La manera controvertida i directa amb què el president Donald Trump planteja les seves idees, sense prestar atenció aparent a les opinions dels seus opositors ni a les crítiques mediàtiques, sol portar a una distorsió extrema en els grans mitjans de comunicació europeus, que sovint caricaturitzen les seves propostes. No obstant això, no totes les seves propostes són necessàriament desencertades pel simple fet de ser disruptives. Un d’aquests casos és precisament la seva proposta per assolir la pau a Ucraïna.
Després del recent discurs de Trump davant representants electes als Estats Units, un acte inusual per la seva durada de 70 minuts, les enquestes posteriors van reflectir un suport mitjà proper al 70%, un resultat notablement superior al vot exclusivament republicà. Això suggereix que el seu enfocament respecte a Ucraïna compta amb una acceptació més àmplia del que habitualment es reconeix.
La guerra a Ucraïna és potser l’exemple més clar de com la demonització de Trump impedeix analitzar amb objectivitat les seves propostes. Les crítiques cap a ell solen esquivar la qüestió fonamental: quina alternativa existeix al plantejament de “pau per territoris”? Aquesta fórmula no és nova en conflictes internacionals on sol haver-hi un agressor i un agredit.
Finlàndia, per exemple, va afrontar una situació semblant el 1939 quan va perdre Carèlia davant la Unió Soviètica. Va ser un premi per a l’agressor? Sí, però a llarg termini va permetre a Finlàndia assolir una estabilitat política, econòmica i social que va resultar molt beneficiosa per al seu desenvolupament.
No es pot pensar en la fi del conflicte a Ucraïna sense considerar els seus antecedents històrics i polítics. No s’hauria d’ignorar la intervenció nord-americana durant la transició russa sota el president Ieltsin, intervenció que Putin va presenciar directament. Tampoc es pot ometre l’actitud displicent d’Europa i els Estats Units cap a les primeres propostes de cooperació per part del mateix Putin a l’inici de la seva presidència.
Durant anys, Rússia va sol·licitar reiteradament que l’OTAN no s’acostés a les seves fronteres, atès que aquesta aliança es va crear específicament per enfrontar-se a la Unió Soviètica, que ja no existeix.
Rússia avui és una altra entitat amb un potencial econòmic i militar notablement inferior. No obstant això, els Estats Units i Europa van ignorar sistemàticament aquestes peticions, expandint ràpidament l’OTAN cap a l’est, incloent-hi els països bàltics, i intentant fer el mateix amb Ucraïna, un país amb particularitats històriques i culturals molt sensibles per a Rússia.
Ucraïna posseeix dues regions culturalment i políticament diferenciades: una majoritària occidental, orientada cap a Europa i la cultura ucraïnesa, i una altra oriental, profundament vinculada a Rússia culturalment, lingüísticament i econòmicament. És tan difícil comprendre aquesta realitat quan els Estats Units van estar a punt de desencadenar una guerra nuclear per impedir la instal·lació de míssils soviètics a Cuba, a prop del seu territori, en circumstàncies similars a les bases actuals que els EUA posseeixen a l’Europa Occidental?
El Maidàn ucraïnès del 2014 va representar una ruptura significativa en aquesta dinàmica. Organitzacions no governamentals nord-americanes, finançades indirectament mitjançant fons de cooperació i desenvolupament, van contribuir a potenciar moviments opositors al govern electe, acusat de prorús per rebutjar un acord amb la Unió Europea. Això va desembocar en una violenta expulsió del president legítim, un acte que en altres contextos hauria estat clarament identificat com un cop d’estat.
És lògic que Rússia percebi aquests esdeveniments amb profunda alarma, especialment donada la seva història de repetides invasions provinents d’Europa. Entendre aquests fets històrics no implica justificar totes les decisions russes, ni negar la gravetat de la seva agressió militar contra Ucraïna, però sí que ajuda a establir les bases necessàries per a una pau realista i duradora.
Tornem a la pregunta original: quina és l’alternativa al pla de Trump? Volem els europeus mantenir indefinidament una guerra amb Rússia a través d’Ucraïna? Quant de temps més pot suportar la població ucraïnesa ser carn de canó en aquest conflicte que ja s’ha cobrat la vida dels seus joves, destruït la seva infraestructura i devastat la seva economia?
No és suficient evidència la fugida massiva de més de 100.000 homes en l’últim any per evitar ser reclutats? No són suficients les dificultats actuals per renovar les tropes de primera línia, algunes de les quals porten més de dos anys en combat continu?
Seguirem escalant indefinidament aquest conflicte? Primer vam creuar la línia vermella enviant carros de combat; després, avions; després, coets i canons de mitjà abast. Quin serà el següent pas? Travessar la frontera russa directament? Si seguim així, inevitablement sorgiran preguntes incòmodes: què passarà quan míssils ucraïnesos arribin a Moscou? Com reaccionarà Rússia? Respondrà amb una bomba nuclear tàctica, una “petita” bomba atòmica? Què faria Europa davant una situació similar a la tragèdia nuclear al Japó després d’Hiroshima i Nagasaki, encara que fos a menor escala? Respondrien França i el Regne Unit amb solidaritat nuclear amb Ucraïna, arriscant-se a una destrucció total?
Realment pensem que la solució al conflicte a Ucraïna és derrotar militarment Rússia i enderrocar Putin? Si aquest és el propòsit europeu, com s’aconseguirà exactament i amb quins mitjans? I si aquest no és l’objectiu real, llavors quin és?
Volem mantenir indefinidament una tensió bèl·lica a tota la frontera amb Rússia i seguir imposant sancions que fins ara no han resolt res i que, en canvi, han perjudicat considerablement Europa? Ja s’han gastat aproximadament 130.000 milions en suport a Ucraïna. Fins on arribarem amb aquesta despesa?
Com podem pensar seriosament que Rússia pugui representar una amenaça real d’agressió contra Europa, quan ha tingut enormes dificultats fins i tot enfrontant-se a un exèrcit inicialment tan feble com l’ucraïnès? Els recursos europeus són, com a mínim, el doble o fins i tot el triple en certs aspectes en comparació amb el que pot desplegar Rússia. Malgrat la seva potència militar, Rússia té una dimensió econòmica inferior a la italiana i només lleugerament superior a l’espanyola. Mai podria sostenir una guerra d’agressió contra una Europa mínimament ben organitzada.
El veritable problema europeu en defensa no és la manca de recursos, sinó la fragmentació d’aquests en exèrcits nacionals separats. Europa mai ha volgut crear un veritable exèrcit europeu perquè sempre ha comptat amb els Estats Units per resoldre els seus conflictes militars. Avui dia ni tan sols es planteja seriosament aquesta possibilitat.
Si totes les forces armades europees s’organitzessin sota un comandament únic, formant dues grans divisions —una força principal europea amb els elements militars més avançats i una altra com a guàrdia nacional de cada país, ben articulada per integrar-se ràpidament en la força europea en cas de necessitat—, Europa podria garantir la seva pròpia seguretat. Aquesta seria una solució efectiva, seguint l’exemple reeixit dels Estats Units.
A més, és essencial reconstruir les condicions polítiques inicials dels anys noranta, restablint relacions de cooperació amb Rússia en tots els àmbits. Com va afirmar recentment López Burniol a La Vanguardia: “Rússia forma part integral d’Europa, una idea que ja plantejava el general De Gaulle a mitjans del segle passat com a clau per al futur polític del continent”.
Loading ...
