En la primera part assenyalàvem tres grans desplaçaments introduïts per moltes versions contemporànies dels clàssics: de l’ordre vulnerat a l’individu ferit; de la culpa a l’explicació psicològica, i de la naturalesa de les coses a la identitat construïda. Resta examinar-ne dos més i, finalment, la conseqüència que els corona: el pas del perdó i la reintegració a l’autoafirmació del subjecte.
Del conflicte entre béns al conflicte entre subjectivitats
El quart tret consisteix a substituir el conflicte entre béns objectius per l’enfrontament entre subjectivitats. Aquest desplaçament es fa especialment visible en les versions modernes d’Antígona.
En Sòfocles hi ha un conflicte tràgic entre dos ordres objectius. Creont defensa l’autoritat de la ciutat; Antígona, la llei divina i el deure envers els morts. No es tracta simplement de dues persones que «senten» coses diferents. Tots dos invoquen béns reals, encara que aquests béns no posseeixin la mateixa jerarquia. La tragèdia neix precisament perquè cap dels dos no parla només des de la seva preferència individual: cadascun respon davant una exigència que el transcendeix.
En l’Antígona de Jean Anouilh, en canvi, el conflicte pren un sentit més existencial. Antígona encarna la negativa individual a acceptar una vida mediocre, resignada i acomodatícia. La seva decisió importa sobretot per l’autenticitat que expressa: prefereix morir abans que trair-se ella mateixa.
S’ha passat, així, de l’obediència a una llei superior a la fidelitat a la pròpia consciència, entesa com a autenticitat personal. La primera Antígona diu, en substància: «Hi ha una llei que he d’obeir». La moderna tendeix a dir: «No puc viure contra allò que sento que soc».
El canvi és capital. En el primer cas, la consciència reconeix una veritat que no ha creat. En el segon, la consciència tendeix a convertir-se en creadora de la seva pròpia veritat. Ja no jutja el subjecte a la llum del bé; és el subjecte qui decideix què mereix ésser reconegut com a bé.
De la crítica de l’ordre injust a la sospita contra tot ordre
El cinquè tret és el pas de la crítica d’un ordre injust a la sospita contra qualsevol ordre. Les relectures anticolonials de Robinson Crusoe o La tempesta acompleixen una funció necessària: mostren que allò que es presentava com un ordre civilitzador podia amagar dominació, explotació i silenciament.
Però sovint es fa un pas addicional. Ja no es critica un ordre perquè sigui injust segons un criteri objectiu de justícia; es presenta tot ordre com una construcció del poder. La veritat seria tan sols el relat imposat per aquell qui domina, mentre que l’alliberament consistiria en el fet que cada subjecte recuperés la seva veu.
A Foe, de J. M. Coetzee, el problema central és qui pot parlar i qui posseeix la capacitat d’imposar la narració. En Césaire, Caliban es rebel·la contra el nom, la llengua i la identitat que Pròsper li ha assignat. El relat ja no s’organitza entorn d’un bé comú que calgui reconstruir, sinó al voltant d’unes subjectivitats en lluita pel reconeixement.
Aquí trobem un dels trets més decisius de la cultura contemporània:
la injustícia deixa de definir-se principalment com la vulneració d’un bé i passa a entendre’s, sobretot, com la negació d’una identitat o d’una experiència subjectiva.
La conseqüència és una paradoxa devastadora. Si tot ordre és sospitós pel sol fet de ser ordre, desapareix també el criteri comú que permetria denunciar la injustícia. Només resten voluntats enfrontades, relats incompatibles i relacions de força. Allò que havia començat com una crítica del poder acaba fent impossible qualsevol judici sobre el poder que no sigui, al seu torn, una altra expressió de poder.
Del perdó a l’autoafirmació
Tots aquests desplaçaments culminen en un altre de particularment important, perquè comporta la supressió d’un principi fonamental de l’antropologia cristiana: el pas del perdó a l’autoafirmació.
El clàssic acostuma a acabar —quan no conclou tràgicament— amb alguna forma de reintegració: el retorn, la reconciliació, la justícia, el perdó o la restauració de la comunitat. La versió contemporània prefereix sovint un desenllaç diferent: l’emancipació, la ruptura, la partida o l’autoafirmació. El personatge no torna a ocupar el seu lloc; abandona el lloc que li havia estat assignat. No salva la relació, sinó que se salva de la relació.
Això modifica profundament el significat del perdó.
En Shakespeare, perdonar significa renunciar a la venjança en nom d’un bé superior i fer possible la reconstrucció de la comunitat.
En una part important de la sensibilitat contemporània, el perdó pot arribar a semblar sospitós si dificulta l’autoafirmació de la víctima. La prioritat ja no és recompondre un món compartit, sinó protegir la integritat emocional del subjecte.
No es tracta de negar la necessitat de protegir la víctima ni d’exigir-li un perdó fals, prematur o imposat. Es tracta de comprendre què es perd quan el perdó deixa de considerar-se un bé possible i és substituït sistemàticament per la ruptura. Sense perdó hi pot haver separació, condemna i memòria, però difícilment hi haurà reconciliació. I una societat que ja no sap reconciliar-se queda condemnada a multiplicar indefinidament les identitats ferides i els greuges irredempts.
