Segur que Trump s’equivoca sempre i tot ho fa malament?

La perspectiva que la gran majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país aporten sobre la política dels Estats Units mai no permet entendre la realitat, de manera que els seus resultats sempre acaben sorprenent-nos.

Això ja va passar amb Reagan. Qui forjava la seva imatge de president a partir del que es llegia, escoltava i veia a Espanya, i encara més a Catalunya, es trobava davant d’un president catastròfic, la reelecció del qual resultava inexplicable. La realitat ens diu que Reagan és un dels presidents més valorats per la ciutadania americana i que va marcar un abans i un després en l’alineament polític intern i en l’ordre internacional.

Els resultats de Trump en aquestes últimes eleccions també resulten inexplicables des del relat dels nostres mitjans i, de passada, el mateix es pot dir del pèssim resultat de Kamala Harris. Les coses havien d’haver anat exactament al revés.

Després i abans de començar a governar, Trump ja era criticat pels nostres mitjans de comunicació, cosa que és francament difícil.

L’esquema és molt senzill: quan el president és demòcrata, els elogis són escassos, com va passar amb la mediocre presidència d’Obama i la deficient de Biden, amb l’agreujant que, en el seu últim any, governava sense estar en perfectes condicions, i això s’intentava amagar a tothom, fins que el debat electoral va mostrar el grau de deteriorament cognitiu del president.

Però això no importava, com tampoc no importava que Obama tingués tres guerres obertes quan li van donar el Premi Nobel de la Pau; l’únic que comptava era que era un liberal demòcrata, un progressista, en definitiva.

Quan el president és republicà, l’examen canvia radicalment i tot es torna negatiu. És el que està passant amb les primeres mesures de Trump. Són tantes i tan ràpides que haurien de cridar l’atenció perquè revelen una preparació atenta i meticulosa. Tantes ordres executives a les poques hores d’arribar a la presidència i el manteniment d’un ritme elevat en els dies successius no s’improvisen. Això es passa per alt, i s’afirma que el caos i la civilització occidental es troben en crisi a causa de Trump. Lluís Foix, antic director de La Vanguardia, que encara hi escriu, el situa al mateix nivell que Putin i que el dictador xinès Xi Jinping.

L’amenaça inicial d’imposar aranzels del 25% a Mèxic i al Canadà s’ha traduït en la pràctica en un ajornament de 30 dies de la seva entrada en vigor i en el compromís per part d’aquests dos països d’un control molt millor de les seves fronteres amb els Estats Units, fins i tot amb el desplegament de l’Exèrcit en el cas de Mèxic, per reduir la immigració il·legal i el tràfic del fatídic fentanil, que està causant estralls al país de Lincoln.

Tot just començar, ha aconseguit més que Biden en els seus quatre anys. Veurem com acaba la qüestió dels aranzels, però segur que serà molt més matisada que l’amenaça inicial, perquè tothom sap que aquesta és l’estratègia actual de Washington. Una sortida de cavall, reivindicació de màxims, per ajustar després amb la negociació una cosa molt més raonable, però havent obtingut ja d’entrada contrapartides a favor seu.

Les seves exigències a Panamà sobre el canal i el control progressiu que la Xina exercia sobre aquest a causa dels pactes d’aquest país amb Pequín han quedat resoltes amb una simple visita del secretari d’Estat Marco Rubio. Panamà trencarà els seus acords amb la Xina, que comportaven un important programa de préstecs, i concedirà avantatges al pas dels vaixells nord-americans. N’ha tingut prou amb una simple declaració per frenar la presència de la Xina en un eix estratègic global situat al pati del darrere dels Estats Units.

L’aturada en sec de l’ajuda humanitària dels Estats Units i el desmantellament de l’agència que gestionava aquesta ajuda, USAID, ha posat en relleu diverses coses. Una de gens menor és l’extraordinària dimensió d’aquesta ajuda, que va ser de 64.700 milions de dòlars el 2023. Per situar una referència, la de la Unió Europea va ser de 26.900 milions el 2020. La d’Espanya, 3.900 milions.

La idea de fons és que aquesta magnitud estava descontrolada i que, en realitat, beneficiava múltiples intermediaris que, sota la fórmula de les ONG, en bastants casos encobrien situacions de privilegi. Com sempre, el blat es barrejava amb el jull.

Hi havia algunes d’aquestes organitzacions amb directius que cobraven més de cent mil, fins i tot un milió de dòlars l’any, procedents en la seva major part d’aquests fons federals. D’altra banda, era una ajuda no comptabilitzada en aquests termes per a la guerra d’Ucraïna.

El 2022 van ser ni més ni menys que 9.240 milions de dòlars, mentre que per al desastre del Sudan del Sud només es van destinar 950 milions i per a Síria, 690 milions. Era humanitària, sí, però amb moltes “cometes” i interferències de tota mena.

L’aturada i la clarificació no són una mesura equivocada, al contrari, però ha estat criticada sense cap atenció a la realitat interna de la USAID. Si ho hagués fet Obama, els comentaris elogiosos per frenar els abusos del jull i l’ús encobert d’aquests fons per la política exterior de la intel·ligència nord-americana haurien omplert pàgines de tinta.

Una mica més de realisme i objectivitat no ens anirien malament per captar la realitat que ens envolta i evitar que acabem pagant els errors del dogmatisme informatiu.

Si finalment Trump aprova la imposició d'aranzels a la UE, com creu que afectarà Espanya i Catalunya?

Loading ... Loading ...

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.