d’actes de la Conferència, que se celebrava en un hotel de Munic, no s’ho podia creure).

L’any següent, 2008, Putin va llençar una guerra contra Geòrgia (continua ocupant il·legalment dues regions georgianes: Ossètia del Sud i Abjasia). L’any 2014, Rússia ocupa i s’annexiona il·legalment Crimea i envia tropes a la regió oriental ucraïnesa del Donbass, violant el dret internacional i compromisos signats per Moscou (Memoràndum de Budapest de 1994, Acte de Hèlsinki de 1975, compromisos amb l’OSCE-Organització de Seguretat i Cooperació a Europa). Moscou es rearma, enverina i empresona a dissidents, ofega la seva pròpia societat civil (tràgica tradició històrica russa, de la que s’ha d’alliberar si vol arribar a ser un estat democràtic modern), intervé brutalment en ajuda al règim criminal sirià de Bashar al-Ásad. Pas a pas, la Rússia de Putin (n’hi ha una altra, la democràtica, que hem d’ajudar a emergir) escull un camí que l’allunya d’Europa i l’allunya també d’un ordre internacional pacífic i cooperatiu.

L’imperi contraataca

Durant els set anys que varen seguir a l’ocupació il·legal de Crimea per part de Putin (2014) i l’esclat del conflicte a l’est d’Ucraïna, Alemanya i els seus socis internacionals del G-7 varen treballar a favor de la sobirania i de la independència política d’Ucraïna, tractant d’evitar una escalada russa i  de restaurar i preservar la pau a Europa.  Juntament amb França, en el format anomenat “Normandia”, vàrem obtenir els acords de Minsk dins del procés de Minsk, que convidaven a Rússia i Ucraïna a l’altO el foc i a  seguir  procediments posteriors d’apaivagament. Però una Rússia revisionista  ho va impedir.

L’atac brutal de Rússia a Ucraïna del febrer de 2022 manifesta una nova realitat; l’imperialisme ha retornat a Europa.

Però l’impacte de la guerra d’Ucraïna (molt més que una  ”operació militar especial”, com  la qualifica  Putin)  va més enllà d’Ucraïna. Fa esclatar una arquitectura de pau europea i internacional que ha costat dècades construir. Putin s’ha saltat les normes  més elementals del dret internacional. Actuant com un poder imperial, Rússia tracta de redefinir les seves fronteres per la força i tracta de dividir el món, una vegada més, en blocs i esferes d’influència.

Una Europa més forta

El món no ha de permetre que Putin se surti amb la seva. L’imperialisme revengista rus ha de ser aturat. El paper crucial d’Alemanya en aquest moment consisteix a convertir-se en un dels principals proveïdors de seguretat a Europa, a través d’invertir en el nostre exèrcit, reforçant la indústria de defensa europea, augmentant la nostra presència en el front oriental de l’OTAN i equipant les forces armades ucraïneses.

El nou paper d’Alemanya requereix una nova cultura estratègica. L’associació transatlàntica continua essent vital.  Però també requereix que Alemanya i Europa juguin papers actius.  Hem canviat la constitució per a permetre’ns un important rearmament, el pas més important des de la creació de la Bundeswehr l’any 1955.  Augmentarem el pressupost de defensa fins al dos per cent del PIB i hem adoptat una inversió militar extra de 100.000 mil milions d’euros.

Tot això reflexteix una nova mentalitat de la societat alemanya. Els alemanys estan al costat dels ucraïnesos a l’hora de defensar-se de l’agressió russa. Estarem al seu costat fins que sigui necessari. Defensarem cada centímetre quadrat de territori de l’OTAN.

Putin ha comès molts errors de càlcul. La UE i l’OTAN són més fortes  que mai. No permetrem annexions territorials il·legals de territori ucraïnès. Per a parar la guerra cal que Rússia retiri les seves tropes.

Bo per al context, dolent per a Rússia

La guerra de Rússia no solament ha unit la UE, l’OTAN i el G-7 per a afrontar l’agressió, sinó que ha catalitzat els canvis necessaris en les polítiques econòmiques i en l’energètica, empenyent la transició que ja estava en curs (Putin actua, malgrat ell, com a federador de la UE). Els nostres objectius són clars: l’any 2030 com a mínim el 80% de l’electricitat usada pels alemanys serà generada per energies renovables i l’any 2045 Alemanya assolirà emissions de gas zero, és a dir, la “neutralitat climàtica”.

El pitjor malson de Putin

Putin volia dividir Europa en zones d’influència i dividir el món en blocs de grans poders i estats vassalls. En canvi, la seva guerra ha servit per a impulsar la UE. El juny de 2022 la UE ha atorgat l’estatut “d’estats candidats” a Ucraïna i Moldàvia, i ha reafirmat els lligams de Geòrgia amb Europa. També hem assegurat l’adhesió de tots els sis països dels Balcans occidentals a la UE, afer amb el qual estic personalment compromès. És per aquest motiu que he reactivat l’anomenat Procés de Berlín per als Balcans occidentals, que cerca una més gran cooperació a la regió i la seva preparació per a l’adhesió.

