L’Odissea de Nolan (2026) ha estat un èxit formidable de crítica i, sobretot, de taquilla. Alguns han retret al film que no respongui al sentit de l’obra d’Homer. Però aquesta objecció, tota sola, no és suficient per condemnar una obra de creació que adopta una perspectiva diferent de l’original.
No ens trobem davant de cap anomalia, sinó davant d’una constant de la cultura occidental. Els grans clàssics han suscitat versions literàries, teatrals i cinematogràfiques que no es limiten a traslladar-los d’una època a una altra, sinó que n’interroguen novament el sentit.
Cada temps llegeix els clàssics des de les seves pròpies preguntes i, en fer-ho, pot il·luminar-los, empobrir-los o fins i tot capgirar-los.
El text original hi actua com una estructura d’autoritat; la nova versió se serveix d’aquesta autoritat per proposar una altra antropologia. Homer pot esdevenir una reflexió sobre el trauma; Defoe, una crítica anticolonial; Shakespeare, una denúncia del poder europeu; Cervantes, una exaltació de l’idealisme, i Conrad, una acusació contra la guerra nord-americana.
L’interrogant veritable, doncs, no és si una versió resta literalment fidel al seu model, sinó un altre de més exigent: què conserva del conflicte humà originari, què en suprimeix i quina nova visió de l’home introdueix en el lloc d’allò que ha eliminat.
En les versions més contemporànies s’hi pot reconèixer una tendència prou definida, per bé que cal formular-la amb precisió. No es limiten a actualitzar els grans clàssics: en desplacen el centre de gravetat. L’ordre objectiu —còsmic, diví, natural, polític o moral— cedeix el seu lloc a l’experiència subjectiva de l’individu. El deure s’esvaeix davant l’autenticitat; la culpa, davant el trauma; el bé, davant el benestar; el destí, davant la identitat escollida; la restauració de l’ordre, davant l’alliberament personal.
Hi opera, així, la llei pròpia de la cultura desvinculada, que, d’ençà de la seva eclosió als anys seixanta del segle passat, ha esdevingut hegemònica a Occident i, en molts casos, política d’Estat.
No es tracta d’una regla exacta —en cultura, cap regla no ho és—, sinó d’una tendència manifesta. Es pot reconèixer en cinc trets fonamentals de la desvinculació. En aquest primer article n’examinarem tres.
De l’ordre vulnerat a l’individu ferit
El primer és el pas de l’ordre vulnerat a l’individu ferit. En molts clàssics, el conflicte neix perquè ha estat infringit un ordre que no depèn de la voluntat dels personatges.
A l’Odissea, Ulisses no cerca únicament el retrobament sentimental amb Penèlope. Ha de tornar a Ítaca per restablir una casa, una filiació, una legitimitat política i unes obligacions sagrades. Els pretendents no són tan sols uns homes desagradables: han violat l’hospitalitat, han usurpat la casa i han trasbalsat l’ordre volgut pels déus.
En la versió de Nolan, el centre es desplaça cap a la guerra, la memòria, la culpa i el trauma del combatent. La pregunta homèrica —«com pot restablir-se l’ordre?»— es transforma en una altra de ben contemporània: «com pot un home conviure amb allò que ha fet i amb allò que ha sofert?». La transgressió objectiva tendeix a ésser reinterpretada com una ferida psicològica.
Des d’aquesta perspectiva desvinculada, la culpa es converteix en trauma; la reparació, en guariment, i el deure és substituït per l’autenticitat. Ja no es tracta tant de reintegrar-se en la comunitat com de reconciliar-se amb un mateix. El judici dels actes, segons la raó objectiva que ha estat vulnerada, és reemplaçat per la comprensió de les motivacions.
Cal dir, tanmateix, que en l’Ulisses de Nolan la necessitat de respectar la llei de Zeus —és a dir, l’ordre objectiu— continua essent molt present.
De la culpa a l’explicació psicològica
La segona deriva és el pas de la culpa a l’explicació psicològica.
