Trias guanya, però Colau pot tornar a governar

Els resultats de l’enquesta sobre Barcelona assenyalen la veloç progressió de Trias fins a assolir el primer lloc, però amb 12 regidors, lluny, per tant, de la majoria absoluta de 21 o de la seva proximitat que permet governar. Perquè a més presenta una important dificultat per assolir aliances suficients. Els 2 regidors del PP no salvarien el seu dèficit d’escons a més de ser incompatibles amb els 5 d’ERC, que tampoc li permeten acostar-se a la xifra de 21 en un grau suficient.

En contrapartida, l’actual govern municipal de Colau i Collboni amb el 44% dels vots i 20 regidors obté un resultat totalment suficient. En té prou amb l’abstenció d’ERC o la CUP. Ens trobaríem, així, davant una terrible paradoxa per als barcelonesos. El titular de l’alcaldia amb més refús de tota la història democràtica recent de la ciutat és qui podria tornar a exercir el seu comandament.

Colau té com a mínim el 60% dels ciutadans en contra, només la votarien un 20% dels que participarien en les eleccions, 1 de cada 5; el 61% considera que la gestió de l’actual govern és dolent o molt dolent. En relació amb fa 4 anys el 56% troba Barcelona en pitjor estat i un 12% igual de malament.

Malgrat tot això, Colau pot tornar a guanyar amb el vot socialista. La raó és el notable fraccionament de les opcions polítiques. Se’n presenten fins a 8 amb presència actual al consistori, i una novena que va estar en l’anterior ocasió, la CUP. Això fa que, mentre els vots negatius es dispersen en un ampli aspectre de l’electorat, els positius es concentrin en ella i en tot cas en el seu soci de govern.

Tot això es produeix a més quan el lideratge socialista és molt feble i és molt possible que la petita diferència favorable a Colau i al seu soci de govern tendeixi a augmentar. És clar que aquí cal situar una variable externa a la ciutat, però no per això de poca importància. Per a Sánchez és vital guanyar l’alcaldia de Barcelona perquè aquest objectiu, d’assolir-lo i poder presentar la recuperació d’una ciutat emblemàtica pels socialistes, seria un èxit que apalancaria el resultat de les pròximes autonòmiques i municipals del mes de maig i podria cobrir les espatlles de possibles altres mals resultats, com pugui ser la pèrdua del govern en algunes autonomies.

En aquest sentit, Barcelona i en segon terme Sevilla són ciutats emblemàtiques i estratègiques per a la continuïtat de Sánchez a la Moncloa, perquè les generals, que previsiblement seran a partir de l’estiu d’enguany, tindran una perspectiva molt difícil si la comtessa municipal i autonòmica ha esdevingut molt desfavorable per al govern socialista. La conseqüència és que Sánchez i el govern espanyol jugarà fot a potenciar el vot de Collboni, que al mateix temps i per un flanc pot afeblir el vot de Trias i viceversa. En la mesura que Trias sàpiga diferenciar la necessitat d’un sòlid govern municipal que refaci dels seus mals a la ciutat, les seves possibilitats milloraran.

El que també es fa evident és que a Barcelona hi ha un clar predomini del que podríem dir forces d’esquerra, que s’enduen de l’ordre del 60% dels vots, malgrat que la textura mitjana de la ciutat per les seves característiques sociodemogràfiques no haurien de respondre a aquesta hegemonia. És més aviat el resultat de la creació d’una determinada cultura per anys de govern socialista, primer, i de dos mandats de Colau, després.

A Barcelona, de manera més accentuada que a tot Catalunya, el que manca realment és un espai de cultura, política, econòmica i moral alternativa al bloc d’esquerres que avui domina. I aquesta és més una qüestió de treball cívic que no de rendiment electoral immediat. En aquest sentit, sense un rearmament i organització de la societat civil que remi en aquesta direcció, difícilment el país sortirà del triangle dibuixat per Junqueras, Colau, i Sánchez i els seus masovers a Catalunya.

Aquesta feblesa d’alternativa cultural i política es posa en relleu amb la superilla en la qual els ciutadans estan pràcticament dividits per la meitat, malgrat que ja és ben visible, només cal veure el que passa al carrer València, que el projecte comporta el col·lapse dels carrers de l’Eixample que no siguin eixos verds i, com a conseqüència el progressiu deteriorament fins a graus molt perillosos i difícilment reversible de l’activitat econòmica de tota l’àrea central de la ciutat.

Tot això, que és molt evident, no ha arribat amb prou mesura a la reflexió ciutadana que en bona part es veu conduïda per imatges idíl·liques de com serà el futur, que no responen a cap realitat. Aquest problema cal abordar-lo des d’ara.

Necessitem una campanya continuada de caràcter ciutadà que expliqui la realitat de les coses i de manera immediata, que ho faci en relació amb les conseqüències del projecte de la superilla i del tramvia per la Diagonal, i alhora sàpiga dibuixar els punts forts d’una alternativa que sí que tingui capacitat per millorar de veritat la vida dels que vivim a Barcelona.

Omple el formulari adjunt si et vols adherir a la Declaració de Converses a Catalunya “Salvem el Pla Cerdà. Salvem l’Eixample”.