Ha arribat un segle XXI “accelerat” que albira un canvi d’època

“El llarg segle XIX” és una expressió  que ha fet fortuna.  El seu inventor és  l’historiador marxista britànic , Eric  Hobsbawn,  referint-se  al  període de temps que va  des de la Revolució Francesa (1789) fins al començament de la Primera Guerra Mundial (1914).  Hobsbawn divideix aquell llarg període de temps de més de cent anys  en tres parts: 1) L’era de la revolució (1789-1848), 2) L’era del capital (1848-1875) i 3) L’era de l’imperi (1875-1914).

L’expressió “curt segle XX“  va ser originalment proposada per l’historiador i membre de l’Acadèmia Hongaresa de Ciències, Iván Berend, però va ser altra vegada  el britànic Hobsbawn qui la va popularitzar, per definir el període de temps  que va des del començament de la Primera Guerra Mundial (1914) fins a l’any 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín (75 anys) o, si es vol, fins a 1991 (77 anys), amb la implosió de la Unió Soviètica.  En ambdós casos,  menys de cent anys.

És aviat per preveure si el  segle XXI  podrà  ser qualificat de “llarg“ o “curt”, però el que sí  ja podem constatar  és que, amb el que es porta vist al llarg de les seves primeres dues dècades d’existència (si les comptem a partir de l’any 2000 i no 1989), és un segle que comença “accelerat“, i  un segle que augura no solament una època de grans canvis sinó, a més,  un veritable canvi d’època.  

El segle XXI comença “accelerat”  a causa de la proliferació d’esdeveniments de gran importància que s’han produït en els seus primers vint anys.

Exemples  rellevants dels mateixos són els següents:

Any 2000: Crisi econòmica de les empreses tecnològiques (“bombolla puntcom“),  primera d’una  sèrie de crisis econòmiques.

Any 2001:

Onze de setembre: Atemptats terroristes d’inspiració jihadista als Estats Units, que signifiquen el començament del final de l’ordre mundial unipolar establert a partir de 1989 amb els Estats Units com a potència hegemònica.

Inici de guerres per part dels Estats Units en resposta als atacs del  terrorisme islamista   (Iraq, Afganistan, etc.), que encara duren, formant un període bèl·lic de vint anys.

Desgast progressiu dels Estats Units amb aquestes guerres, fracassos al  voler  imposar la democràcia per la força en països sense tradició democràtica, amb un cost total d’uns sis bilions de dòlars, que contrasta amb  la ràpida emergència  de la Xina, convertida aviat en “la fàbrica del món“ i  llançada a una carrera cap al lideratge mundial a partir del canvi de la seva economia de comunista a capitalista d’estat  l’any 1978.

Entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), tres mesos després dels atemptats de  l’onze de setembre, important significació geoeconòmica de l’esdeveniment, catapulta del desenvolupament econòmic de la Xina, errònia previsió dels Estats Units que esperaven que amb l’entrada a l’OMC i l’augment de la seva renda per càpita la Xina s’aniria democratitzant progressivament a l’estil occidental.

Any 2005: Fracàs del Tractat Constitucional de la UE, rebutjat en referèndum als Països Baixos i a França.  Inici d’una “crisi existencial“ de la Unió Europea que durarà fins a finals de la segona dècada del segle XXI.

Any 2008: Esclata la Gran Recessió, comparable amb la Gran Depressió de 1929, les dues provocadores de grans populismes. Començament del final del període econòmic “neoliberal” iniciat per Margaret Thatcher i Ronald Reagan els anys vuitanta del segle XX.

Any 2010: Crisi de l’euro, que posa en perill l’existència de la UE. Esclaten les “primaveres àrabs“  per   fracassar a continuació.

Any 2013: Creació de l’Estat Islàmic (Daesh)  i d’un nou  Califat.

Any 2014: Annexió de Crimea per part de la  Rússia de Putin. Guerra a les regions secessionistes de l’est d’Ucraïna, que gaudeixen del suport rus i encara duren.

Any 2015: Crisi econòmica dels països emergents.  Guerra de Síria.   Crisi dels refugiats a Europa.

Any 2016: Referèndum sobre el Brexit.  Elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.

Any 2018: Pujada dels populismes a tot Europa i altres parts del món.

Any 2019: Donald Trump comença una guerra aranzelària i tecnològica contra la Xina.

Anys 2020-2021: Pandèmia del coronavirus.  Variació de la proporció del PIB de la  Xina  en relació amb els Estats Units durant les dues primeres dècades del segle XXI: 2000 11,7% i 2020 73,1%, a preus de mercat. En termes de PPA (paritat de poder adquisitiu), el PIB de la Xina  ja va superar al dels Estats Units l’any 2014.

Els esdeveniments esmentats tenen un doble vessant històric i geopolític transcendent:

Van erosionant  l’ordre mundial unipolar  establert a partir de 1989 a favor dels Estats Units. Un ordre mundial liberal caracteritzat pel gran triomf d’Occident a escala global, amb la democràcia liberal i l’economia de mercat com a elements més característics. En finalitzar el segle XX, semblava que les grans batalles ideològiques entre el feixisme, el comunisme i el liberalisme donaven com a resultat la victòria aclaparadora   del liberalisme. La política democràtica, els drets humans i el capitalisme de lliure mercat semblaven destinats  a conquerir el món. Alguns parlaven fins i tot del “fi de la història“. Però, com és habitual, la història  va fer un gir inesperat i ara el liberalisme es troba en dificultats. Està perdent credibilitat just quan les revolucions paral·leles en la tecnologia  de la informació i la biotecnologia ens confronten als reptes més grans  que el gènere humà hagi enfrontat mai.

Al costat dels anteriors esdeveniments, quatre corrents de fons travessen les dues primeres dècades del segle XXI:

1) El declivi relatiu dels Estats Units, 2) L’auge extraordinari de la Xina, 3) El retorn dels Imperis (Rússia, Turquia, Iran, Índia…) i dels nacionalismes,  i 4) La quarta revolució industrial,  amb tot el que suposa de grans avenços científics i tecnològics, particularment en els camps esmentats de la infotecnologia i la biotecnologia (i la  fusió d’ambdós).

El declivi dels Estats Units és només relatiu, ho és particularment amb relació al creixement descomunal de la Xina i al d’altres potències emergents. Els Estats Units continua essent encara molt superior a la Xina en nombrosos  àmbits, inclòs el militar.

L’emergència  de la Xina (o més ben dit  reemergència, ja que aspira a ser el que sempre ha estat en una història de gairebé cinc anys de civilització, és a dir, el país més poderós i el centre del món, exceptuant els “dos segles d’humiliació“ que foren el XIX i el XX)  es troba en el seu tercer període de trenta anys.  El primer va tenir com a líder a Mao Tse Tung, el segon al gran reformista moderat,  Deng Xiao Ping,  i l’actual a Xi Jinping, que pretén deixar preparat el país perquè l’any 2049, centenari de la creació de la República Popular Xina,  arribi al lideratge mundial.

Sobre el retorn dels Imperis,  el cas de la Rússia de Putin és paradigmàtic.

Putin és un nostàlgic de l’imperi soviètic. Ell ha declarat que “el pitjor que va passar en el segle XX fou l’esfondrament de l’URSS“ i considera la UE  pertanyent a la seva “zona d’influència“. També és paradigmàtic el cas de la  Turquia d’Erdogan, cada vegada més islamitzada, amb la nostàlgia de l’Imperi Otomà i el conreu sistemàtic de la seva extensa zona d’influència dins de la gran massa territorial euroasiàtica. Les ambicions imperials de l’Iran dels aiatol·làs va  del Golf Pèrsic fins a la Mediterrània. L’Índia és un enorme Imperi que ocupa tot un subcontinent. Altres “imperis“ comentats pels analistes són, per exemple, Brasil, Indonèsia o Nigèria.  Aquest  retorn dels Imperis està directament relacionat amb el retorn dels nacionalismes.

Després de les primeres tres revolucions industrials (basades, respectivament,  en el vapor, l’electricitat i l’electrònica), la quarta revolució és qualificada habitualment com a  digital o 4.0. Suposa l’arribada de  robots integrats en sistemes cibernètics,  responsables d’una transformació radical. L’automatització va a càrrec de sistemes ciberfísics, fets possibles per l’internet de les coses i el cloud computing o el núvol. Estem davant d’una convergència de tecnologies digitals, físiques i biològiques que canviaran el món tal com el coneixem. Una revolució científica i tecnològica que modificarà fonamentalment la nostra forma de viure, de treballar i de relacionar-nos. En la seva escala, abast  i complexitat, serà diferent de qualsevol cosa que el gènere humà hagi experimentat anteriorment.

La pandèmia del coronavirus tanca un primer període de dues dècades aproximadament del segle XXI caracteritzat per una “acceleració de la història“.

Ho estem vivint. A partir d’aquí (està per veure  com i quan acaba la pandèmia), tot són elucubracions dels analistes.  Es podria estar obrint un segon període,  caracteritzat pel “desordre“ (així ho preveu la Conferència de Seguretat de Munic), al que seguiria  l’establiment progressiu d’un nou  ordre mundial de caràcter multipolar, a partir de la quarta dècada. Seria un ordre mundial caracteritzat per  l’existència de diverses potències regionals interrelacionades a través de xarxes i nodes, però amb dues potències  destacades de la resta  -els Estats Units i la Xina-  que formarien una mena de  G-2,  que podria arribar a ser  un G-3, si la UE esdevingués  un veritable actor global. Per aconseguir-ho, la UE hauria de completar el seu procés  d’integració regional, arribar a la unió política i gaudir d’unes  veritables polítiques exteriors i de defensa comunes. No és gens fàcil. En qualsevol dels  casos  (G-2, G-3 o un format més ampli) les relacions entre les grans potències es caracteritzarien per  la  seva inevitable competició,   la recerca voluntariosa o forçada  de   cooperació i  per evitar  confrontacions límit.

La competició en termes econòmics i altres camps  ja l’estem veient, funciona tota sola. La cooperació s’haurà de buscar amb voluntat com a garantia de futur. Les  grans potències hauran de tractar d’afrontar conjuntament els grans problemes globals, com són el repte nuclear, l’amenaça de col·lapse ecològic o  el canvi climàtic. A termini, la solució de tots els  problemes globals s’hauria de buscar a escala global, a través d’una governança global, en el si d’un veritable govern mundial que garantís la  supervivència  de la terra i s’obrís ordenadament  a  la  descoberta de l’univers.  La confrontació límit s’hauria d’evitar, car en el pitjor dels  casos  podria arribar a un conflicte bèl·lic que, donada la capacitat armamentista  actual,  suposaria una catàstrofe de dimensions planetàries.