Tres bones noves provinents de la Unió Europea (UE) a les acaballes d’un any molt difícil

Des de la seva aparició a començaments d’any, la Covid-19 no ha parat de marcar la vida de la UE. Al principi li va costar de reaccionar  contra la pandèmia, però amb el pas del temps ho ha anat fent de manera cada vegada més contundent, en qualsevol cas millor i més ràpidament  de com ho va fer contra la Gran Recessió de 2008 i la crisi de l’euro de 2010, fins a arribar als dos grans esdeveniments  produïts la setmana passada, un a Brussel·les i l’altre  a Frankfurt, que amb tota probabilitat marcaran el nostre futur immediat en relació a la Covid-19.  A aquests dos grans esdeveniments relacionats amb la pandèmia s’hi afegeix un tercer esdeveniment  que té ha veure amb el canvi climàtic,  produït en el mateix escenari que el primer: Brussel·les.

El primer gran esdeveniment és el resultat principal de la reunió del Consell Europeu, celebrada a Brussel·les els dies 10 i 11 de desembre. Consisteix en la superació de  l’amenaça de veto per part de Polònia i Hongria  al Pla de Recuperació Econòmica contra la pandèmia (Nova Generació UE) i als pressupostos de la UE  per al septenni 2021-2027. El desbloqueig  permet  la mobilització efectiva d’uns 1,8 bilions d’euros.  El segon gran esdeveniment són els nous acords del Banc Central Europeu (BCE) sobre  l’extensió temporal i l’augment de dotació del seu Programa de Compra d’Emergència Pandèmica (PEPP), que suposen la mobilització d’una xifra d’euros semblant a l’anterior. Tot plegat significa que, comptant altres programes en marxa, Europa està disposada a dedicar la fabulosa xifra de més de quatre bilions d’euros a la lluita contra la pandèmia. El tercer gran esdeveniment  torna a ser un acord produït a la mateixa cimera del mes de  desembre celebrada a Brussel·les: la reducció d’emissions d’efecte hivernacle d’almenys un 55 per cent per a l’any 2030, amb l’objectiu d’arribar a la neutralitat climàtica l’any 2050.

Amb la renúncia del veto polonès i hongarès,  Alemanya -i de manera molt especial la seva cancellera Àngela Merkel- s’ha apuntat l’èxit més destacat de la seva presidència semestral rotatòria de la UE. S’han necessitat molts dies de negociacions diplomàtiques àrdues i discretes per aconseguir-ho. Tot això coincideix amb  la darrera vegada que Merkel presideix el Consell Europeu, car no es presentarà a les eleccions alemanyes del 2021.   Alemanya ha  aconseguit  que Polònia i Hongria  acceptin aixecar el seu veto al Fons de Recuperació anti Covid-19  i als pressupostos de la UE, un veto basat en la tesi defensada per aquests dos països segons la qual   els fons europeus  no han d’estar lligats  al concepte de respecte a l’Estat de dret. Ambdós països han cedit amb una mínima concessió: una declaració del Consell Europeu que promet aplicar  el reglament que condiciona les ajudes respecte de l’Estat de dret de forma justa i no discriminatòria.

La reunió del Consell Europeu de la setmana passada ha estat presencial, i això ha ajudat molt a arribar a acords entre els assistents. S’ha demostrat, una vegada més,  la importància cabdal de la presència física dels Caps d’Estat i de govern de la UE per aconseguir el tancament d’acords difícils. El president francès Emmanuel Macron ha declarat el següent a la sortida de la reunió: “L’històric pla de recuperació europeu decidit el juliol avui entra en el concret. Acabem d’adoptar un acord robust sobre el mecanisme que s´aplicarà, tot respectant l’Estat de dret“. El president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, ha dit per la seva banda que “ara ja podem començar amb l’aplicació del Fons de Recuperació i ja podem començar a reconstruir les nostres economies tan perjudicades per la pandèmia”.

