Publicat a La Vanguardia el 6-6-2022
Plutarc va iniciar la més famosa de les seves obres, Vides paral·leles, al voltant de l’any 115 amb un afany més moral que no pas històric. Es tracta de quaranta-sis biografies, que va aparellar buscant la relació entre vides il·lustres. Soc dels pocs afortunats que tenen la versió de la Fundació Bernat Metge del 1926, traduïda per Carles Riba i revisada per Lluís Nicolau d’Olwer. Cada pàgina d’aquesta acurada edició conté la versió en grec i la traducció en un català magnífic. Eren temps en què Catalunya volia ser gran per cultura i humanisme; quan hi havia elits constructores del país.
En rellegir el volum primer, un altre paral·lelisme m’ha passat pel cap: el del Barça i Catalunya. S’assemblen en el seu to vital, per l’aurea mediocritas, no ben reconeguda, que ara els envolta, després dels èxits del passat. No sé si d’això se’n diu decadència, però en tot cas no correspon al paper que històricament hem desenvolupat des de la revolució industrial del segle XIX, franquisme inclòs. I perquè l’afirmació no quedi en una divagació més o menys culta, em referiré a un bon sistema d’indicadors sobre benestar. El de l’OCDE per a les regions dels països membres.
En aquest índex complex, les regions que se’ns assemblen en els resultats són Sardenya, el Gran Est francès i la regió de Lisboa. No està malament, però queda lluny de qui creiem assemblar-nos. En cap de les onze grans temàtiques que s’hi quantifiquen, no ens situem entre els tres primers en relació amb Espanya. Ocupem una excel·lent posició internacional en salut a causa de la nostra esperança de vida, però només som cinquens a l’ Estat.
En definitiva, no destaquem en res, sigui a escala d’Espanya, sigui en el marc de l’OCDE, perquè quan estem en un bon nivell en el pla internacional, en seguretat, per exemple, tenim un pobre acompliment a l’ Estat (13a posició entre 19). Quan sobresortim en alguna cosa és per una generalitzció espanyola, més que per una especificitat catalana. A més, en capítols bàsics quedem molt malparats: educació, compromís cívic, ocupació, medi ambient i satisfacció amb la vida. Cinc sobre onze, mala cosa.
Feu-me cas. Això nostre no funciona i cada vegada serà pitjor. Posem-hi remei… i potser així el Barça tornarà a guanyar.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.