Sud-àfrica, un dels països més rics i avançats del continent, i presentat durant anys com un exemple a seguir, sembla estar patint una desintegració a càmera lenta.
Això és el que alerten diversos observadors i periodistes internacionals que han constatat la decepció amb l’actual president Cyril Ramaphosa, que després de la seva elecció al 2018 es considerava la gran esperança del país.
Ramaphosa ha demostrat mancar d’iniciativa i de capacitat per a reformar en profunditat. El seu lideratge s’ha vist encara més qüestionat per la suposada descoberta recent d’un botí de milions de dòlars nord-americans en efectiu amagats a la seva residència d’estiu.
Sud-àfrica té actualment un atur oficial del 34,5%, i que depassa el 60% entre els joves. Cada dia s’hi produeixen una setantena d’assassinats, però la taxa d’empresonament efectiu dels sospitosos d’haver comès delictes se situa en un minso 15%.
Els talls energètics han esdevingut part del dia a dia dels sud-africans, i aquest estiu la capital econòmica, Johannesburg, ha arribat a patir aturades del subministrament elèctric de fins a nou hores seguides.
Es tem que les violentes protestes que patí el país fa un any tornin ben aviat amb més força. L’expresident Thabo Mbeki ha inclús arribat a afirmar fa poc que Sud-àfrica corre el risc de patir la seva pròpia “Primavera Àrab”.
Com ha arribat fins aquí un país modèlic per la seva economia però sobretot per la seva vida política democràtica i sòlid estat de dret després de la fi de l’Apartheid?
Sembla que la degradació ve de lluny. El reconegut periodista sud-africà Brian Pottinger explica que el propi Thabo Mbeki, que governà entre el 1999 i el 2008 i fou el successor immediat del propi Nelson Mandela, protagonitzà l’inici de la decadència del país.
Entre altres coses, Pottinger afirma que Mbeki desballestà el potent aparell anticorrupció de Sud-àfrica quan aquest investigava alts càrrecs del venerable partit de Mandela, el Congrés Nacional Africà.
Mbeki també instaurà un sistema d’extorsió de riquesa i d’oportunitats disfressat d’empoderament de la població negra, i donà peu a l’aparició d’una nova elit econòmica extremadament avariciosa. Segons Pottinger, Mbeki fou un “des-modernitzador” del país.
La presidència de Mbeki deixà pas al 2009 a la de Jacob Zuma. I si Mbeki és qüestionat, Zuma ha rebut un rebuig pràcticament unànime per la seva catastròfica obra de govern (per anomenar el que feu entre 2009 i 2018 d’alguna manera). Les males pràctiques que Mbeki inicià prengueren una forma molt més greu amb el seu successor.
Sota Zuma, el Congrés Nacional Africà esdevingué una veritable “organització criminal” dedicada al pillatge de la riques nacional, tal i com el comentarista polític sud-africà Songezo Zibi l’ha recentment catalogat. I ara, Ramaphosa manca la força i cada cop més la legitimitat per a redreçar fermament el rumb del país.
Tots els sud-africans que poden opten per la privatització dels seus serveis bàsics
Mentrestant, tots els sud-africans que poden opten per la privatització massiva dels serveis bàsics: salut, transport, però també seguretat i fins i tot electricitat. La venta d’armes i la instal·lació de generadors de corrent viuen un boom a Sud-àfrica.
Tot i que Ramaphosa ha introduït algunes millores, l’opinió majoritària és que les institucions, serveis i infraestructures col·lapsen més ràpidament del que el govern és capaç d’actuar.
A hores d’ara, la principal fortalesa de Sud-àfrica sembla ser que el seu sistema democràtic segueix dempeus i que la llibertat d’expressió es garanteix encara.
Així doncs, els sud-africans tenen la vista posada en el 2024, any de les properes eleccions, i cada cop són més els que veuen clar que la solució passa per apartar el Congrés Nacional Africà del poder. En efecte, el partit s’hi ha mantingut invariablement des de les primeres eleccions post-Apartheid del 1999.
Sud-àfrica necessita més que mai des de la fi de l’Apartheid que entri aire fresc a les seves institucions. Però si el Congrés Nacional Africà troba la manera de mantenir-se el poder, la desfeta podria confirmar-se i Sud-àfrica lliscar més ràpidament envers la fallida estatal.
