Hi ha consensos polítics que, precisament perquè són amplis, haurien de generar més sospita que tranquil·litat. La coincidència entre govern i oposició en la decisió de subvencionar el consum de combustibles per pal·liar els efectes d’una crisi energètica derivada d’un xoc d’oferta és un d’aquests casos. No es tracta només d’una mesura discutible: és econòmicament errònia i estratègicament contraproduent.
La teoria econòmica és clara en aquest punt. Quan l’augment de preus té origen en una restricció de l’oferta —com ocorre als mercats energètics en contextos de conflicte geopolític o disrupció logística—, el mecanisme d’ajust natural és la contracció de la demanda. Això és el que permet restaurar l’equilibri del mercat. Intervenir artificialment per sostenir el consum mitjançant subvencions generalitzades implica impedir aquest procés d’ajust i prolongar, o fins i tot intensificar, la tensió inflacionària.
El PSOE té una tendència intervencionista en matèria de preus com a solució, com ja ha fet desastrosament amb l’habitatge. Són polítiques amb resultats tan qüestionables com les dutes a terme a Veneçuela, Cuba o el peronisme a l’Argentina. El PP, per la seva banda, sovint cau en la temptació de demostrar als seus votants que amb ells al poder cobrarien en lloc de pagar. El resultat és una solució pèssima, que posa de manifest la migradesa política del país.
Aquest plantejament no és ideològic, sinó analític.
La literatura sobre xocs d’oferta —des de les crisis petrolieres dels anys setanta fins als estudis contemporanis sobre inflació energètica— assenyala reiteradament que les polítiques de suport a la demanda en aquests contextos generen efectes perversos: augment dels preus si la crisi es prolonga, perquè la demanda no s’ha reduït; retard en la transició cap a alternatives; desincentivació de l’estalvi; i increment del dèficit públic sense una reducció efectiva de la pressió inflacionària. El resultat és una economia menys resilient i més dependent. Després, si el problema s’accentua, arriben els canvis sobtats i les mesures d’urgència: per exemple, prohibir la circulació de vehicles privats els caps de setmana.
El problema de fons és la confusió entre política de preus i política de rendes. Reduir el preu aparent d’un bé escàs no resol el problema de l’escassetat; simplement el redistribueix temporalment, sovint de manera regressiva. Les subvencions generalitzades al combustible beneficien proporcionalment més els consumidors amb major capacitat de despesa i intensitat energètica. En canvi, una intervenció sobre la renda permet focalitzar millor els recursos públics.
En aquest sentit, els instruments fiscals ofereixen una capacitat de modulació molt superior.
L’IRPF, per exemple, permet introduir reduccions selectives i progressives que ajustin la càrrega tributària segons la capacitat econòmica real dels contribuents. Aquesta via té l’avantatge de preservar el senyal de preus —essencial per orientar el comportament econòmic— alhora que protegeix el poder adquisitiu de les llars.
Per a aquells segments de població amb ingressos insuficients o inexistents, els mecanismes de transferència directa, com l’ingrés mínim vital o altres formes de renda garantida, constitueixen l’eina adequada. És cert que aquests sistemes presenten deficiències de cobertura i gestió, però precisament una crisi d’aquest tipus hauria estat una oportunitat per reforçar-los i perfeccionar-los.
La política pública no hauria de limitar-se a reaccionar amb mesures de baixa qualitat tècnica, sinó aprofitar els episodis crítics per millorar la seva arquitectura institucional.
Un altre element fonamental és la diferenciació sectorial. Determinades activitats —transport, agricultura, ramaderia o pesca— pateixen l’impacte de l’encariment energètic de manera directa i intensa. En aquests casos, la resposta no ha de ser una subvenció indiscriminada del combustible, sinó compensacions específiques calculades en funció de l’estructura de costos i negociades amb cada sector. Aquest enfocament permet evitar l’efecte d’arrossegament sobre la demanda agregada i optimitzar l’ús dels recursos públics.
En última instància, la qüestió és de qualitat de governança econòmica. Les polítiques eficaces requereixen anticipació, diagnòstic rigorós i capacitat d’interlocució amb els agents socials. Quan aquestes condicions no es donen, la temptació de recórrer a mesures populistes però tècnicament deficients esdevé gairebé inevitable. Subvencionar el combustible és una d’aquestes respostes: políticament rendible a curt termini, però econòmicament costosa a mitjà i llarg termini.
El que hauria estat lògic hauria estat assumir el missatge del mercat —l’energia és escassa i cara— i protegir les persones sense distorsionar aquest senyal. Fer-ho hauria permès sortir de la crisi amb una economia més eficient, unes finances públiques més sostenibles i una societat millor preparada per afrontar els reptes energètics futurs.
I és que el populisme no és exclusiu d’uns, sinó una pandèmia del nostre temps.
L’alternativa a subvencionar el consum de combustible era clara: IRPF, transferències selectives i compensació sectorial. #CrisiEnergetica #subvencions Share on X
Loading ...
