Aquest article s’ha elaborat amb l’ajuda de la intel·ligència artificial (IA) per fer una prospectiva tan completa com sigui possible, en funció de les dades disponibles.
La convocatòria presenta una singularitat política important: una vaga general de 24 hores, convocada per les dues grans centrals sindicals i altres organitzacions, a divuit dies d’unes eleccions generals, amb un Govern que expressa simpatia per la mobilització i amb reivindicacions que es dirigeixen, en bona part, al Govern que sorgirà de les urnes.
Hi ha tres elements inicials especialment reveladors:
- La vaga té una finalitat explícitament prospectiva. El web oficial de la convocatòria a Catalunya, 11n.cat, afirma que es tracta d’exigir al Govern que vingui després del 29 de novembre que compleixi les reivindicacions dels treballadors.
- La societat està dividida sobre la convocatòria. L’enquesta de 40dB publicada per El País el 9 de novembre mostra un 46,3% de suport i un 48,8% de rebuig.
- Les reivindicacions existeixen, però no són homogènies. CCOO i UGT no han aconseguit establir una reivindicació unitària. Destaquen l’habitatge, els salaris, els preus, els serveis públics i les pensions. En canvi, altres convocants estableixen objectius quantificats, com ara la jornada de 35 hores, l’adequació salarial a l’IPC o un salari mínim català. No hi ha, per tant, un únic programa negociador amb un interlocutor polític immediat i clar.
El 67,9% creu que la vaga busca influir en el 29-N, però no considera adequada la data escollida.
- 13,9% considera adequada la data.
- 32,7% creu que la vaga s’hauria d’haver fet abans.
- 39,1% no considera justificada la vaga.
Font: Enquesta DYM, Última Hora, 10/11/2026. Els percentatges corresponen a preguntes amb categories diferents i no s’han de sumar entre indicadors.
La seqüència dels esdeveniments
La seqüència dels esdeveniments és indispensable per no confondre l’origen del conflicte amb la utilització posterior de la vaga.
- 3 d’octubre: les mobilitzacions per l’habitatge, després del conflicte pels decrets i el desnonament de Maricarmen Abascal, donen força a la proposta de vaga.
- 5 d’octubre: Sánchez anuncia l’avançament electoral. Aquell mateix dia es coneix l’adhesió de CCOO i UGT a una convocatòria que altres moviments ja preparaven.
- 19-20 d’octubre: es registren i comuniquen formalment les convocatòries de vaga general.
- 9 de novembre: Sánchez difon un vídeo que reivindica les vagues històriques, amb l’exemple de la de 1988 contra Felipe González, i relaciona la defensa dels drets socials amb les seves crítiques al PP i Vox.
- 11 de novembre: vaga general, dos dies abans de l’inici de la campanya de les eleccions del 29-N.
Això permet diferenciar tres fenòmens: el moviment social per l’habitatge, que precedeix la decisió electoral; la incorporació de les grans centrals sindicals, que multiplica l’abast laboral, i la interpretació partidista de la vaga, que es fa més visible en plena precampanya.
El contrast històric és significatiu. El 14 de desembre de 1988, la vaga general va ser contra el Govern socialista de Felipe González. L’11-N de 2026 és, segons la reconstrucció d’EFE, la primera vaga general de 24 hores de CCOO i UGT celebrada amb unes eleccions generals ja convocades.
Quina força organitzativa té realment?
Els sindicats convocants tenen capacitat de mobilització efectiva. Seria equivocat menystenir-la.
- 3.600 comitès, juntes i seccions sindicals adherides comunicades per CCOO a escala estatal.
- 700 comitès adherits a Catalunya anunciats per CCOO el 2 de novembre.
- 2.500 delegats assistents a l’assemblea de Cornellà del 2 de novembre.
- Més de 70 mobilitzacions territorials anunciades per ELA a Euskal Herria.
Però hi ha un indicador advers molt important: diversos sindicats sectorials amb força pròpia no secundaran la vaga general. Entre els citats per El País hi ha CSIF, ANPE, Semaf, Sepla, Fetico, FINE i USO. Això limita la capacitat d’aturada transversal, especialment en determinats serveis.
També hi ha fractures entre els convocants. A Barcelona, el Sindicat d’Habitatge Socialista i Solidaritat Obrera han promogut una manifestació alternativa, criticant la vinculació de CCOO i UGT amb el Govern. D’altra banda, el Sindicat de Llogateres ha declarat expressament que la vaga també és contra les insuficiències de l’executiu de Sánchez. Per tant, la mobilització no és políticament uniforme.
El pronòstic de seguiment per àmbits
Una de les informacions de més valor és una investigació d’El País del 9 de novembre, construïda amb declaracions de més d’una dotzena de responsables sindicals. Aquests mateixos dirigents reconeixen que esperen una aturada desigual i que el seu objectiu principal passa per les manifestacions de la tarda.
És un senyal especialment fiable perquè procedeix de les organitzacions que coneixen la capacitat de resposta de les seves pròpies bases.