El clàssic pregunta sovint: «què has fet?». La relectura moderna demana: «què et va passar perquè actuessis així?».
La segona pregunta és legítima i necessària. El problema, característic de la cultura desvinculada, apareix quan substitueix del tot la primera i l’esborra. Comprendre les causes psicològiques acaba aleshores dissolent la responsabilitat moral.
L’heroi clàssic podia ésser culpable fins i tot mentre sofria. El personatge modern tendeix a quedar justificat precisament perquè sofreix. La seva experiència interior adquireix una autoritat moral gairebé definitiva: si ha estat ferit, exclòs, silenciat o traumatitzat, la seva interpretació dels fets sembla situada per damunt de qualsevol judici exterior.
Aquesta lògica es trasllada a la política mitjançant la victimització, perquè presentar-se com a víctima és considerat una posició guanyadora. Fins i tot els governs —el subjecte més poderós d’una societat— es presenten de vegades com a víctimes. En el cas espanyol, Sánchez ha fet un ús desmesurat d’aquest recurs.
L’emoció deixa llavors d’ésser un element de la veritat humana per convertir-se en el seu criteri principal. És aquí on adquireix tot el seu relleu el diagnòstic intel·ligent d’Alasdair MacIntyre. L’emotivisme no significa simplement que una obra concedeixi importància als sentiments. Els grans clàssics són plens de passions. Aquil·les, Antígona, Lear, Hamlet o Medea no són pas personatges emocionalment plans.
L’emotivisme apareix quan els judicis morals ja no poden justificar-se mitjançant béns, fins i criteris compartits racionalment, i passen a expressar preferències, sentiments o eleccions personals. «Això és bo» acaba significant «això em representa», «això em fa sentir realitzat» o «això confirma la meva identitat». Aquest és un dels fonaments de la cultura desvinculada.
S’hi produeixen quatre transformacions decisives:
- Del bé a l’autenticitat. Una cosa és valuosa perquè expressa qui soc. El bé esdevé secundari davant el jo i la seva reivindicació d’autenticitat.
- De la veritat al relat. Cada identitat reclama la seva interpretació pròpia. La nostra política viu infectada per aquest fonament desvinculat.
- De la culpa al trauma. El mal comès s’explica pel dany sofert. Si has estat víctima d’un mal, ja no ets culpable, o ho ets molt menys.
- De la reconciliació al reconeixement. La finalitat ja no és recuperar un ordre comú, sinó obtenir la validació de la pròpia subjectivitat. Allò que és comú deixa pas al meu bé personal.
De la naturalesa de les coses a la identitat construïda
El tercer tret fonamental és el pas de la naturalesa de les coses a la identitat construïda. Els personatges clàssics reben una identitat que no han escollit enterament: són fills, pares, esposos, ciutadans, reis, desterrats o membres d’una comunitat. La llibertat no consisteix a negar aquestes realitats prèvies, sinó a respondre-hi i exercir-les cercant una determinada perfecció.
Ulisses ha de tornar perquè és espòs de Penèlope, pare de Telèmac i rei d’Ítaca. Antígona ha d’enterrar el seu germà perquè hi ha una obligació familiar i religiosa anterior a l’ordre de Creont. Pròsper ha de decidir què exigeix la justícia i fins on pot arribar el perdó.
En moltes relectures modernes, aquestes identitats rebudes són contemplades com a imposicions. El personatge autèntic és aquell qui se n’emancipa i construeix la seva pròpia definició. La pregunta deixa de ser «què he de fer, atès allò que soc?» i passa a formular-se així: «qui vull ésser, amb independència d’allò que he rebut?».
No canvia solament la narració. Canvia l’antropologia.
Les versions modernes dels clàssics no en canvien només l’argument: sovint en canvien l’antropologia. Del deure a l’autenticitat, de la culpa al trauma i de l’ordre comú a la identitat escollida. #Odissea #Cultura #Clàssics Share on X
