Aquest 21 de juliol arribarà a la Terra el màxim energia de la tempesta solar, que s’ha produït a partir d’un esdeveniment de màxima activitat a l’estrella del nostre sistema planetari.
Aquesta activitat inusitada però periòdica es va començar a registrar el passat 11 de juliol, quan es va produir una anomenada fulguració solar, una sobtada emissió de radiació electromagnètica i partícules energètiques que acostuma a precedir a fenòmens de més magnitud. Així ha estat també aquesta vegada.
El mateix camp magnètic que genera la fulguració dóna lloc a una força que llança fora del Sol plasma solar com si fos una canonada. El 15 de juliol passat, una d’elles va ser acompanyada d’una gran ejecció que es va dirigir cap a la Terra. Aquesta enorme quantitat d’energia es desplaça molt més lenta que la velocitat de la llum i pot trigar dies a assolir l’òrbita terrestre, que és el que passarà avui 21 de juliol a l’expressió màxima.
No és un fenomen insòlit, si bé sí que en varien els efectes. Cada 11 anys aproximadament, el Sol experimenta uns períodes d’alta activitat magnètica (màxims solars), que és quan es produeixen aquests fenòmens. Hem començat un període d’aquest tipus que assolirà el màxim d’activitat a l’any 2024.
Quan aquesta gran quantitat d’energia entra en contacte amb l’atmosfera (més exactament amb la magnetosfera genera camps magnètics més complexos que se sumen al propi camp magnètic terrestre, donant lloc a pertorbacions d’importància variable; és l’anomenada tempesta geomagnètica que pot pertorbar les comunicacions, fins i tot en ocasions produir talls en el transport d’energia elèctrica. En general les alteracions són menors encara que no sempre ha estat així. El món científic ens recorda el precedent de 1859, quan la tempesta afectà a les xarxes telegràfiques d’Europa i Amèrica del Nord. Esdeveniment d’aquesta magnitud avui dia, quan tot el nostre món depèn de l’electricitat, internet i els satèl·lits, provocaria una catàstrofe de temibles conseqüències. No sembla que sigui el cas d’aquest 21 de juliol, però no estem lliures de l’eventualitat al 100% almenys en els propers dos anys.
El problema és que aquesta amenaça ben real no està ben contemplada pels estats, ni tan sols per l’ONU o la UE, cosa que no és admissible, perquè què passarà un dia si ens trobem sense electricitat, internet, telefonia mòbil i GPS. Feu vosaltres mateixos la seva pròpia composició de lloc i després pregunteu-vos si resulta responsable la ignorància manifesta dels nostres governs?
Taques solars de l’1 de setembre de 1859, esbossades per RC Carrington. A i B marquen les posicions inicials d’un esdeveniment intensament brillant, que es va moure durant cinc minuts a C i D abans de desaparèixer .
La veritat és que això podria no haver estat així. Al setembre de 1859, amb una tempesta geomagnètica causada per una ejecció de massa coronal, els corrents elèctrics induïts als cables van assolir una intensitat tal que van arribar a provocar incendis als receptors. Fins i tot es van donar casos d’electrocució per part d’operadors telegràfics. Se’l va denominar esdeveniment Carrington, per l’astrònom que va observar la fulguració, Richard Carrington.
Aleshores ens va salvar la nostra limitada dependència dels sistemes electrònics. Avui dia no tindríem tanta sort: la nostra societat hipertecnificada manté una fe cega en la resiliència de les xarxes de comunicació de les quals depenen els nostres telèfons mòbils i ordinadors, cosa que no es podria assegurar en un esdeveniment de tal magnitud.
Ara com ara, els diferents intents duts a terme pels Estats per abordar aquest tipus d’amenaces han estat tímids, descoordinats i basats en generalitats . La nostra situació ara mateix és de clara vulnerabilitat . I encara que la freqüència d’aquests fenòmens no s’espera que deixi d’incrementar-se els propers anys, encara ens sembla un problema massa aliè.
La pregunta que cal fer ara és, tindrem temps de canviar de parer abans del proper esdeveniment Carrington?
Loading ...
