La recent visita de Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units a Taiwan està aixecant molta polseguera.
La Xina ha llançat uns exercicis militars d’amplada i abast fins ara inaudits, i que simularien una invasió de l’illa. A més, ha anunciat aturar les reunions de cooperació militar d’alt nivell amb Washington, així com les negociacions en matèria de medi ambient.
Pel govern de Pequín, Taiwan és un territori xinès dominat per titelles dels Estats Units
Pel govern de Pequín, Taiwan és un territori xinès dominat per titelles dels Estats Units. Vindria a ser una espècie de darrera colònia occidental, l’últim vestigi del “segle de la humiliació” que l’imperi xinès patí en mans de les potències europees (més el Japó) des de mitjans del segle XIX fins la dècada dels 40 del segle XX.
Així descriu l’actual postura xinesa l’especialista Bill Hayton, investigador del think tank britànic de política internacional Chatham House.
La Xina tant sols ocupà l’illa de Taiwan a les acaballes del segle XVII
Hayton prossegueix afirmant que la realitat de Taiwan és ben diferent: la Xina tant sols ocupà l’illa de Taiwan (Formosa pels europeus) a les acaballes del segle XVII, al 1684. La dinastia Qing llavors al poder tractà aquest territori com una zona de frontera, afectada per un clima insalubre i habitada per natius hostils i bàrbars a ulls dels civilitzats xinesos.
De fet, Hayton estableix un paral·lelisme entre Taiwan i la famosa zona de la Frontera Nord-oest de l’Índia Britànica (situada entre els actuals Afganistan i Pakistan): una regió salvatge que calia “administrar” a través d’expedicions de càstig i una administració colonial.
Segons Hayton, l’ocupació xinesa de Taiwan de llavors no fou total: les zones altes es mantingueren al marge sempre que els seus habitants no importunessin els interessos xinesos, situats a les zones planes i costaneres.
No seria fins al 1887 que Taiwan esdevendria formalment una província plena de l’Imperi Qing
No seria fins al 1887 que Taiwan esdevendria formalment una província plena de l’Imperi Qing. Fou llavors quan Pequín inicià una política d’administració “plena”, introduint vies fèrries, medicines i impostos.
No obstant, tant sols vuit anys més tard, la Xina perdé Taiwan durant una guerra en que s’enfrontà contra el Japó. L’imperi japonès s’imposà ràpidament i reprimí els darrers bastions de resistència dels locals.
Hayton explica que poc després, els xinesos oblidaren l’assumpte taiwanès. De fet, després de la caiguda dels emperadors, la primera constitució xinesa (1912), no inclogué Taiwan en la seva llista de territoris. Els revolucionaris comunistes tampoc es preocuparen de l’illa. Al 1928 aquests últims inclús reconegueren que els taiwanesos conformaven una “nacionalitat diferent”, exposa Hayton.
No seria fins a la Segona Guerra Mundial que tant els nacionalistes com els comunistes xinesos redescobriren Taiwan. Chiang Kai-Shek, el líders dels primers, mostrà un gran interès per a tornar a situar Taiwan com una regió plenament xinesa, sembla que en bona part per motius de defensa del territori continental.
Després de la derrota japonesa al 1945, l’illa tornà a mans del govern xinès. Al 1949, el govern de Chiang Kai-Shek, derrotat pels comunistes de Mao Zedong, es retirà a la illa que esdevingué una fortalesa no contra un enemic extern com havia imaginat, sinó contra els seus mateixos compatriotes.
El govern nacionalista en l’exili, oficialment la “República de la Xina”, s’anà convertint poc a poc en el Taiwan que avui coneixem
Chiang Kai-Shek feu de l’illa la seva base per recuperar el continent, quelcom que mai succeí. Així doncs, el govern nacionalista en l’exili, oficialment la “República de la Xina”, s’anà convertint poc a poc en el Taiwan que avui coneixem.
A partir del 1949, el govern nacionalista xinès dugué a terme una política de “mandarinització” de l’illa. Imposà el mandarí a les poblacions autòctones i intentà forjar una identitat xinesa unitària.
Encara avui, la política taiwanesa viu al ritme de les relacions amb “el continent”, com solen referir-se a la Xina governada pels comunistes. Però les perspectives i opcions polítiques han canviat radicalment des de que els nacionalistes es refugiaren a l’illa.
D’entrada, només un grapat de persones segueixen pensant que la reconquesta del continent és possible. La majoria de taiwanesos aspira tant sols a preservar la seva independència dels comunistes que governen a Pequín.
La majoria de taiwanesos aspira tant sols a preservar la seva independència dels comunistes que governen a Pequín
Taiwan és de facto un país independent i diferent a la Xina. Emet passaports sota el nom de “Taiwan” en anglès i “República de la Xina” en mandarí que permeten entrada sense visa a 145 països. Pràcticament el doble que els passaports xinesos.
A pesar de que la Xina és el principal soci comercial de l’illa, i dels vincles familiars que uneixen a molts pobladors de banda i banda de l’estret de Taiwan, una declaració formal de independència de Taiwan seria motiu de guerra per a Pequín.
A ulls del govern xinès, la independència de Taiwan seria l’ofensa final del colonialisme occidental. La realitat, però, com Hayton descriu, és que les pretensions de Pequín sobre Taiwan són quasi bé tant colonialistes com ho foren les europees del segle XIX sobre el territori xinès.
