Ucraïna: esbós d’una estratègia europea que de moment és pura ficció

L’ofensiva russa contra Ucraïna potser no canviï el rumb de la història mundial com alguns anuncien de forma un pèl histèrica (la histèria és la marca de la casa de la nostra societat actual), però sí que és crucial per al futur d’Europa.

Ni Rússia ni Occident volen que la guerra a Ucraïna es converteixi en un conflicte militar entre Moscou i l’OTAN.

Però com Josep Miró i Ardèvol advertia recentment, la Primera Guerra Mundial començà de forma accidental. El seu detonant fou una crisi menor, semblant a moltes que ja s’havien resolt abans de forma pacífica.

Però en aquell estiu de 1914 els factors geogràfics (un imperi alemany massa potent per preservar l’equilibri de forces a Europa), diplomàtics (el garbull d’aliances i contra-aliances que s’havien anat teixint a Europa per intentar preservar aquest equilibri) i militars (l’autonomia dels estats majors respecte els dirigents polítics) havien convertit Europa en una “màquina apocalíptica”, com l’anomenà Henry Kissinger en la seva obra Diplomàcia.

El problema a Ucraïna és que hi ha indicis que un cercle viciós similar al que produí la “Gran Guerra” del 14 al 18 es podria estar instal·lant.

En primer lloc hi trobem la rigidesa que causen les aliances militars per la seva pròpia naturalesa, ja que legalment obliguen els seus membres a reaccionar militarment si cap d’ells és atacat. Parlem és clar de l’OTAN, i és que Ucraïna té fronteres amb diversos països membres de l’Aliança Atlàntica (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania).

Els riscos de que les hostilitats arribin per error a l’altra banda de la frontera són importants.

Hongria per exemple exclogué que els enviaments d’armes de la UE passin pel seu territori, per minimitzar aquest risc en cas d’atac rus contra un comboi.

En segon lloc, la inesperada lentitud de la progressió russa fa que la guerra cobri un nou sentit per a Moscou. Pels russos és ara més que mai crucial evitar que el govern d’Ucraïna, que encara reté el control sobre la major part del seu territori i població, faci més passos envers la UE i l’OTAN.

La gesticulació europea en favor d’una entrada d’Ucraïna a la Unió, tot i ser probablement res més que un gest propagandístic oportunista, introdueix un nou nivell d’ansietat pels russos.

Les bones intencions dels veritables amics d’Ucraïna, com Polònia, que ha proposat donar avions de combat de l’època soviètica als pilots ucraïnesos, suposen el risc de difuminar la línia entre neutralitat i bel·ligerància. En aquest cas era tant evident que l’OTAN obligà Varsòvia a fer marxa enrere.

En política internacional no cal mai perdre de vista les línies vermelles dels teus rivals, i en aquest cas la de Putin sobre Ucraïna és clara des del 2014: evitar que Ucraïna entri definitivament en el bloc occidental. Per a Putin guanyar aquesta guerra s’està convertint en una qüestió pràcticament existencial.

En tercer lloc, tampoc sembla que s’hagi mesurat seriosament l’efecte que farà sobre la població russa les duríssimes sancions econòmiques i censura que s’està aplicant arreu d’Occident sobre el món esportiu i cultural rus.

L’experiència bèl·lica del segle XX demostra que sovint l’estratègia d’acorralament afegeix més que no pas retira determinació al govern i població en qüestió. S’està brindant a Putin l’oportunitat de denunciar davant els russos un intent d’ofegament total.

Com tallar aquest cercle viciós?

Evidentment, els objectius dels bel·ligerants són mútuament incompatibles: Rússia vol evitar que Ucraïna surti de la seva òrbita i esdevingui membre de la UE i de l’OTAN, mentre que Ucraïna vol exactament això.

L’única solució que no passa per un bany de sang molt pitjor que el que s’ha produït fins ara implica que un tercer actor s’interposi entre els dos bàndols.

