Espanya davant de l’abisme: vint tasques de govern sense complir i una corrupció que ho contamina tot

Espanya treu el cap a una crisi de règim sense precedents des de la Transició. El país acumula problemes estructurals sense resoldre, però allò que distingeix el moment actual no és només la magnitud dels desafiaments, sinó la paràlisi política d’un Executiu atrapat per la seva pròpia debilitat parlamentària i per una metàstasi de corrupció que creix cada setmana. No hi ha país que es pugui sostenir indefinidament en aquestes condicions. La pregunta és inevitable: qui posarà remei i com?

L’estat real de la societat i l’Estat espanyol no es mesura en propaganda, ni en xifres maquillades, sinó en les tasques essencials del govern que continuen pendents. Heus aquí, almenys, vint:

1. Salari digne per a la majoria. La mitjana salarial, el salari més freqüent, amb prou feines supera els 20.000 euros anuals. Milions de treballadors viuen prop de la pobresa. Com augmentar-ho sense desincentivar la feina ni provocar la fugida d’empreses?
2. Abusos sexuals a menors. La immensa majoria es produeixen en entorns familiars, institucionals o de confiança. On és l’estratègia del govern per prevenir, protegir i reparar les víctimes?
3. Immigració sense control i sense integració. Espanya no té una política seriosa que redueixi els fluxos irregulars, protegeixi les fronteres i alhora integri els immigrants sense marginar els autòctons.
4. Marginalitat econòmica i cultural. Hi ha milions de ciutadans desconnectats del teixit productiu, educatiu i cívic. Qui hi pensa?
5. Llistes d’espera sanitàries i dependència. Centenars de milers de persones esperen mesos, fins i tot anys, per una operació, una cita mèdica o una ajuda a la dependència.
6. Fracàs escolar crònic. Especialment a l’escola pública. No només es tracta de recursos, sinó d’exigència, autoritat docent i suport familiar.
7. Pobresa infantil. La més alta d’Europa. No és només un drama moral: és una bomba social de rellotgeria.
8. Baixa productivitat i renda estancada. Espanya continua sense convergir amb el nucli europeu. L’ocupació és precària, l’economia està terciaritzada en el turisme i la baixa productivitat.
9. Pensions insostenibles. El model actual exigeix ​​més cotitzants de les que pot oferir una societat envellida. On és la reforma estructural?
10. Col·lapse demogràfic. La natalitat s’enfonsa any rere any. Cap societat no pot sobreviure amb una taxa de fecunditat d’1,12 fills per dona.
11. Polítiques familiars ridícules. Espanya gasta la meitat que la mitjana europea en suport a les famílies. Sense família, no hi ha futur.
12. Dèficit estructural d’habitatge. Manquen almenys mig milió de pisos accessibles. El lloguer ha esdevingut una condemna per als joves.
13. Model de residències i cures. És urgent una transformació profunda, basada en la proximitat, la qualitat i la compensació als cuidadors familiars.
14. Sistema de finançament autonòmic. Fa quinze anys que està pendent de reforma. Les desigualtats territorials s’agreugen, i els pactes amb partits nacionalistes enverinen qualsevol solució.
15. Dèficit i deute crònics. Espanya no presenta uns pressupostos que corregeixin de debò els seus desequilibris. El deute supera el 110% del PIB. I no deixa de créixer.
16. Joventut sense futur. Precarietat, habitatge inabastable, frustració creixent. Una generació perduda. La renda disminueix en lloc d’augmentar. Com respon el govern a aquest problema clau? Silenci.
17. Reforma fiscal postergada. El sistema actual és ineficient, injust i opac. Es recapta poc i malament. Però ningú no s’atreveix a tocar-lo. Els projectes existeixen… Guardats en un calaix. La Comissió Europea espera el compliment d’aquest compromís abans que avançar un nou pagament dels seus Fons.
18. Compromisos opacs amb ERC i Junts sobre finançament singular, immigració, llengües oficials o Rodalies. Com i qui els resoldrà?
19. Fracàs dels fons europeus. S’ha executat menys del 50% dels Next Generation a només 16 mesos de la fi del termini. S’ha promès un canvi de model productiu i no ha arribat.
20. Oblit dels més vulnerables. Com els malalts d’ELA, que continuen esperant unes ajudes promeses i no resoltes.

Però a aquests desafiaments estructurals se sumen nous fronts oberts per la improvisació, la ideologia o el cinisme:

1. L’amenaça de la gran apagada: dos informes oficials, un del Govern i un altre de Red Eléctrica, es contradiuen sobre l’origen i les causes. Mentrestant, es consumeix més i es contamina més, per evitar que torni a passar. Quina solució! Qui està al comandament?
2. Crisi amb els Estats Units i l’OTAN: no es compleix el compromís de despesa militar, però alhora Espanya es podria veure implicada en un conflicte amb l’Iran pel simple fet d’albergar bases americanes. Mal negoci.
3. Pressupostos fantasmes:  Espanya porta dos anys sense llei de pressupostos. Es governa sense sostre de despesa. Tot apunta a un tercer any en la mateixa situació. No hi ha govern a Europa que no hagi dimitit en aquestes condicions, és clar que tot és diferent si la finalitat no és governar, sinó que Sánchez continuï a la Moncloa, que no és el mateix.
4. Vaga de jutges i fiscals: insòlita però comprensible. Es rebel·len contra una llei orgànica que amenaça la seva independència i els sotmet al poder polític.
5. Corrupció sense fi. Ho contamina tot. Cada setmana porta un cas més greu que l’anterior. La Fiscalia Europea acaba d’assenyalar un empresari vinculat a la dona del president Sánchez.

Tot això no és una crítica ideològica, ni una catarsi sentimental. És un diagnòstic del col·lapse. El que està en joc no és la preferència per un partit o l’altre, sinó la capacitat mateixa de l’Estat per governar, protegir, redistribuir i sostenir el bé comú.

Pot sobreviure un país en aquest estat de coses? Ho pot fer amb un govern feble, presoner d’aliances radicals, corroït per escàndols, sense pressupost, sense estratègia, sense nord?

Espanya necessita urgentment una reconstrucció institucional, moral i política. Requereix una generació de líders disposats a dir la veritat, afrontar allò que és impopular, recuperar l’autoritat de l’Estat, protegir les famílies i fer de la justícia i l’eficàcia les pedres angulars del sistema.

No n’hi ha prou amb prometre. No n’hi ha prou de resistir. Cal governar. I per això, primer, netejar.

Perquè mentre no es recuperi la confiança, mentre la corrupció no sigui perseguida amb exemplaritat, mentre la política no s’emancipi del xantatge i la propaganda… totes les tasques continuaran inconcluses. I el país, a la deriva.

 Loading ...