Hi ha impostos que fan soroll quan arriben, i n’hi ha d’altres que s’instal·len en silenci, com la humitat a les parets velles: no la veus el primer dia, però amb els anys t’acaba caient el sostre al damunt. L’IVA pertany clarament a aquesta segona categoria. No protesta, no convoca vagues, no ocupa titulars amb facilitat, però és persistent, omnipresent i, sobretot, profundament injust. I això no és una opinió extravagant: és una constatació empírica que es pot seguir fil per randa si hom té la paciència de repassar-ne la història.
L’Impost sobre el Valor Afegit grava totes les compres que fem, des del pa de cada dia fins a l’habitatge on vivim, passant per l’energia, l’aigua o els serveis essencials. A diferència de l’IRPF, no és progressiu. Tant paga IVA qui arriba just a final de mes com qui viu còmodament instal·lat en l’abundància. Percentualment, però, la mossegada és molt més dolorosa per als primers. Aquesta és la clau de volta del problema.
L’IVA va entrar en vigor l’any 1986, coincidint amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea. Aleshores, el sistema tenia una certa lògica interna: un tipus reduït del 6%, un general del 12% i un tipus especial del 33% reservat als productes de luxe, aquells que no formaven part de les necessitats quotidianes de la majoria. Era, si més no, una manera rudimentària, però recognoscible d’introduir un criteri de justícia fiscal: qui més podia, més pagava quan consumia allò que no era imprescindible.
Però aquesta arquitectura va començar a esquerdar-se el 1993. En un moviment que avui encara costa d’entendre —o potser no tant— es va suprimir l’IVA elevat del 33%, l’únic que gravava el consum dels rics. Alhora, es va introduir un IVA superreduït del 3%. El problema, és clar, era que això reduïa la recaptació. I aquí apareix la constant històrica que mai no falla: els governs poden canviar de color, de discurs i de promeses, però tenen una aversió congènita a perdre ingressos. La solució va ser tan simple com efectiva: apujar el tipus general tres punts, fins al 15%. Resultat: l’Estat recaptava més diners que abans, però ho feia carregant el pes sobre el consum generalitzat.
La història continua, com no podia ser d’altra manera, amb la crisi. El 2010, en plena asfíxia econòmica de les famílies, el govern va decidir “ajustar” l’IVA: el reduït va pujar fins al 8% i el general fins al 18%. El llenguatge tecnocràtic ho va presentar com una mesura inevitable; la realitat quotidiana ho va viure com una nova estrebada a la butxaca. I encara no era el final.
El 2011 i els anys següents, amb la intervenció de facto de la troica i els famosos “homes de negre”, el tipus general va escalar fins al 21%, i el reduït fins al 10%. A més, diversos productes i serveis van ser reclassificats a l’alça: perruqueries, floristeries, serveis funeraris. Fins i tot l’habitatge va veure com el seu IVA passava del 4% al 10% l’any 2013. Tot plegat amb una naturalitat esfereïdora, com si parlar d’habitatge no fos parlar d’una necessitat bàsica sinó d’un caprici prescindible.
Avui tenim un IVA reduït del 10% que afecta l’aigua, l’energia, l’habitatge, la gestió de residus, l’assistència sanitària, els serveis funeraris o les perruqueries. És a dir, allò que fa possible una vida mínimament ordenada. I un IVA superreduït del 4% per a alguns aliments bàsics, llibres, medicaments d’ús humà o habitatge de protecció oficial. El detall és revelador: la gran majoria de l’habitatge, que és privat, queda atrapada en el 10%.
Si comparem amb el punt de partida de 1986, el panorama és clar: el tipus general gairebé s’ha doblat, del 12% al 21%, i el reduït ha passat del 6% al 10%. Mentrestant, la inflació ha fet la seva feina amb una constància admirable, incrementant els preus mentre els salaris quedaven enrere, arrossegant peus. El resultat és que les classes populars i una part creixent de les classes mitjanes no només han perdut poder adquisitiu any rere any, sinó que paguen més IVA per consumir el que és bàsic.
I encara hi ha dues acotacions que no són menors.
La primera és l’habitatge. El manteniment de l’IVA en el 10% en plena crisi immobiliària no només no ha ajudat a resoldre el problema, sinó que ha contribuït a incrementar els ingressos de l’Estat a costa d’una necessitat bàsica. És una forma de voracitat recaptatòria que frega el cinisme: fer caixa gràcies a l’encariment d’allò que la gent necessita per viure.
La segona és el tracte de favor al turisme. Mentre l’habitatge suporta un IVA del 10%, el sector turístic gaudeix del mateix tipus. Aquest 10% és el que graven habitualment hotels, càmpings, restaurants, bars i la major part de serveis turístics estàndard. És un contrast molt fort amb la resta de sectors productius amb un IVA al 21%.
Finalment, hi ha el gran absent del debat: els productes de luxe. Aquells que fins al 1993 tributaven al 33% han desaparegut del mapa fiscal. Parlem molt d’impostos a les grans fortunes, que sovint no acaben de materialitzar-se per la seva complexitat i les escletxes legals, però gairebé ningú no planteja seriosament la reintroducció d’un IVA especial elevat per al consum de luxe, a escala espanyola o europea. Seria una mesura simple, comprensible i potencialment efectiva per alleugerir la càrrega sobre el consum bàsic.
L’IVA lligat a la inflació és una màquina de deteriorar condicions de vida. Castiga més qui menys té, erosiona les classes mitjanes i consolida un model fiscal que de recaptar en sap molt. I tot això mentre se’ns repeteix, amb una alegria sospitosa, que l’economia va bé. Potser sí. Però a la caixa del supermercat, a la factura de la llum o a la signatura d’una hipoteca, aquesta bona marxa costa cada vegada més de creure.
L’IVA grava totes les compres que fem, des del pa de cada dia fins a l’habitatge on vivim, passant per l’energia, l’aigua o els serveis essencials. A diferència de l’IRPF, no és progressiu. #IVA Share on X
Loading ...
