El Govern de Sánchez ha declarat una cosa que està de moda: l’emergència climàtica. Cal veure com acaba tot això en concret, però almenys serveix per mostrar un senyal d’alarma.
Però per aquesta mateixa lògica hauria d’establir una altra emergència: l’educativa, perquè la situació expressada en dades és que el sistema d’ensenyament espanyol és desastrós i se situa a la cua dels països europeus.
Espanya ha d’observar amb preocupació, fins i tot amb vergonya, com països que destinen molts menys recursos a l’ensenyament obtenen millors resultats. És el cas de Portugal, que ja ens supera en molts aspectes, i sobretot és l’exemple de Polònia, que ha aconseguit situar-se entre els països que millors resultats s’obtenen.
En lloc de preocupar-se per això, la ministra d’educació dedica la seva atenció a aspectes tan secundaris com l’anomenat pin parental. No només això. També defensa la capacitat d’educar de les escoles, quan la pràctica demostra que ni tan sols poden exercir la seva comesa essencial què és la d’ensenyar, instruir. Perquè la tasca d’educar amb plenitud només poden desenvolupar-la els pares, que són els que millor coneixen o haurien de conèixer els seus fills.
I aquí és on es produeix una de les fallides principals de sistema: el dèficit educatiu dels pares, que traspassen el pes als centres escolars que, lògicament, són incapaços d’absorbir-lo. El resultat són aules on una bona part del temps el professor es dedica a aconseguir l’ordre i el silenci necessari per poder instruir, perquè els alumnes no venen formats de casa per respectar, escoltar i aprendre.
Un llibre molt recomanable del professor català Andreu Navarra, titulat Devaluació contínua, dibuixa un perfil estilitzat d’aquests tipus de xacres. Identifiquem-les:
- Situació dels alumnes. Navarra presenta un panorama preocupant que afecta una quarta part dels que assisteixen a classe. Des de situacions de desnutrició a la incapacitat de concentrar-se de la generació del ciber proletariat, que no tenen l’èxit adequat i que viuen sota un sistema dissenyat que es desplaça cap a la religió tecnocràtica amb menys continguts i alumnes menys preparats. Afirma que: “estem servint a la tecnologia i no la tecnologia a nosaltres”. Són persones que no seran capaços de treballar perquè tenen la concentració segrestada per les xarxes. No saben llegir un contracte de lloguer d’un pis, cuidar la gent gran, criar els seus fills. La pobresa i la misèria també estan presents en alguns d’ells i això afecta greument la seva capacitat per a l’estudi. El professor està exhaust, devorat per una burocràcia per generar estadístiques que treu l’energia mental per fer classe. Les patologies concentren la tensió dels professors a les reunions d’avaluació i impedeixen pensar en continguts. S’ha confós el pedagog amb el terapeuta, i el debat sobre la inclusió ha oblidat que el que de veritat cal incloure és l’acadèmia. Tant és així que Navarra assegura que ell i els seus companys s’alegren quan troben algun llibre de text de segona mà dels anys 90 i ho compren com si fos or. Quan l’autonomia del professor és respectada i la del centre també davant del pensament únic, enfront de les teories panacea, el resultat millora, i cita l’exemple de Portugal.
- El sistema. Està estressat per la pròpia societat de la qual és mirall. Hi ha pares absents perquè treballen massa. Hi ha violència. Hi ha molts problemes mentals i hi ha una generació absent per la seva concentració en les xarxes i la seva identitat virtual. L’audiovisual està creant persones dependents de satisfer el plaer aquí i ara, quan la vida és molt diferent, diu. Falten professors de suport i especialistes. El paper de l’ascensor social està fracassant i estem creant guetos de persones sense futur. També es produeix el maquillatge de la ignorància que practiquen les escoles per millorar les seves estadístiques.
En resum. Tot és soroll, ningú pensa, ningú escriu, tot és ximpleria i eslògan i això ha arribat a les aules.
Més clar, l’aigua: la ministra d’Educació, María Isabel Celáa, i la d’Igualtat, Irene Montero, farien bé, la primera a agafar el toro per les banyes i abordar aquestes qüestions, sense oblidar-se de requeriments pel pin parental motivat per algunes sessions extraescolars. La segona hauria d’abandonar tot intent d’introduir més soroll i confusió i deixar que professors, escoles i pares abordin amb autonomia l’ensenyament en primer terme dels seus fills, i per això demanar la tasca dels pares d’educar els seus fills.
