Les enquestes del 29-N dibuixen un panorama polític català que perjudica el president espanyol: el PSC continua guanyant, però retrocedeix; els comuns s’enfonsen, ERC avança, Junts perd posicions i Vox es converteix en el gran beneficiari. El canvi de correlació de forces pot resultar decisiu per al futur de Sánchez.
Catalunya és l’últim gran feu electoral de Pedro Sánchez. Perduda Andalusia a mans del PP, i sense possibilitats realistes de recuperar-la en aquestes eleccions, és a Catalunya on els socialistes mantenen la seva superioritat més aclaparadora sobre els populars.
El 2023, el PSC va obtenir 19 diputats i el PP només 6. Una diferència de 13 escons que va resultar fonamental per a la victòria socialista en nombre de vots a escala espanyola i, posteriorment, per facilitar la continuïtat de Sánchez al govern.
Però aquesta fortalesa comença a esquerdar-se. No perquè el PP protagonitzi una gran recuperació a Catalunya, sinó perquè el socialisme perd posicions, el seu aliat a l’esquerra s’enfonsa i Vox creix amb una intensitat desconeguda fins ara en unes eleccions generals catalanes.
És una transformació que pot tenir conseqüències decisives. Sánchez no necessita perdre Catalunya perquè el resultat català el perjudiqui greument. En té prou de veure reduïda la seva superioritat actual.
El PSC guanyarà, però amb menys força
Les enquestes continuen situant el PSC com a primera força a Catalunya. Això no sembla gaire discutible. El que està en qüestió és la dimensió de la victòria.
Algunes de les projeccions més adverses situen els socialistes entre 15 i 17 diputats, enfront dels 19 del 2023. D’altres els atribueixen 18 o 19, mentre que el CIS dibuixa un panorama més favorable.
La diferència és important. Perdre tres o quatre diputats precisament al principal bastió socialista espanyol seria un cop molt considerable per a Sánchez. I no seria un fenomen aïllat, perquè la mateixa tendència de desgast apareix, en graus diferents, a bona part d’Espanya.
A Catalunya, a més, el retrocés socialista es produeix malgrat que el partit pot rebre una part dels vots que abandonen els comuns. És a dir, el PSC es beneficia del desplaçament del vot dins l’esquerra, però aquest transvasament pot ser insuficient per compensar les seves pròpies pèrdues.
Aquesta és una de les dades políticament més significatives: ni absorbint una part del vot dels seus aliats els socialistes tenen assegurat mantenir les seves posicions.
La desfeta dels comuns: un fracàs de grans proporcions
Si el PSC retrocedeix, el Front Ampli, encapçalat a Catalunya pels comuns, corre el risc de patir una autèntica hecatombe electoral.
El 2023, Sumar-En Comú Podem va aconseguir set diputats. Ara les estimacions més habituals els situen entre dos i quatre. Això significa perdre entre tres i cinc escons, una proporció demolidora del seu grup parlamentari.
Per a Ada Colau seria un resultat catastròfic. També per a l’espai polític que ha tingut una presència destacada al govern de Sánchez, amb Ernest Urtasun com a ministre de Cultura.
El fracàs té una significació que ultrapassa les xifres. És la constatació del desgast d’una esquerra que ha volgut presentar-se com a transformadora i que, en arribar al poder, ha estat incapaç de demostrar que les seves polítiques ofereixen respostes suficients als grans problemes quotidians.
El PSC pot recollir part dels seus vots, però l’operació no és una suma de guanys i pèrdues neutral. En conjunt, el bloc socialista-comuns perd força.
ERC s’enlaira i Junts s’enfonsa
L’altra gran transformació es produeix dins l’espai independentista.
Esquerra Republicana, que el 2023 va obtenir set diputats, apareix clarament a l’alça. Una estimació prudent li atribuiria entre nou i deu escons, encara que alguns sondejos eleven la previsió fins als tretze. Aquest enlairament, però, funciona segurament en detriment de la reivindicació independentista.
ERC es perfila així com la força predominant de l’independentisme català al Congrés.
La situació de Junts és exactament la contrària. Des dels set diputats actuals podria caure fins als quatre o cinc, amb algunes projeccions que li concedeixen sis i d’altres encara menys.
Seria una desfeta de grans proporcions per al partit de Puigdemont, i explica per què aquest no ha tornat abans de les eleccions, dissociant així formalment el seu nom de la desfeta.
El resultat tindria una significació política especial perquè Junts no aconsegueix capitalitzar un fet que, teòricament, l’hauria d’afavorir: la no-participació d’Aliança Catalana en aquestes eleccions generals.
L’electorat potencial d’aquesta formació no sembla traslladar-se automàticament a Junts. És una dada que demostra que la fragmentació de l’independentisme no es resol simplement perquè una candidatura desaparegui de les paperetes.
També revela una pèrdua de capacitat d’atracció de Junts, que no aconsegueix transformar la seva presència destacada a la política espanyola en un reforçament electoral.
Vox, el gran guanyador; el PP, pràcticament immòbil
El canvi més espectacular és el de Vox.
El partit d’Abascal només va aconseguir dos diputats catalans el 2023. Ara podria assolir-ne entre sis i vuit, segons els diferents escenaris electorals.
Això significa multiplicar per tres, o fins i tot per quatre, la seva representació catalana.
Barcelona seria el gran motor d’aquest creixement. Dels dos escons actuals podria passar a quatre, amb la possibilitat d’arribar a cinc en un escenari especialment favorable. A Girona, Vox té opcions d’aconseguir representació per primera vegada en unes generals, i a Lleida també podria disputar un escó, encara que aquesta possibilitat és més incerta.
