pressupost general de l'Estat

Sánchez: un pressupost pràcticament impossible

Si Sánchez vol complir amb el programa de govern pactat amb UP i els seus altres socis, el pressupost esdevindrà impossible. Aquestes són les principals raons:

  1. 2020 és l’any en que entra en vigor la reforma de l’article 135 de la Constitució acordada el 2011 i que estableix com a límit de la despesa el no incórrer en dèficit estructural. És una limitació important que no ha aflorat fins ara amb prou força en l’anàlisi de la situació.
  2. A sobre el compromís amb Brussel·les per enguany és reduir el dèficit a l’1,1%, una xifra lògica si es considera que en teoria el 2018 s’havia d’aconseguir l’1,3% si bé els pressupostos que Sánchez va enviar a Brussel·les va elevar la xifra fins al 2%, amb la idea de tirar la pilota endavant. El problema afegit és que amb tota certesa el govern també s’haurà saltat aquesta limitació. Per situar una idea, entre setembre 2018 i 2019, el dèficit públic ha estat del 3,1% del PIB. Amb certesa que millorarà a 31 de desembre, però també amb la mateixa seguretat superarà el 2%. Per tant, haurà de reduir 1 punt de PIB en relació amb el que podrà gastar-se el 2020, i encara que Brussel·les pugui ser generosa i deixar-li més marge, la retallada serà important.
  3. Els compromisos amb els funcionaris d’augmentar-los el 2% el salari i de les pensions es mengen per si sols la major part de la previsió dels ingressos.
  4. La previsió econòmica pel 2020 sense ser dolenta no és per tirar coets perquè no superarà gaire l’1,5% l’increment del PIB, el que voldrà dir un alentiment de l’ocupació. Si aquest fet se li afegeixen les mesures de modificació de l’actual marc laboral, l’augment del salari mínim i l’increment de la pressió fiscal sobre les empreses és ben possible que l’ocupació encara decaigui més.
  5. Podria suportar el nou govern de Sánchez unes dades sobre ocupació a la tardor que trenquessin en negatiu la tendència mantinguda fins ara? Els costos polítics serien molt importants. I és que amb tot plegat el govern del PSOE no ha apuntat, ni cap dels altres partits ho fa, el centre neuràlgic de la nostra feblesa. Certament ho és l’abundància de treball precari i mal pagat, però hi ha un correlat decisiu on es juguen totes les possibilitats econòmiques. És el de la productivitat, que en el cas espanyol és molt baixa, tant que els increments de PIB per ocupat han estat de l’ordre del 0,1% en els últims anys, mentre que a França i a Alemanya creixien a ritmes del 0,7%. És clar que una part massa gran de l’empresa espanyola intenta resoldre aquesta qüestió a força de deprimir els sous. És la via fàcil i equivocada perquè la resposta se situa en millorar les capacitats tècniques i de gestió, les més lligades a la productivitat total dels factors.
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú