El turisme, se’ns ha dit durant dècades, és una història d’èxit. I en part ho és: el 2023, Espanya va ser el segon país més visitat del món, només darrere de França, amb més de 85 milions de turistes internacionals. D’aquest total, Catalunya en va rebre més de 18 milions, i Barcelona, més de 12 milions només en allotjaments reglats, una xifra que no inclou creueristes, excursionistes d’un sol dia ni visitants en habitatges turístics il·legals. No obstant això, com passa amb tants èxits econòmics, la pregunta no és només quant es guanya, sinó també a quin cost.
I aquest cost —aquest saldo no registrat als balanços— és el de les externalitats negatives. Concepte tècnic en economia, però profundament tangible a la vida dels qui habiten ciutats com Barcelona. Les externalitats negatives són els efectes col·laterals d’una activitat econòmica que no assumeix qui la genera sinó tercers. En el cas del turisme, aquest cost ocult el paguen els residents, els ecosistemes locals, el patrimoni urbà, la salut pública i, en darrera instància, la cohesió social.
Cost ambiental: més enllà del CO₂
L’impacte mediambiental del turisme se sol associar immediatament al transport aeri, i amb raó. A Catalunya, al voltant del 80% dels visitants internacionals arriben per avió. Cada trajecte emet centenars de quilos de CO₂, en trajectes que solen durar només uns quants dies. Però reduir l’impacte ambiental al carboni és quedar curt. En contextos de sequera estructural com el català, el turisme intensiu exerceix una pressió crítica sobre els recursos hídrics: durant la temporada alta, el consum d’aigua a zones com la Costa Brava pot triplicar el consum habitual de la població resident.
A més, hi ha un impacte ecològic més difús, però igual de significatiu: erosió del litoral, congestió d’espais naturals, generació massiva de residus i contaminació acústica. A Barcelona, el soroll turístic –festes, bars, aglomeracions– ha estat identificat com una de les principals fonts de malestar ciutadà en enquestes municipals.
El turisme a Barcelona genera 9,6 milions de tones de CO₂eq cada any, amb 30 milions de visitants anuals i una estada mitjana de 3,3 dies. Això equival a 96,9 kg de CO₂eq per visitant per dia. Cost social del carboni: $180/tona (estimació comuna el 2025). Cost per turista: 0,32037 tones × $180/tona ≈ $57,67. El 95,6% d’aquestes emissions provenen del transport d’arribada i de sortida, especialment l’aviació
Consum d’aigua: A Espanya, un ciutadà mitjà consumeix uns 127 L/dia, mentre que el consum atribuïble a cada turista (hotels, restauració, lleure, etc.) varia entre 450 i 800 L/dia. Això provoca pics extrems en destinacions turístiques. Per exemple, l’agost del 2019 el consum d’aigua a municipis de les Canàries va créixer un 11% sobre la mitjana anual (213.973 m³ extra) a causa del turisme de sol i platja, requerint funcionar al 100% les plantes dessaladores per abastir la demanda.
Generació de residus: Els turistes produeixen una quantitat significativa d’escombraries urbanes i plàstics. A Barcelona s’estima que els allotjaments turístics generen el 9,2% de tots els residus de la ciutat. Aquestes xifres, extrapolables en part a altres zones d’alta afluència, suposen costos ambientals com abocadors addicionals i emissions associades a la gestió de residus.
Cost urbà i habitacional: la ciutat que es desplaça
Barcelona és una ciutat amb una superfície limitada i un parc d’habitatge tensionat. En aquest context, l’apogeu dels lloguers turístics de curta durada ha tingut efectes profunds en l’estructura urbana. Al districte de Ciutat Vella, gairebé un 20 % dels habitatges estan dedicats al lloguer de vacances, cosa que ha contribuït a una pujada del 72 % en els preus del lloguer en l’última dècada.
Això no només encareix l’accés a l’habitatge, sinó que provoca el desplaçament de residents, la desaparició de comerços de proximitat i la conversió dels barris històrics a escenaris per al consum ràpid. La ciutat es torna aparador, i els qui l’habiten perden progressivament el seu lloc.
Cost social i comunitari: del veïnat al decorat
Les transformacions físiques deriven en canvis socials: quan els veïns són substituïts per hostes de cap de setmana, el teixit comunitari s’afebleix. Ja no hi ha relacions de confiança, ni xarxes d’ajuda mútua, ni participació en la vida del barri. Sorgeixen conflictes: soroll, incivisme, despersonalització d’espai públic. Aquest és un dels aspectes més difícils de mesurar, però més presents al discurs ciutadà. No és estrany sentir a barris com el Born o la Barceloneta frases com “això ja no és un barri” o “només quedem els vells”.
El cost emocional de viure en una ciutat envaïda —l’anomenada síndrome de Venècia— afecta el benestar psicològic dels residents. No es tracta de xenofòbia, sinó d’una sensació de pèrdua: pèrdua de control, identitat, quotidianitat. És una externalitat que no figura a les estadístiques, però que es repeteix una vegada i una altra a les assemblees veïnals i enquestes qualitatives.
Cost cultural: la banalització del patrimoni
Barcelona presumeix, amb raó, d’un patrimoni artístic i arquitectònic inigualable. Però el turisme massiu, lluny de protegir-lo, tendeix a reduir-lo a mercaderia. Llocs com la Sagrada Família, el Parc Güell o el barri Gòtic s’han convertit en símbols hipervisualitzats que molts barcelonins eviten. Ja no se’n gaudeixen, s’esquiven. Els esdeveniments culturals s’adapten a les modes del visitant. Les festes populars es redissenyen per ser «instagramejables». I la cultura deixa de ser una pràctica viva per esdevenir un producte estandarditzat.
A més, els espais patrimonials pateixen un desgast físic accelerat. Segons dades del mateix consistori, el cost de manteniment de zones monumentals s’ha duplicat en l’última dècada, sense que el turisme assumeixi directament aquest sobrecost.
Cost fiscal i de serveis públics
Un turista utilitza espai públic, consumeix aigua i energia, genera residus i utilitza el transport. Però paga pocs impostos. Les taxes turístiques actuals, si bé útils, encara són limitades. El 2023, Barcelona va recaptar uns 95 milions d’euros en taxes turístiques, davant d’una despesa estimada de més de 120 milions en serveis extraordinaris derivats del turisme (neteja, seguretat, manteniment urbà, campanyes de civisme, reforçament del transport públic).
La ràtio visitants/residents va assolir el 10,3% el 2019. A més, “l’impacte mitjà d’un turista sobre la despesa és el 52,8% del resident”, i el turisme va arribar a representar el 5,82% de la despesa total de l’Ajuntament (2,05% dels ingressos fiscals). Això implica que el municipi destina recursos addicionals (policia, ambulàncies, neteja urbana, transport públic extra) per atendre visitants, costos que no sempre paga el turista, ni el sector.
La diferència l’assumeix el conjunt de la ciutadania. ECONFIX proposa aquí una solució contundent: augmentar les taxes turístiques per cobrir tot el cost real de les externalitats. És a dir, que el preu de venir a Barcelona reflecteixi, almenys en part, allò que significa per a la ciutat rebre’ls.
Repensar el model: turisme de qualitat i dades de qualitat
A escala catalana i espanyola, l’OCDE subratlla que cal fer “inversions significatives” en transport i altres infraestructures per suportar la càrrega turística, cosa que suposa costos per a l’administració.
Per exemple, els vols de baix cost i ports de vacances atrauen visitants, però els aeroports necessiten expansió i les carreteres un manteniment extra, finançat majoritàriament per impostos generals. Hi ha un cost externalitzat del turisme que paguem els ciutadans.
Avui sabem quant gasten els turistes, però no quant costen. Manquen estudis sobre l’impacte del turisme a la salut pública, a l’equitat urbana, al metabolisme energètic i a la resiliència ecològica de la ciutat. Només amb aquesta informació es podran dissenyar polítiques sostenibles, coherents i legítimes.
No es pot limitar a mesurar el turisme com en temps de Franco: celebrar el número cada any i la seva aportació global al PIB.
Cal una comptabilitat integral, i per això és imperatiu una comptabilitat satèl·lit del turisme en la comptabilitat nacional. Aquesta és la base. També és urgent un augment significatiu de les taxes turístiques. Per exemple, a Barcelona només per compensar l’impacte sobre el CO2 emès s’hauria d’aplicar 56$ a cada turista. No pot ser que per raons ambientals les pressions i costos sobre els residents siguin cada cop més exigents, i els turistes no aportin res per part seva. També s’ha de produir una exigència laboral més gran sobre el sector en termes de salaris, a fi que es tradueixin en un augment dels preus i de la qualitat, a fi d’aturar i minorar el seu creixement.
Barcelona, com Catalunya i Espanya com tantes altres ciutats mediterrànies, es troba en una cruïlla. Podeu continuar explotant el vostre atractiu a curt termini o començar una transició cap a un turisme més equilibrat. Un turisme que no ignori les seves externalitats, sinó que les assumeixi, les mitigui i les compensi.
Com passa amb tants èxits econòmics, la pregunta no és només quant es guanya, sinó també a quin cost Share on X
Loading ...