El PP, en canvi, presenta una situació de pràctic estancament. Les estimacions el situen habitualment al voltant dels cinc, sis o set diputats, enfront dels sis actuals.
La diferència entre quedar-se amb cinc o aconseguir-ne set no és menor. En un cas registraria un fracàs relatiu; en l’altre, una millora clara. Però en cap escenari central apareix com el gran protagonista del canvi electoral català.
El PP pot guanyar amb claredat les eleccions espanyoles, però a Catalunya el gran beneficiari del retrocés socialista no seria Feijóo, sinó Abascal.
Illa i Collboni: estar al govern no dona dividends
Hi ha un altre element que contribueix al desgast socialista, encara que probablement té menys incidència en unes generals que en unes eleccions catalanes o municipals: la gestió del poder.
El PSC controla la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. També governa la Diputació. Aquesta acumulació de poder, en principi, hauria de reforçar-lo electoralment.
Però la realitat de la gestió no sembla proporcionar-li dividends. Més aviat pot restar-li’n. I és que estar al govern, si es gestiona notòriament malament, penalitza.
El cas de Rodalies és emblemàtic. Un servei essencial que continua acumulant disfuncions greus i que el govern d’Illa no ha estat capaç de redreçar. A Barcelona, la inseguretat ciutadana, el deteriorament d’espais urbans i la controvertida gestió de Collboni contribueixen a dibuixar una imatge de govern menys satisfactòria que la seva propaganda.
Però el cas més important és l’habitatge.
Illa va anunciar el seu gran pla de 50.000 habitatges assequibles fins al 2030. Una promesa espectacular que topa amb una realitat molt més modesta.
Cristina Vallejo, degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en una entrevista publicada per La Vanguardia el 15 de novembre, formulava una pregunta demolidora: dels 50.000 habitatges promesos, quants se n’han fet en un any i mig? Tres-cents? Quatre-cents?
Vallejo assenyalava sobretot la burocràcia i la incapacitat de generar prou oferta, fins al punt de remarcar que ni el sector públic ni el privat construeixen els 10.000 habitatges anuals que Catalunya necessita.
És cert que s’han anunciat nous convenis, solars i promocions. Però una cosa és anunciar habitatges, una altra és licitar-los i una tercera, molt diferent, acabar-los i posar-los a disposició de les famílies.
La gent no pot viure en un pla, en una partida pressupostària ni en una promesa. Necessita habitatges reals.
Aquest és el problema de fons de la gestió socialista: una gran capacitat per anunciar actuacions i una eficàcia molt menor a l’hora de presentar resultats tangibles.
Naturalment, sempre hi haurà electors amb una fidelitat a la bandera socialista a prova de fracassos i promeses incomplertes. Però les eleccions es decideixen també entre aquells que exigeixen alguna cosa més que adhesió incondicional.
La dada decisiva: la distància entre els dos blocs es redueix
Arribem a la conclusió electoral més important.
El 2023, el PSC i Sumar-En Comú Podem van aconseguir conjuntament 26 diputats catalans. El PP i Vox, només vuit. Una diferència de divuit escons a favor del bloc socialista i els seus aliats.
Ara aquesta distància pot quedar reduïda pràcticament a la meitat.
Prenem com a exemple l’enquesta de YouGov publicada per l’ARA el 13 de novembre: PSC, 16 escons; comuns, quatre. En total, vint. El PP obtindria cinc diputats i Vox, sis. En total, onze.
| Partit | 2023 real | 2026 estimació | Variació |
|---|---|---|---|
| PSC | 19 | 16 | −3 |
| ERC | 7 | 13 | +6 |
| Junts | 7 | 4 | −3 |
| PP | 6 | 5 | −1 |
| Vox | 2 | 6 | +4 |
| Comuns / Front Ampli | 7 | 4 | −3 |
| Total | 48 | 48 | 0 |
Fonts: Ministeri de l’Interior, resultats de 2023; YouGov/ARA, 13-11-2026. Les dades de 2026 són una estimació.
La diferència seria de nou escons, exactament la meitat de l’avantatge del 2023.
I en escenaris més desfavorables per al PSC i més favorables per a Vox, la distància podria reduir-se encara més.
Aquesta és la dada que pot resultar decisiva per a Sánchez. Catalunya continuaria sent socialista, però aportaria un avantatge parlamentari molt inferior al de les eleccions anteriors.
I aquesta pèrdua seria especialment greu perquè el PP i Vox ja apareixen clarament per davant del bloc de l’esquerra a la majoria d’enquestes espanyoles.
Catalunya també pot fer perdre Sánchez
En un article anterior, Pot guanyar Sánchez?, plantejàvem una distinció fonamental: una cosa és que Sánchez pugui continuar sent president del govern, possibilitat que les enquestes situen avui molt lluny, i una altra que pugui aconseguir que el PSOE sigui la primera força en nombre d’escons.
Aquesta segona possibilitat, encara que difícil, no es pot descartar del tot.
Però perquè Sánchez pugui aspirar a aquesta victòria relativa, necessita mantenir al màxim els avantatges dels seus principals bastions electorals. I Catalunya n’és el més important.
Si aquí perd tres o quatre diputats, si els comuns n’abandonen quatre o cinc més i si Vox multiplica la seva presència, el camí perquè el PSOE pugui quedar primer a Espanya es fa extraordinàriament costerut.
Queden dies de campanya fins al 29 de novembre. Encara hi ha tela per tallar i les enquestes no són resultats electorals.
Però el diagnòstic que dibuixen és prou clar.
Sánchez pot continuar guanyant a Catalunya i, precisament per la dimensió del que hi perd, veure com Catalunya contribueix decisivament a la seva derrota a Espanya.






