No s’havia declarat encara la pandèmia, era a finals de gener i en un centre cívic es va presentar el tema de la història de les pandèmies que ha patit el nostre país. Les causes i els efectes de cada una d’elles. Parlava un metge, epidemiòleg, un home que coneixia molt bé el tema perquè es va anticipar al que mesos després ha resultat una complicada realitat. Va dir que amb la mobilitat tan intensa que portem en l’actualitat, podem convertir fàcilment l’epidèmia en pandèmia, com així ha estat. El que presentava al conferenciant va dir d’ell, que era un autèntic savi.
Certament que el ponent era un gran coneixedor de la dinàmica de les epidèmies, però en aquest cas el qualificatiu de savi, no era l’adient. Una cosa és ser un gran expert en epidemiologia, o en medicina, o en matemàtiques, però ser savi és una altra cosa. Això no vol dir que hi hagi científics que siguin savis, com hi haurà científics que no seran savis, o savis que no seran científics.
Ser savi, és donar el valor just a cada cosa. És saber veure que hi ha coses que són fullaraca, que se les endú el vent, i altres per les quals val la pena deixar la vida.
Aquesta capacitat de destriar entre el superflu i el fonamental és el que anomenem la saviesa. La saviesa té un valor extraordinari. És un do que no ens arriba d’un dia per l’altre. Com deia Raimon Panikkar, amb gràcia i encert, “lluny de “posseir” la veritat, hem d’aprendre més avita a deixar-nos posseir per la veritat, deprés d’haver tret els molts vels que poden amagar-la”.
Consistiria a tenir aquella netedat de cor i de ment, que no deixés espai a cap forma de rancúnia, d’enveja, d’odi, de violència, netejar tot afany de domini i de posseir.
A partir d’aquí, si som capaços de veure aquesta neteja, no com una renúncia, o com una privació, sinó com un alliberament, aleshores la saviesa començarà a dir les primeres paraules. La nostra escala de valors s’anirà modificant.
Els fracassos, les decepcions, les dificultats de la vida, ja no les veiem com un ensorrament personal, sinó com ocasions per guanyar experiència i aprendre a madurar. Entendrem perquè el llibre de la Saviesa diu aquestes paraules tan boniques: “La saviesa val més que tot l’or del món, al seu costat tota la resta ho tinc per no res”
Amb aquesta visió, la saviesa ens obre uns camins de comunió profunda i generosa amb la realitat que ens envolta, fins al punt que aquella saviesa que vull per posseir-la, deixa de ser saviesa. La saviesa no és per posseir-la, sinó per donar-la.
Aquella saviesa que vull per posseir-la, deixa de ser saviesa Share on X
Loading ...
