Colau ha viscut, en part encara ho fa, de les rendes d’uns mites. Un d’ells molt important el de defensora de l’habitatge a l’abast per a la gent. És públic i notori, és a dir ja no és notícia, que ha fracassat rotundament en la construcció de nou habitatge públic, però és que a més també ho ha fet en tota la sèrie de polítiques dirigides a què hi hagués més habitatges socials de lloguer, encara que aquest fos de promoció privada.
Però, és que el resultat encara és pitjor perquè no és que a Barcelona el pis social vagi molt escàs, fins a l’extrem que Ada Colau faci servir contenidors com a substitut, sinó que és l’oferta de pisos i el cost del lloguer el que està asfixiant la població.
Barcelona encapçala l’augment del cost del lloguer de tota Espanya i al mateix temps la reducció de l’oferta. Les dues magnituds estan relacionades: a menor oferta més cost. Tant el portal Idealista, com Fotocasa, assenyalen que l’augment del lloguer pot estar entorn del 18-20% i que l’oferta de nous pisos ha caigut el 60%. Si a aquests fets, fruit de les polítiques equivocades dutes a terme per Ada Colau, amb l’ajut decisiu de la legislació de la Generalitat de Pere Aragonès, se li afegeix la tornada dels turistes, els estudiants i el final del teletreball, el resultat és que mai com ara, al final del mandat de Colau, l’habitatge ha estat un bé tan escàs i car a Barcelona. Hauríem de retrocedir moltes dècada en el temps per trobar un escenari semblant, amb una diferència radical, aleshores, de millor o pitjor qualitat, hi havia una important producció dels denominats habitatges protegits, el que avui definim com a socials, que ara no existeix.
La segona característica del mite de Colau ha estat que impulsava la justícia social a escala de barris, vetllant perquè els que es trobaven amb majors dificultats poguessin emergir. L’estadística assenyala que no és així. Les diferències han crescut en lloc de reduir-se, un fet que evidentment no és de la responsabilitat de Colau perquè les crisis han castigat més uns que a altres, però el que sí que és responsabilitat seva és l’oblit dels barris pitjor situats i concretament tots els de l’eix del Besòs.
Quina contradicció més gran, Colau fixa la seva atenció i vol situar els seus elements emblemàtics i, per tant la despesa, a l’Eixample, amb les illes i el tramvia, i alhora s’ha oblidat del Besòs. Ara a correcuita i en l’últim ple, totes les forces polítiques unànimement han establert un programa d’actuacions a llarg termini als barris del Besòs, el Maresme i Sant Martí. No és altra cosa que el gest de qui s’adona de l’oblit quan s’acosten les eleccions municipals, i es fa allò que resulta més fàcil: un pla a llarg termini.
La realitat és que la situació social dels barris ha empitjorat i no només dels perifèrics, només cal veure el que passa al Raval, al Gòtic, la Barceloneta, fins i tot a Gràcia per constatar com es degraden les concisions ambientals que són les que en definitiva acaben determinant el benestar, també econòmic, de cada territori. Perquè la degradació ambiental comporta també deteriorament econòmic.