Alemanya ha tingut l’habilitat de proporcionar a Polònia i Hongria  una pista de sortida, sense tocar l’essència de la condicionalitat dels fons europeus respecte a l’Estat de dret. Això és així perquè se segueix mantenint la condicionalitat dels fons europeus a les normes democràtiques, però, això sí, abans d’aplicar-se s’esperarà al pronunciament sobre la legalitat de la mesura per part del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE). Val a dir que la cessió de Polònia i Hongria s’ha produït després que Brussel·les deixés clar que disposava d’alternatives legals per establir el Fons de Recuperació excloent-los, una amenaça que hagués deixat als dos països sense desenes de milers de milions d’euros d’ajudes, cosa evidentment inacceptable per part de  polonesos i hongaresos.

Per aconseguir que Polònia i Hongria aixequessin el seu bloqueig , sense tocar res del reglament que estableix la condicionalitat al respecte de l’Estat de dret , se’ls ha ofert diverses concessions.  La principal és la que s’acaba de comentar : no s’activarà el mecanisme de suspensió dels fons per violació de l’Estat de dret fins que el TJUE no es pronunciï. Els dos països tenen previst recórrer al jutges europeus el reglament que estableix aquestes condicions al considerar que no estan d’acord amb els tractats europeus. S’esperarà doncs la sentència del TJUE abans d’aplicar-lo, la qual cosa pot suposar un retard d’un any, cosa que previsiblement trasllada l’entrada en vigor de la norma al primer semestre de 2022. Per altre banda, es precisa que , per activar les sancions, les violacions de l’Estat de dret hauran de tenir una relació directa amb els fons europeus i  només s’aplicaran a les noves partides, no als diners encara pendents de desemborsar dels actuals pressupostos.  Un altre element que s’inclou és l’anomenat “fre d’emergència“, consistent en el fet que el país que hagi de ser sancionat pugui portar el tema al Consell Europeu. Això no li dona poder de veto, però sí la capacitat d’elevar la qüestió  al màxim nivell polític, que és precisament el Consell Europeu . Es tracta d’una fórmula que es va improvisar el proppassat juliol per a la condicionalitat dels plans de recuperació, com argument per tranquil·litzar als Països Baixos, líder dels països anomenats “frugals“, els temorosos de què els països del sud , com Espanya, no realitzin les reformes promeses al rebre els fons europeus . Ara es recupera el model en un altre context. Estem davant d’una fórmula que, per la seva ambigüitat, va camí de convertir-se en un instrument comunitari habitual.

Amb l’aixecament del veto polonès i hongarès , es posa en marxa el mecanisme de ratificació del Fons de Recuperació i dels pressupostos europeus per als pròxims set anys ((Marc Financer Plurianual 2021-2027), un paquet econòmic que suma uns  1,8 bilions d’euros,  el 15 per cent del PIB de l’eurozona,  tan necessaris per a la recuperació econòmica. El procés de ratificació haurà de passar pels parlaments dels 27 Estats membres de la UE.

La previsió és que cada país presenti els seus plans nacionals de recuperació a partir de gener de l’any que ve i que els primers reemborsaments puguin produir-se a partir de l’estiu. Durant aquest període, a més de la ratificació dels acords i l’aprovació dels plans nacionals, la Comissió Europea haurà d’anar als mercats a captar els 750.000 milions d’euros del Fons de Recuperació. Espanya podrà accedir a 140.000 milions d’euros d’aquest Fons entre subvencions i préstecs.  El problema amb aquests fons europeus és la seva tardança a arribar a les empreses. Moltes probablement no s’hi podran acollir perquè ja hauran desaparegut. Espanya, a diferència d’altres països europeus, com per exemple Alemanya, no haurà tingut la capacitat financera necessària per ajudar directament amb fons nacionals de manera significativa a les seves empreses.  La primera remesa no arribarà fins a l’estiu del 2021. La nostra prioritat  hauria de ser  el manteniment del teixit productiu per quan arribi l’eufòria previsible de la recuperació econòmica, impulsada pels bons resultats de les vacunes contra la pandèmia, potser a mitjans de l’any que ve.  Podem fer tard en molts casos. Està previst que el 70 per cent dels fons europeus arribin el 2021/2022 i el 30 per cent restant el 2023. Els Estats Units i els països asiàtics més avançats hauran sigut capaços d’actuar més ràpidament que nosaltres.   