És evident que la Unió Europea és el més indicat per complir aquesta funció, ja que no té el caràcter estrictament militar de l’OTAN ni inclou els Estats Units.

La Unió Europea podria obtenir un èxit diplomàtic sense precedents si actua ràpidament i decididament.

La seva primera actuació hauria de ser mantenir els canals de comunicació oberts amb Moscou, com ja fan els president francès Emmanuel Macron i el canceller alemany Olaf Scholz. Aquests canals s’haurien també de traslladar a l’àmbit militar a fi de minimitzar el risc d’errors i males interpretacions de intencions durant l’actual fase bèl·lica.

La segona actuació consistiria en establir una estratègia diplomàtica recolzada amb mitjans militars i econòmics que combinin incentius positius (pastanagues) i negatius (garrotades). Aquests incentius s’haurien de dirigir no únicament contra l’agressor rus, sinó també contra Ucraïna, oferint així una indispensable credibilitat davant Moscou.

És clar, i aquest és el punt clau, aquesta estratègia pot suposar incrementar les tensions de forma dramàtica, per exemple amenaçant amb una entrada de tropes europees a Ucraïna. Però com diria Henry Kissinger, en una crisi l’estratègia guanyadora passa sovint per demostrar determinació. És per això que és tant important emmarcar tota acció agosarada dins d’una estratègia global, i fer-la transparent per a totes les parts. Cal establir incentius clars i actuar en conseqüència.

Un cop obtingut un alto el foc general, la tercera actuació seria la negociació d’un acord de pau, tot mantenint les pastanagues i garrotades a mà per evitar que les negociacions no s’enfonsin i les hostilitats reprenguin. Tot i l’antagonisme radical d’ucraïnesos i russos, segueix havent-hi espai per una solució que passa evidentment per la via mitja: la garantia de la neutralitat militar d’Ucraïna a canvi de la seva independència en política exterior, i el lliure comerç tant amb Europa com amb Rússia.

La visió xinesa de la política internacional, que passa pel respecte de la sobirania estatal com a principi suprem, resulta ideal per contribuir positivament a la situació d’Ucraïna

Com apunt final, seria crucial afegir la Xina en aquestes negociacions com a contrapès de la Unió Europea i per oferir garanties a Moscou. La visió xinesa de la política internacional, que passa pel respecte de la sobirania estatal com a principi suprem, resulta ideal per contribuir positivament a la situació d’Ucraïna. A més, Xina té interessos econòmics en que la guerra d’Ucraïna es resolgui ràpidament.

El problema és que avui en dia, aquesta iniciativa europea de pau és pura ficció.

A Europa occidental (els països de l’est com Polònia són una altra història), ha aparegut de cop i volta un militarisme de fireta que crida a la resistència a ultrança i gesticula de forma amenaçant, però que no té cap intenció d’assumir riscos. Guiada com ja és habitual per les exigències del sensacionalisme i de les aparences, Europa reacciona de forma tant histèrica com poc decisiva.

Europa multiplica les mostres de suport al poble ucraïnès, però alhora deixa que el gas rus segueixi fluint. Envia les armes que li sobren a Kíev, però es nega a exercir una autèntica pressió militar sobre Moscou. Crida a censurar artistes i esportistes russos, però no a asseure les parts a la taula de negociacions. Reacciona amb histèria davant del risc nuclear, però no fa res per reduir-lo.

La unitat europea que s’ha aconseguit entorn de la guerra a Ucraïna és lloable, però cal urgentment transformar-la en un esforç positiu per la fi del conflicte i la pau a Europa.

Guiada com ja és habitual per les exigències del sensacionalisme i de les aparences, Europa reacciona de forma tant histèrica com poc decisiva Click To Tweet

Imatge de portada: Vladimir Putin, Volodímir Zelenski i Emmanuel Macron en una imatge del 2019

Et preocupa que pugui haver-hi una guerra nuclear per Ucraïna?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.