La vaga general de l’11 de novembre passarà a la història de les nostres extravagàncies polítiques per una característica excepcional: una vaga que comptava amb l’estímul del mateix govern que, almenys en part, hauria de ser el destinatari de les reivindicacions. Tot plegat, dos dies abans de començar la campanya de les eleccions generals del 29 de novembre. Una coincidència difícilment innocent.
Els motius invocats —habitatge, salaris, cost de la vida— són problemes reals i greus. Però una cosa és la legitimitat de les reivindicacions i una altra, ben diferent, la naturalesa, el desenvolupament i les finalitats d’aquesta vaga.
Una vaga amb poc seguiment laboral
Les xifres són importants.
Segons les dades empresarials recollides per EFE, la CEOE i Cepyme situaven el seguiment per sota del 5%. Renfe, empresa pública, registrava només un 6,83% de participació entre els seus treballadors dels torns de nit i de matí, amb un 3,16% a Renfe Viajeros.
El consum elèctric, indicador indirecte de l’activitat econòmica, confirma una incidència limitada, encara que desigual. A les 17 hores, la demanda espanyola era un 4,7% inferior a la previsió de Red Eléctrica i un 2,5% inferior a la del dimarts. A les 18 hores, la diferència respecte de la previsió s’havia reduït al 3,73%.
Aquestes dades no es poden transformar mecànicament en percentatges de vaguistes, però tampoc dibuixen una paralització general de l’economia.
Una part de la població va optar pel teletreball, mentre que molts altres van veure dificultats o van tenir impossibilitat de desplaçar-se. No anar físicament al lloc de treball no significa necessàriament fer vaga.
El resultat va ser una vaga molt més visible en la mobilitat i l’espai públic que no pas en l’aturada efectiva de la producció.
Els piquets: de la informació a la intimidació
El segon fet greu va ser l’actuació de determinats piquets.
A Barcelona, diversos comerços del passeig de Gràcia i del centre abaixaven preventivament les persianes quan s’hi apropaven els grups de manifestants i tornaven a obrir després. Alguns piquets van entrar en establiments amb banderes i megàfons. A Madrid, la Gran Via va quedar tallada durant unes dues hores i nombrosos establiments van tancar per por dels incidents.
La Generalitat va registrar més de 50 afectacions viàries per mobilitzacions i talls, especialment a l’AP-7, l’A-2 i la C-58.
Cal recordar una obvietat democràtica que sembla haver desaparegut: el dret de vaga no anul·la el dret a treballar. Impedir l’accés a una empresa o intimidar un comerciant perquè tanqui no és informació sindical. És coacció.
L’escàndol més greu: el Govern d’Illa i el transport
Però allò més escandalós va succeir a Catalunya, amb la intervenció directa del Govern de Salvador Illa en la fixació dels serveis mínims.
La Generalitat va establir només un 25% del servei habitual de Rodalies, Regionals, FGC, metro i autobusos durant les hores punta, de 6.30 a 9.30 i de 16.30 a 21 hores. Fora d’aquestes franges, el servei mínim garantit era zero.
Comparem-ho amb la resta d’Espanya. El Ministeri de Transports va establir per a Rodalies un 75% dels serveis en hores punta i un 50% durant la resta de la jornada. Fins i tot a Catalunya, el dia anterior, la vaga de maquinistes havia comportat uns mínims del 66% i del 33%, respectivament.
La diferència és colossal. No respon simplement al nombre de treballadors que decideixen secundar la vaga, sinó a una decisió administrativa deliberada.
Les conseqüències van ser extraordinàries: segons la mateixa Generalitat, fins al migdia les sortides de vehicles de l’àrea metropolitana havien caigut un 45% i les entrades, un 52% respecte de la referència utilitzada.
Un govern que té el deure de garantir la mobilitat va facilitar les condicions per restringir-la radicalment. A Catalunya, la vaga va tenir així un poder paralitzador que no provenia només dels vaguistes, sinó de la mateixa administració.
És una forma de sabotatge institucional de la mobilitat, políticament intolerable. Illa n’hauria de respondre davant del Parlament.
Una vaga políticament instrumentalitzada
La dimensió política és igualment evident.
La vicepresidenta Yolanda Díaz havia encoratjat públicament la participació en la vaga el 6 de novembre, vinculant-la explícitament amb la necessitat de votar el dia 29 per impedir l’arribada de la dreta a la Moncloa. Després la va qualificar d’èxit.
El ministre Félix Bolaños va considerar justes les reivindicacions. A Barcelona, la manifestació va comptar amb la presència de representants del PSC, ERC i altres forces d’esquerra.
El resultat és una anomalia democràtica: un govern que anima una protesta pels salaris i l’habitatge després de més de vuit anys de presidència socialista, en lloc d’assumir les seves pròpies responsabilitats.
No és una vaga pròpia de la tradició sindical europea, que busca obtenir compromisos concrets d’un interlocutor determinat. S’assembla més a una mobilització politic-social promoguda des de les proximitats del poder. Una pràctica que evoca el populisme llatinoamericà més que no pas la normalitat institucional europea.
Manifestacions importants, final deplorable
Les manifestacions van ser importants. La Delegació del Govern va comptabilitzar 120.000 participants a Madrid i la Guàrdia Urbana, 55.000 a Barcelona. No són xifres menors.
Però una manifestació massiva no converteix automàticament en massiva una vaga laboral.
El balanç policial provisional va recollir almenys 75 detencions a Espanya i 1.044 incidències registrades per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
A Barcelona, un cop acabada la manifestació principal, grups d’encaputxats van trencar aparadors, incendiar contenidors i llançar pirotècnia contra els Mossos. La policia catalana va comunicar 20 detencions al llarg de la jornada. A Madrid també es van produir enfrontaments i càrregues policials.
Aquella violència no representa tots els manifestants, però deixa una imatge profundament negativa de la jornada.
El diagnòstic
L’11-N va ser més una demostració de mobilització política i de capacitat d’alterar la vida quotidiana que no pas una vaga general àmpliament secundada pels treballadors.
Una combinació de sindicats, esquerra política, moviments per l’habitatge i grups antisistema va aconseguir una presència considerable al carrer. Però no va acreditar una adhesió laboral comparable.
I Catalunya hi va afegir un fet d’especial gravetat: un govern que, en lloc de protegir la mobilitat dels ciutadans, va adoptar decisions que en facilitaven el col·lapse.
Una democràcia no es mesura només per la llibertat de fer vaga. També es mesura per la llibertat de no fer-ne, de treballar i de circular. L’11 de novembre aquestes llibertats van resultar greument perjudicades.
Una vaga amb més piquets que vaguistes, comerços obligats a abaixar persianes i un Govern d’Illa que va contribuir a paralitzar Catalunya amb uns serveis mínims ferroviaris del 25%. #Vaga11N Share on X