El segon gran esdeveniment d’aquest final d’any s’ha produït a Frankfurt, on té la seu  el Banc Central Europeu (BCE), que ha aprovat estendre nou mesos més, fins al març del 2022 – o més enllà, si fes falta – el Programa de Compra d’Emergència Pandèmica (PEPP) que va engegar el proppassat mes de març, quan va esclatar la crisi sanitària, amb un import inicial de 700.000 milions d’euros, que ha anat creixent amb el pas dels mesos,  i elevar l’import actual compromès en mig bilió d´euros. Aquesta nova quantitat compromesa suposa una ajuda inestimable per a Governs com l’espanyol, que guanyen temps i poden estar tranquils amb la muntanya de deute que els cau a sobre. En total, el PEPP assolirà un total de  1,85 bilions d’euros, un impuls monetari sense precedents. El Programa que va començar amb una durada limitada el 2020 ,  ara s’allarga fins a març del 2022. Tot això el BCE ho ha aprovat  després d’haver previst una  caiguda del PIB de  l’eurozona d’un 7,3 per cent el 2020 i un rebot de només un 3,9 per cent el 2021, bastant inferior al 5 per cent que preveia fa tres mesos. Els governadors del BCE veuen molta debilitat a l’economia europea ,  volen blindar l’euro de qualsevol contratemps i estan disposats a posar tota la carn a la graella per superar la crisi. Han avisat que el 2020 es tancarà pitjor de l’anunciat.

“L’agulla de la brúixola de l’enfocament és mantenir les condicions favorables de finançament. Volem assegurar-nos que les condicions favorables continuen disponibles per a tots els sectors econòmics. La reaparició de casos de la Covid-19 i les mesures de contenció associades restringeixen significativament l’activitat econòmica de l ´àrea euro que es contraurà en el quart trimestre del 2020”, ha declarat Christine Lagarde,  presidenta del BCE.  Ha afegit que el 2021 presenta ombres, no veu de bon ull l’entusiasme general sobre les vacunes, ni preveu que s’arribi a la immunitat de ramat fins a finals d’any. En conseqüència, estima que la recuperació de la normalitat no arribarà fins al 2022. Creu que “la incertesa continua sent alta”. Sempre a l’ombra de Mario Draghi, el seu predecessor,  Lagarde ha assegurat a la seva manera que el BCE serà el mur de contenció que esperen els mercats en cas de necessitat. “Continuem preparats per recalibrar tots els nostres instruments segons correspongui“, ha afegit la presidenta   (quan deia això, segur que tenia al cap la famosa frase  what ever it takes, la que va consagrar Dragui l’any 2012 per significar  que el BCE estava disposat a fer tot el que calia per   afrontar  la crisi de l’euro, com ara sembla que  Lagarde també està disposada a fer per afrontar la crisi de la Covid-19).

Malgrat l’enorme paquet d’estímuls que ja arrossega el BCE, que va començar a intervenir el mercat de bons el 2015 i va baixar els tipus d’interès al 0 % el 2016, l’economia europea no remunta. No ho havia fet abans de la pandèmia ni té perspectives de fer-ho a curt i mitjà termini. No s’espera que la inflació de l’eurozona s’acosti a l’objectiu del BCE en deu anys (una mica per sota del 2 per cent) i preocupa la fortalesa de l’euro (s’acaba d’enlairar després de les darreres mesures del BCE al canvi d’1,2121  dòlars/ 1 euro).

El BCE ha tornat a obrir les comportes de la liquiditat amb ma ferma. Hi ha contribuït uns preus que cauen, un euro que puja i una activitat que pot contreure’s  de nou en el quart trimestre de 2020. La consigna del moment és més liquiditat: 500.000 milions addicional per a compres de deute públic ; allargaments fins a 2023 de la reinversió de les seves amortitzacions; tipus d’interès de préstecs a llarg termini del BCE a la banca al -1 per cent (el BCE paga aquest interès perquè li demanin crèdit); ampliació d’aquestes línies de finançament; altres mesures que van en la mateixa direcció d’augment de la liquiditat.

La resposta dels mercats ha estat imminent. El Tresor espanyol col·loca bons a deu anys amb interès negatiu per primer cop a la història, malgrat haver augmentat la seva emissió bruta en quasi un 50 per cent .  El 10 de desembre el rendiment del bo espanyol a deu anys va assolir un nou mínim històric i es va subhastar en negatiu per primera vegada, situant-se al -0,016 per cent.  El BCE compra activament deute públic dels Estats des de març de 2015 i els tipus d’interès oficials estan al zero per cent des d’un any després.  Després de gairebé sis anys d’adquirir bons, el balanç del BCE ha passat de 2 a 7 bilions d’euros. En el marc de la crisi actual, el BCE ha  compromès aquest any més de 2 bilions d’euros per comprar deute. Manté una injecció de 20.000 milions mensuals a través del programa ordinari de compra de bons sobirans i corporatius. El cost del deute d’Espanya en circulació se situa en el 0,18 per cent, la qual cosa alleuja el país, que presenta un endeutament públic que ja supera els 1,3 bilions d’euros, més del 120 per cent del PIB.

En el BCE hi ha veus que comencen a preocupar-se amb la despesa de certs sectors públics, dopats amb uns tipus d’interès molt baixos, i també per la por que  una part del teixit empresarial es torni zombi, recolzada en unes condicions monetàries excepcionals. El problema de fons és que es porten des del 2015 enormes compres de deute públic per part del BCE, a les quals ara cal afegir les destinades a combatre les conseqüències de la Covid. Els experts avisen que tard o d’hora s’haurà de retornar a l’austeritat.

Alguns analistes comparen l’actual situació europea amb la coneguda pel Japó les passades dècades. La bombolla financera va punxar al Japó l’any 1991, provocant una greu crisi de deute. Des de l’any 2000, el seu banc central ha facilitat liquiditat il·limitada a l’economia i el seu Govern ha augmentat el deute públic amb polítiques fiscals ultraexpansives. El resultat és que  el Japó ha sigut el país del G-7  on menys ha crescut la renda per habitant des d’aleshores, en termes de paritat de poder adquisitiu. La renda mitjana japonesa només ha crescut un 17 per cent en quasi trenta anys, el mateix que aconsegueixen els seus veïns asiàtics en tres anys.

Sense la intervenció del BCE, diversos països europeus, Espanya inclosa, no haurien pogut finançar la caiguda d’ingressos públics ni atendre el fort augment de la despesa sanitària i cobertura social provocat per la pandèmia.

Àsia creix a nivells similars als d’abans de la pandèmia i el comerç mundial s’ha recuperat en forma de V. La inflació a Europa és propera al zero per cent. Les vacunes permeten veure la llum al final del túnel de la pandèmia i el BCE acaba de garantir que hi haurà estabilitat financera l’any 2021 i que l’economia es podrà recuperar. Però, tal com va passar al Japó, les empreses estan descapitalitzades i molts deutes són insostenibles . La població està envellida a Europa i gairebé no creix, com al Japó.

A llarg termini, la productivitat és essencial. Europa se la juga amb els fons europeus per a aconseguir modernitzar les seves economies, trencar la bretxa de distància amb Àsia en digitalització i augmentar la seva productivitat. Espanya va invertir menys l’any 2019 en I+D que Portugal, Grècia i Polònia. La inversió pública ha millorat, però segueix lluny dels nivells de 2009. La inversió de les empreses privades en innovació segueix sent baixa i això limita el creixement, l’ocupació i els salaris.

Igual que el Japó, moltes empreses espanyoles s’han descapitalitzat durant la pandèmia.  El futur dependrà a casa nostra, per una banda, del manteniment del teixit productiu tradicional i, per altra banda,  de les empreses innovadores que estiguin alineades amb els fons europeus en matèria de  digitalització i sostenibilitat. En aquests sectors es crearan els llocs de treball que pagaran millors salaris la pròxima dècada. Si els fons europeus es canalitzen de manera correcta cap a aquestes empreses i els permet créixer, es podran crear nous llocs de treball amb bons salaris per a tornar el deute públic i pagar les pensions.  