Una part significativa de les versions modernes dels clàssics desplaça el conflicte des d’un ordre objectiu que l’home ha de reconèixer cap a una subjectivitat que exigeix ser reconeguda.
La transgressió es converteix en trauma; el deure, en autenticitat; la veritat, en relat, i la restauració d’un món comú, en alliberament individual. No es modernitza únicament la història: se substitueix la concepció de l’home damunt la qual reposava.
La incapacitat d’acceptar allò que ens transcendeix
En el fons de tot això hi nia una de les incapacitats més característiques de la cultura dominant: la impossibilitat d’acceptar res d’absolut, és a dir, res que pugui limitar el desig i jutjar-lo des de fora.
Una entrevista publicada al suplement d’El País del 16 d’agost de 2026 n’ofereix un exemple revelador. Els entrevistats són Javier Ambrossi i Javier Calvo, directors que treballen conjuntament i que havien estat parella. Tots dos havien estat premiats ex aequo al darrer Festival de Canes per La bola negra, una pel·lícula sobre Lorca i el seu final, afusellat pels franquistes l’any 1936.
La pel·lícula —i, en realitat, el conjunt de la seva obra encara breu— es beneficia del valor preferent que l’espai polític i mediàtic concedeix avui al distintiu LGBTIQ+. Però la seva pretensió va molt més enllà. Ambrossi pregunta: «Per què ens hem de quedar en una pel·lícula LGBT+ petita?». I reivindica una gran producció d’època i de guerra, protagonitzada, interpretada i dirigida per homes homosexuals.
Ens trobem, per tant, davant una militància que no aspira únicament a la igualtat o a la normalització, sinó a convertir l’homosexualitat en una categoria cultural i política determinant. Aquí apareix una contradicció significativa.
Si la normalització vol dir que l’orientació sexual no ha de determinar el judici sobre una persona, tampoc no hauria d’importar amb qui prefereix aparellar-se o anar-se’n al llit un actor o un director, sinó la naturalesa i la qualitat de la seva obra.
Però, alhora, aquesta orientació és presentada com el tret que singularitza, legitima i engrandeix el projecte.
Aquest és el context des del qual parlen: el de l’homosexualitat elevada a projecte polític, perquè aspira a modificar la societat, el llenguatge i les institucions segons una determinada concepció de la sexualitat. És una mutació històrica extraordinària. Per a tots aquests moviments, la vella consigna segons la qual «allò personal és polític» no és pas una metàfora: és un programa.
Però anem al punt essencial. Davant una pregunta sobre un possible ressorgiment del catolicisme, Ambrossi respon: «He tingut una educació molt religiosa; qualsevol dogma em sembla molt perillós».
Poca gent gosaria discrepar avui públicament d’aquesta afirmació. I, tanmateix, vivim envoltats de dogmes ideològics: sobre la naturalesa de l’homosexualitat, la perspectiva de gènere, la coeducació escolar, la bondat presumpta de qualsevol conseqüència de la immigració o el principal tòtem del nostre temps, l’avortament. La llista és llarga.
Són qüestions sobre les quals l’espai públic només admet una versió, elevada a dogma malgrat que es tracti d’ideologies nascudes d’una conjuntura històrica concreta i regulades per lleis tan modificables com la correlació de forces polítiques que les aprovà. Allò contingent és proclamat indiscutible; allò permanent, en canvi, és denunciat com a dogmàtic.
Les exigències sorgides de la raó objectiva; els acords fonamentals forjats per una tradició al llarg del temps; els principis assenyalats per la llei natural; allò que, en el nostre context, expressa la fe en el Déu cristià; les evidències de l’antropologia i fins i tot de la ciència —com la realitat del fetus com a ésser humà i, per tant, portador de drets inherents a aquesta condició—: tot allò que se situa per damunt de l’exercici il·limitat del nostre desig rep immediatament l’acusació de pensament dogmàtic.
La contradicció és transparent. No es rebutgen tots els dogmes, sinó únicament aquells que no hem fabricat nosaltres i que, per això mateix, poden jutjar-nos. S’accepten sense resistència els dogmes de la subjectivitat, però es condemnen les veritats que reclamen obediència. Es tolera l’absolutització del desig; no s’admet res d’absolut que pugui ordenar-lo.
En aquestes condicions, tota referència a Déu i als imperatius que es poden deduir de la seva existència esdevé inacceptable. Déu també ha de ser sotmès al desig humà, adaptat a les nostres preferències i privat de tota autoritat sobre la vida. Ha de deixar de ser Déu i convertir-se en un ídol perquè la cultura de la desvinculació el pugui acceptar.
Aquest és, en darrer terme, el canvi que revelen moltes versions modernes dels clàssics: l’home ja no es concep com un ésser cridat a reconèixer una veritat i a ordenar-hi la seva llibertat, sinó com una voluntat que reclama el dret de donar-se ella mateixa la veritat.
Els clàssics continuen parlant. La qüestió és si encara som capaços d’escoltar-los o si només els permetem repetir, amb vestits antics, allò que el nostre temps ja ha decidit que es pot dir.
El nostre temps no rebutja tots els dogmes. Rebutja els que no ha fabricat i que, per això mateix, poden jutjar-lo. Accepta els dogmes del desig, però condemna les veritats que reclamen obediència. #RaóObjectiva Share on X
