Publicat a La Vanguardia el 28-6-2021

L’acord del Govern espanyol de reduir l’IVA de l’electricitat del 21% al 10% i la supressió de l’impost del 7% a la generació d’electricitat són mesures adequades. I tot i que autocitar-se no és recomanable, no puc resistir la temptació d’assenyalar que, al meu blog Tras la virtud, en l’edició digital d’aquest diari del 14 de juny, “Las nuevas tarifas eléctricas, o la política como engaño”, raonava i demanava una decisió d’aquesta mena, assenyalant alhora que el primer beneficiari dels augments de la factura elèctrica era la hisenda pública.

El Govern central ha respost adequadament, si bé les seves mesures arriben tard, són limitades, insuficients i no aborden el fons del problema.

Arriben tard perquè l’electricitat ha incrementat els preus des de principis d’any, i el més greu, coneixien per endavant el gran augment que es produiria a causa dels nous preus dels drets d’emissió de CO2. Es passava de 1.200 milions d’ingressos fiscals el 2020 per aquest concepte a una previsió de 2.400 milions per a aquest any. Era, a més, l’anunci d’una veritat molesta: la descarbonització, l’anomenada transició energètica, té un cost important del qual el rebut de l’electricitat és només un clar exponent, i la qüestió irresolta és com es distribueix aquest cost.

Les mesures ara adoptades són un simple pegat d’urgència davant la indignació generalitzada de la ciutadania, lògica d’altra banda, perquè aquest juny serà el mes amb el rebut de l’electricitat més car de tota la història, segons Facua. Però la qüestió de fons, el problema de l’excessiva fiscalitat en la factura que paguem, continua sense abordar-se. Espanya –ho publicava aquest diari l’1 de gener d’enguany– és un dels estats de la Unió Europea amb uns impostos i càrrecs sobre electricitat més alts, amb l’agreujant que els països que ens superen en fiscalitat, com Alemanya i Dinamarca, disposen d’uns ingressos per habitant molt superiors als d’Espanya, i per tant la mossegada sobre la renda és més gran en el nostre cas. És evident que el problema no ve d’ara. El que ha passat és un ràpid augment dels drets d’emissió de CO2 –l’acceleració de la transició energètica– que l’ha accentuat. En comptes de continuar coent la granota a poc a poc, li han arrencat el bull i l’animal ha saltat. Així estem.

Però hi ha una altra qüestió. Sufragar la transició energètica a còpia d’impostos indirectes com l’IVA augmenta el problema de la desigualtat. Ho fa de dues maneres diferents. En el cas de l’aplicació a la factura elèctrica, perquè és molt elevat, el 21%, tres punts per sobre de la mitjana europea, i més del doble de l’aigua. Qui pot defensar que aquesta diferència és justa? A Itàlia, la situació és raonable: 10% d’IVA per als dos aprovisionaments. Però, a més, finançant la transició amb aquest impost, es castiga primordialment les rendes més baixes. L’Observatori sobre el repartiment dels impostos entre les cases espanyoles calcula que les rendes inferiors, que corresponen al primer quintil, paguen per IVA i impostos connexos el 14,66% dels seus ingressos. Per a les rendes més altes, les que se situen en el centil màxim, només representa el 4,06%. Entre els dos extrems l’evolució és sempre la mateixa: com menys ingressos, més impacte de l’IVA sobre la renda.

Tenim un model sobre l’electricitat, i en general sobre la transició energètica, socialment regressiu. És això el que ha d’abordar el Govern espanyol, i no només els pegats d’urgències presentats com a “mesures socials”, tan petites que no passen de ser engrunes que cauen del banquet fiscal de l’Estat. Ho expressa bé aquesta relació: la rebaixa de l’IVA ara acordada significarà una reducció de 650 milions d’euros d’ingressos fiscals per al que queda d’any, però l’increment dels drets d’emissió de CO2, que també paguem, serà de 1.200 milions.

Però el problema és encara més ampli: les crisis acumulades de la societat desvinculada, la seva anomia, són generadores de costos creixents; socials, de transició, transacció i oportunitat, que són carregats sobre els ciutadans pels poders públics en mans de la partitocràcia. És el cas de l’habitatge. L’incompliment de construir habitatge públic de caràcter social es tradueix en un gran dèficit que es pretén pal·liar a compte dels propietaris d’habitatges i tolerant les ocupacions. En l’àmbit local, és un bon exemple d’aquest mal procedir la recollida domiciliària d’escombraries que està imposant Ada Colau. Aquesta mesura traspassa als veïns el cost d’una millor selecció dels residus, però sense rebaixar-los la taxa per aquest concepte, una de les més altes d’Espanya.

Es compleix així allò que diu: “Preparen càrregues feixugues i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit”.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Creieu que la variant índia de la covid-19 esgarrarà l'estiu?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú