Les quatre enquestes publicades el 8 de desembre han dibuixat un mateix paisatge: Espanya ha iniciat un canvi de cicle polític que ja gairebé ningú discuteix. No hi ha un terratrèmol sobtat, però sí una erosió persistent, un desgast que avança gota a gota, configurant un escenari nítid que s’imposa per insistència.
El Partit Popular continua al capdavant, com passa des de les eleccions del juliol del 2023. Manté pràcticament el mateix percentatge de vot —un 33% estable—, però la Llei D’Hondt li multiplica els efectes. Les projeccions coincideixen: 143 a 145 diputats, una victòria més ampla que la que va obtenir fa un any i mig. No hi ha eufòria, però sí solidesa: el PP avança sense soroll, amb la tenacitat de qui sap que el temps juga a favor seu.
El PSOE, en canvi, s’esllangueix. Aquell 31,7% que va obtenir a les urnes ara cau fins al 27%, amb possibles desviacions a la baixa que podrien portar-lo al 26%. En escons, la fotografia és més implacable: 108 diputats com a punt central, amb escenaris que l’empenyen fins als 102. La gran incògnita no és si podrà resistir, sinó si evitarà el cop psicològic de baixar de la barrera dels 100 diputats, una línia vermella que separa el malson polític de la catàstrofe moral.
Vox apareix com el partit amb millors resultats. Dels 33 diputats de les passades eleccions s’acosta a la seixantena, entre 57 i 59 i un percentatge de vot que depassa el 17 % i pot arribar com a xifra més improbable al 18%. Això significaria 5 punts percentuals més aproximadament que el que assolí en el seu resultat electoral, el que equival a una millora de l’ordre del 40%. De moment és la força emergent. Caldrà veure si el fet es consolida o en la proximitat de les eleccions el vot útil al PP redueix el seu resultat.
A la seva esquerra, el panorama és encara més desolat. Sumar, que al juliol del 23 va assolir el 12,3% i 31 diputats, ha entrat en un procés de contracció gairebé crònic. No arriba al 8% de vot, i amb prou feines pot aspirar a 11 diputats. És una caiguda que no es pot atribuir només a la fractura amb Podem —que amb sort obtindria 2 diputats—, sinó a la pèrdua d’horitzó, de lideratge i de vigor polític. La Llei D’Hondt castiga sense pietat els petits en circumscripcions amb pocs escons: on abans hi havia una força cohesionada, ara hi ha un mosaic que suma, però no pesa.
I enmig d’aquest naufragi, apareix una excepció desconcertant: Esquerra Republicana de Catalunya. L’única força —potser juntament amb Bildu— que desafia la gravetat. ERC va obtenir 7 diputats, i les enquestes li’n tornen a donar 7 com a mínim, amb possibilitat d’arribar als 8. Tot plegat sense cap èxit visible ni al Congrés ni a Catalunya, després d’haver lliurat la presidència de la Generalitat a Salvador Illa a canvi d’un sistema de finançament que avui ja ningú es creu. El votant republicà, però, es manté. És un misteri: fidel, impassible i immune al desgast de Sánchez, a qui sustenta.
Junts, en canvi, observa un horitzó més inestable. Si Aliança Catalana decidís presentar-se a les generals, Junts podria baixar fins a 4 escons. Sense Aliança, la caiguda seria menor: potser només un diputat. En qualsevol cas, la tendència és clara: retrocés. El seu espai es comprimeix i la seva influència al Congrés minva.
Al País Basc, la política continua sent l’art de l’estabilitat. EH Bildu es manté entre 6 i 7 diputats, i el PNB en pot sumar un i arribar també a 6. Perden percentatge de vot, però no representació. És un ecosistema polític propi, immune a oscil·lacions que a Madrid serien devastadores.
La conclusió és difícil de discutir: el govern de Pedro Sánchez entra en fase terminal, més per desgast que per ruptura. Els escàndols que envolten el seu cercle proper, la percepció d’un executiu atrapat en concessions permanents, la sensació d’un lideratge que ja no convoca adhesió sinó resistència… tot convergeix en la mateixa direcció.
El PP, per la seva banda, no desperta passió, però projecta estabilitat. I en temps convulsos, la política premia sovint la serenitat més que no pas el fervor. Feijóo no inspira devoció, però tampoc genera rebuig: és el candidat adequat per a un país cansat.
El cicle polític iniciat el 2018, amb la moció de censura, es va consumint. La legislatura actual pot continuar formalment, però ja s’ha acabat políticament. Les enquestes del 8 de desembre no deixen marge per a la fantasia: Espanya es prepara per girar full.
Les enquestes del 8D certifiquen un nou cicle polític a Espanya. #Enquestes #8D #Política Share on X
Loading ...