El tercer gran esdeveniment europeu de finals d’aquest any és que el mateix Consell Europeu de desembre  ha adoptat un gran acord sobre la crisi climàtica. Van ser passades les vuit del matí del divendres 11 de desembre, després d’una reunió maratoniana que havia començat a la una del migdia del dijous. El president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, va dir al matí del divendres que els reunits “ no havien aclucat els ulls, literalment, en tota la nit “ i  va tuitejar: “Europa és líder en la lluita contra el canvi climàtic. Hem decidit reduir les nostres emissions d’efecte hivernacle almenys un 55 per cent l’any 2030”. Angel Merkel es mostrava molt satisfeta davant  les càmeres ,  mostrant uns ulls cansats i empetitits per no haver dormit, cosa que el maquillatge  no podia dissimular.

Aquest acord va arribar només un dia abans que es complís el cinquè aniversari de l’Acord de París, segellat el 12 de desembre del 2015, amb el qual es va decidir limitar a 1,5 graus (2 com a màxim) l’escalfament de la terra al final del segle. El pacte de la matinada del divendres no va ser gens fàcil.  Països com Polònia, Hongria o Txèquia , amb una forta dependència del carbó, no van cedir fins que van obtenir garanties  que la UE donaria suport a la seva transició ecològica, el canvi que es requereix per passar d’una economia depenent del carbó , amb altes emissions de CO2, a un altre de neta. L’objectiu que persegueix la UE és ambiciós. Es tracta de reduir  el 2030 un 55 per cent les emissions de gasos respecte a les que es produïen el 1990, amb l’objectiu posterior d’arribar el 2050 a la neutralitat climàtica, és a dir, a una societat lliure de carboni. La consecució d’aquesta nova fita de la UE permetrà al vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Frans Timmermans, acudir a la propera cimera virtual , organitzada per Nacions Unides per celebrar els cinc anys de l’Acord de París,  onejant la bandera del lideratge europeu en matèria de canvi climàtic.

Curiosament, al llarg de  tantes hores de cimera, només es van dedicar deu minuts de rellotge a l’espinosa  qüestió pendent del Brexit, és a dir, el contingut de la nova relació entre el Regne Unit i la UE posterior a l’Acord de Retirada ja vigent . Aquesta indefinició pot ser considerada  la cara fosca d’una cimera europea certament exitosa.   Arriba el moment inexorable d’aplicar el que van decidir els leavers en el referèndum de 2016. Dècades de lliure circulació de mercaderies, serveis, persones i capitals arribaran a un final abrupte quan el Regne Unit abandoni la UE a final del mes de desembre,  un final que pot ser molt dur .  Sense un acord comercial, les dues parts ho passaran malament, segurament molt més el Regne Unit que la UE. Es calcula que el Regne Unit pagarà amb una caiguda del PIB entre un 1,5 per cent i un  per cent, i la UE entre un 0,1 i un 0,4 per cent. Si no s’arriba a un acord comercial en els pocs dies que queden del mes de desembre , s’aplicaran les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) a les relacions entre el Regne Unit i la UE . Després d’una conversa telefònica d’última hora, posterior al Consell Europeu, entre Úrsula von der Leye i Boris Johnson, han decidit de continuar negociant fins al darrer moment possible, que és molt pròxim: el 31 de desembre.

El Consell Europeu tampoc va ser capaç de rebaixar la tensió existent amb Turquia, motivada  per diferents motius: crisi migratòria, prospeccions petrolieres turques en aigües territorials en disputa, actituds  antieuropees del líder turc Erdogan  i tot un seguit d’accions unilaterals per part d’una Turquia  geopolíticament molt activa (Síria, Azerbaitjan, etc.) que no lliguen amb el seu caràcter de país membre de l’OTAN. A la cimera es va acordar augmentar la llista de sancions contra aquell país. L’Alt Representant d’afers exteriors i de seguretat de la UE, Josep Borrell,  ha quedat responsabilitzat de seguir el problema de les relacions amb Turquia  i de tornar a informar oportunament al Consell Europeu sobre possibles  avenços.

Amb la renúncia del veto polonès i hongarès, Alemanya -i de manera molt especial la seva cancellera Àngela Merkel- s’ha apuntat l’èxit més destacat de la seva presidència semestral Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.