El pacte del PP amb Vox a Castella i Lleó ha remogut les aigües polítiques, malgrat que no es pot dir que fossin precisament una basa d’oli. Un dels grans arguments és que esdevé la primera vegada que un partit de dretes pacta un govern amb l’extrema dreta, i que això no havia passat mai a Europa.
El president del PP polonès, Tusk, ha encapçalat aquest discurs i ha fet una estirada d’orelles al PP espanyol. Un dels periodistes més propers al govern de Sánchez, Enric Juliana, ha reiterat a bastament aquest fet magnificant la seva importància.
Però, cal recordar que Tusk és part interessada en aquest litigi, perquè al mateix temps de presidir el PP europeu és també el líder de l’oposició al govern polonès qualificat d’extrema dreta que, malgrat les crisis, manté uns nivells de popularitat i adhesió molt alts, per sobre del 40% i que resulten insòlits des de la nostra perspectiva. Tusk utilitza la plataforma europea també per fer política interior i les seves declaracions presenten en aquest sentit un important biaix que es fa palès si es recorda que l’afer de Castella i Lleó no és ni de lluny la primera vegada que l’extrema dreta arriba al poder a Europa.
Cal recordar que aquest fet ja s’ha produït en més d’una ocasió als països nòrdics, que ha estat governant a Àustria amb un govern de coalició precisament amb el partit socialcristià austríac que forma part del PP europeu, i que des de 1994 ja va formar part del govern italià, i que ara mateix forma part del govern de coalició de Mario Dragui. Ens estem referint a la Lliga Nord. L’aliança d’aquest partit amb un altre, encara que està més a la seva dreta, Germans d’Itàlia i Força Itàlia de Berlusconi governa en aquest moment en 14 de les 20 regions italianes i la intenció de vot, en unes generals si es produïssin ara eleccions, és tan gran com el 96% dels vots. Però de tot això Tusk, Enric Juliana i el partit socialista prefereixen oblidant-se, malgrat la magnitud de l’evidència.
El pacte a Castella i Lleó va coincidir, pràcticament en el temps amb l’acord del Constitucional d’anul·lar el cordó sanitari que s’havia fet al País Basc contra l’única diputada de Vox. En altres termes, és perfectament constitucional pactar amb Vox i no ho és establir cordons sanitaris contra ell, coses que són de la més pura lògica.
Potser caldria observar amb més deteniment què és el que han pactat i si els seus continguts s’ajusten o no a un programa democràtic, homologable a Europa. L’única qüestió que fins ara han esmerçat dins del PSOE és que el programa contempla legislar sobre la violència intrafamiliar, com si això no fos una necessitat en lloc d’una bandera de la ultradreta, com ens presenten. Perquè el fet cert és que a força de tancar el focus només en la violència de gènere en la parella, ni tan sols més enllà d’ella, s’escapen dos altres grans violències en el si de les llars, que han estat a bastament denunciades pels especialistes i pels serveis socials. La violència que es dona contra la gent gran i contra els menors.
És una dada ben coneguda que més de la meitat de les agressions de pederàstia es donen a l’entorn familiar i les seves relacions. Malgrat això, el govern no ha fet res per actuar. No només això, sinó que també ha tancat el focus entorn d’un aspecte minoritari del problema, com són les agressions d’aquells tipus provocades per persones vinculades a l’Església, que ni tan sols representen el 0,5% del total. En realitat fins ara les forces governamentals i aquells qui li donen suport han fet servir aquests problemes, no tant per abodar-los resolutivament, com per utilitzar-los políticament. En concentrar-se només en la violència de la parella, el que es fa és justificar el discurs del feminisme de gènere que els homes maten a les dones pel fet de ser-ho i que en aquest sentit tot home és sospitós de cometre violència per definició. D’aquí la lògica de la llei integral contra la violència de gènere espanyola.
La resta del programa assumeix sense problemes l’autonomia, que és un dels aspectes crítics de Vox. Tracta de la immigració en termes de voler-la integrada en el cultural i el social, centra la seva atenció en les polítiques familiars i el dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills i sobretot situa en primer termini les mesures econòmiques contra la despoblació i la desindustrialització.
Amb el text a la mà, és impossible assenyalar absolutament res, no ja contrari a la Constitució, sino fora de lloc en el context europeu.
Loading ...