La nostra projecció del seguiment, diferenciant activitat laboral i presència al carrer, és la següent:
| Àmbit | Diagnòstic prospectiu |
|---|---|
| Indústria de Catalunya, especialment el Baix Llobregat | Aturades rellevants en empreses amb forta implantació sindical, però no necessàriament generalitzades. |
| Barcelona i Madrid | Principals focus de manifestacions i d’incidències de mobilitat. |
| País Basc i Navarra | Capacitat de mobilització territorial considerable pel suport del sindicalisme basc. |
| País Valencià i Màlaga | Participació social potencialment visible, associada al conflicte de l’habitatge. |
| Comerç, oficines i serveis privats | Seguiment laboral probablement molt heterogeni. |
| Administracions, sanitat i ensenyament | Aturades parcials segons els centres i la representació sindical; activitat condicionada pels serveis mínims. |
| Transport públic | Alteracions significatives possibles, sense que la reducció del servei permeti deduir automàticament el nombre de vaguistes. |
Projecció qualitativa pròpia, fonamentada en el desplegament sindical, les convocatòries publicades i les declaracions recollides per EFE, RTVE i El País. No és una estimació estadística de participació.
Un exemple especialment significatiu és el ferroviari.
El Ministeri de Transports ha establert, per al conjunt de Renfe a escala estatal, serveis mínims del 75% en Cercanías durant les hores punta i del 50% durant la resta de la jornada. En mitjana distància s’ha fixat un 65%, i en alta velocitat i llarga distància, un 73%.
A Catalunya, però, la Generalitat ha establert un règim molt diferent: només el 25% del servei habitual de Rodalies, Regionals i de la resta del transport públic durant les franges de 6.30 a 9.30 h i de 16.30 a 21 h. Fora d’aquestes franges no hi ha percentatge mínim de circulació establert.
Aquests percentatges són serveis mínims obligatoris, no percentatges d’adhesió a la vaga. La diferència entre el règim estatal i el català és especialment rellevant per valorar les possibles afectacions a la mobilitat i a l’activitat econòmica.
Catalunya és un punt i a part, perquè la Generalitat actua com un agent mobilitzador actiu. S’ha arribat a l’escàndol de no decretar serveis mínims per primera vegada en la història dels ferrocarrils fora de les hores punta. El col·lapse que es busca és generalitzat, i els perjudicis per a les empreses i per a la gent que treballa també ho seran.
Previsió central del seguiment de l’11-N
Aturada laboral: parcial i territorialment desigual.
No esperem una paralització general de l’economia comparable amb la de les grans vagues històriques. Sí que són versemblants aturades importants en determinades indústries i centres de treball.
L’esforç combinat de l’Administració socialista a la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació intentarà multiplicar les conseqüències de la mobilització, donant-li així el caràcter d’una vaga oficial de tall peronista.
Els danys econòmics semblen no importar.
El cost econòmic de la vaga pot ser considerable. Les estimacions publicades per CONPYMES situen l’activitat econòmica potencialment afectada entre 1.850 i 4.560 milions d’euros, en funció del seguiment de la convocatòria. Per la seva banda, el Club d’Exportadors calcula que l’impacte sobre la producció destinada a l’exportació podria arribar als 1.600 milions d’euros en un escenari de seguiment generalitzat.
Cal advertir, però, que aquestes quantitats són estimacions d’activitat econòmica afectada i no equivalen necessàriament a pèrdues definitives de PIB. Una part de la producció i dels serveis es pot recuperar posteriorment.
Els perjudicis més immediats i difícils de recuperar poden recaure especialment sobre els autònoms, les petites empreses, les botigues, el comerç i els serveis logístics, que sovint no disposen de marge financer per absorbir una jornada sense ingressos.
Els funcionaris i assimilats seran els que previsiblement registraran un seguiment més elevat. Aquest fenomen es veurà accentuat a Catalunya pel caos ferroviari, que s’arrossega a Rodalies des de diumenge passat i que obre un nou front de pèrdues.
Aquesta és la recepta per a la prosperitat compartida d’Illa.
És versemblant que el relat sindical destaqui la mobilització ciutadana, mentre que el debat públic contraposi la força de les manifestacions al seguiment als centres de treball.
Com sabrem si ha estat un èxit laboral?
No n’hi ha prou amb les xifres de manifestants ni amb les declaracions dels sindicats i les patronals.
Caldrà contrastar:
- El consum elèctric ajustat per temperatura i activitat.
- Els centres industrials efectivament aturats.
- El seguiment per plantilles i sectors.
- La circulació real dels transports, comparada amb els serveis mínims.
- Les dades de participació a les manifestacions.
També caldrà separar els efectes de la vaga general dels conflictes ferroviaris independents convocats per Semaf els dies 10 i 12.
La singularitat més interessant no és simplement que es convoqui una vaga general sense una confrontació frontal amb el Govern. És la coincidència de quatre circumstàncies documentades:
les eleccions ja estan convocades, el manifest principal mira cap al pròxim executiu, una vicepresidenta del Govern anima explícitament a participar-hi i una majoria dels enquestats identifica una finalitat electoral.
Però també hi ha un fet que impedeix simplificar l’anàlisi: una part dels moviments convocants responsabilitza el Govern actual de la crisi de l’habitatge i assegura que continuarà exigint les mateixes mesures governi qui governi.
Això configura una mobilització amb dues dimensions simultànies: conflicte social real i instrumentalització política possible, amb indicis explícits d’aquesta última en les declaracions de dirigents governamentals.
El problema polític per a CCOO i UGT serà mantenir la credibilitat sindical davant de treballadors que poden compartir les reivindicacions, però no necessàriament la data ni la lectura electoral de la vaga.
Una vaga general contra qui? El Govern la defensa, els sindicats la convoquen i les reivindicacions miren cap al Govern que sortirà de les urnes. L'11-N serà una vaga políticament insòlita. #vaga11N Share on X
Loading ...