La UE consistirà en una unió de més de 500 milions de persones (punt central del  discurs de Scholz a Praga aquest any), que suposen el mercat interior més gran del món;  un proveïdor  d’estàndards globals sobre comerç,  creixement, canvi climàtic,  protecció mediambiental; una llar de  centres de recerca i empreses  innovadores;  una família de democràcies estables que gaudeixen d’un benestar social  i d’unes infraestructures mai vistes.

Putin no ha acceptat mai a la UE com a actor polític. Després de tot, la UE -una unió d’estats lliures, sobirans i democràtics basada en l’imperi de la llei- és l’antítesi de la seva cleptocràcia imperialista i autocràtica.

Putin ens vol destruir amb campanyes de desinformació i altres mitjans. No ens tolera com a societats obertes que som. Hem d’estar més units que mai. La unió entre França i Alemanya és crucial.

La UE s’ha de reformar. Necessita adoptar noves polítiques d’immigració i fiscal, millorar el procés de presa de decisions anul·lant el dret de veto en política exterior i fiscal. La UE s’ha de convertir en un veritable actor global. Ha de millorar la seva política de defensa, tot reconeixent que l’OTAN és la garantia última de la seguretat euroatlàntica. Volem al mateix temps una OTAN forta i una millora de la defensa europea.

El repte que suposa la Xina i més enllà

La història no ha acabat, com alguns preveien, amb la Guerra Freda. Tampoc es repeteix. Alguns assumeixen que estem arribant a una bipolaritat en l’ordre internacional. Veuen l’arribada d’una nova guerra freda  entre els Estats Units i la Xina. Jo no estic d’acord en aquest punt de vista (importància crucial del mercat/economia xineses per a Alemanya). El que estem contemplant és el final d’una fase excepcional de globalització, un canvi històric accelerat per la covid-19 i la guerra d’Ucraïna.

Durant aquesta fase excepcional, Amèrica del Nord i Europa han experimentat 30 anys de  creixement estable,  altes tasses d’ocupació, baixa inflació, i els Estats Units han actuat com a poder decisiu mundial, un paper que mantindrà en el segle XXI.

Durant la fase de globalització post-Guerra Freda (1989-2022), la Xina s’ha convertit en un actor global, com ho ha sigut en altres moments de la història. La Xina s’aparta d’un ordre mundial basat en normes, va cap a l’aïllament, amenaça territorialment els veïns, no respecta els drets humans i les llibertats individuals.

Ens cal a tots invertir més  a Àfrica, Àsia, Carib, Amèrica Llatina (global south), com ja ho està fent la Xina, i lluitar contra la pobresa i  les desigualtats.

Els nostres sistemes són més resilient a llarg termini que els autoritaris.

L’auge de la Xina no ha de suposar aïllament  i menys cooperació amb Pequín  

Llibertat, igualtat, imperi de la llei, dignitat de cada ser humà són valors que no són exclusius del que s’acostuma a denominar habitualment Occident.  Són més aviat valors compartits per ciutadans de tot el món i la carta de les Nacions Unides els reafirmen com drets humans fonamentals en el seu preàmbul. Però els règims autocràtics sovint  desafien o  neguen aquests drets i principis. Els hem de defensar.

En un món multipolar, el diàleg i la cooperació s’ha d’estendre més enllà de la zona de confort democràtica. Cal pragmatisme i humilitat. El respecte pels drets i principis fonamentals ha de ser exigit a tots els estats, al marge dels seus règims polítics interns.

Períodes de relativa pau i prosperitat, com el que hem experimentat a la primera part de l’era post-Guerra Freda (1989-2022) no han de ser rars interludis o meres desviacions d’una norma històrica on impera la força bruta que dicta les normes. El món actual multipolar i complex encara ho fa més difícil.

Per tirar-ho endavant, Alemanya i els seus socis -la UE, els Estats Units, el G-7, i l’OTAN- han de protegir les societats obertes, defensar els valors democràtics i estrènyer les nostres aliances i associacions. Però també hem d’evitar la temptació de dividir una vegada més el món en blocs.  Això suposa construir noves associacions i cooperacions  de manera pragmàtica, sense fronteres ideològiques.  En un món densament interconnectat com l’actual, l’objectiu de la pau, prosperitat i llibertat  necessita  una mentalitat diferent i  instruments diferents. Desenvolupar aquesta mentalitat i aquests instruments constitueix, en darrer terme, l’essència del Zeitenwende.

 Loading ...