L’État c’est moi, aquesta famosa frase apòcrifa, per cert, de Lluís XIV de França, assenyala molt bé la mentalitat amb què Sánchez ha reaccionat a l’atac tan inapropiat de Milei a la seva dona Begoña Gómez i que ha acabat provocant la retirada unilateral de l’ambaixador espanyol a l’Argentina. Una decisió de fort impacte diplomàtic i que és prèvia al trencament total de relacions.
Argentina no ha respost de la mateixa manera i manté el seu ambaixador a Madrid. Cal dir que és un fet insòlit per la seva envergadura, que com a molt hagués estat suficient amb una nota de protesta i perquè de cap manera les relacions afectives del president del govern poden confondre’s amb els interessos de l’estat ni amb les seves institucions.
Xoca sobre manera a més els precedents que hi ha en aquest sentit.
Quan el president de Nicaragua, Daniel Ortega, va qualificar de “lladres i assassins” als reis d’Espanya, inclòs l’actual cap de l’estat, un atac, aquest sí, de la dimensió institucional espanyola, no va passar res.
Quan el número dos del règim de Maduro va qualificar el cap de l’estat de gandul, no va passar res.
Quan maduro va exigir al rei que demanés perdó per l’actuació d’Espanya contra els pobles originaris i el va acusar d’avalar genocidis, crims i violacions de milions de persones, el mutisme governamental va ser absolut.
Tots aquests precedents implicaven acusacions molt més greus per a l’estat espanyol perquè afectaven la seva història, el seu present, la seva condició institucional sencera. Acusar, encara que sigui injustament a Begoña Gómez d’un comportament inadequat, o corrupte, fins i tot, no afecta gens ni mica la naturalesa de l’estat. Amb Begoña o sense, aquest romandrà igual. Amb Begoña responsable de malifetes o innocent com un àngel, les institucions continuaran exactament de la mateixa manera i aquesta diferència radical és la que s’ha saltat Sánchez.
Cal no oblidar que Espanya és el segon inversor després dels EUA a l’Argentina i que hi ha 200 empreses espanyoles, la majoria grans, en aquell país, per cert, pendents de poder resoldre el problema crònic de repatriar beneficis, al que Milei sembla haver-se compromès a resoldre a canvi d’afavorir noves inversions. Les aigües argentines són també estratègiques per a la flota de pesca d’alta mar espanyola. Tot això Sánchez s’ho passa pel forro.
Però, encara hi ha més. Perquè cal recordar que tot comença quan el ministre transmutat en còmic monologuista, Óscar Puente, va declarar que el president argentí prenia” substàncies” i tot això venia precedit dels atacs de Sánchez a Milei en el ple del Congrés quan les eleccions i el fet de no haver acudit a la presa de possessió, ni haver-lo felicitat pel triomf electoral, demostrant que per damunt dels interessos de l’estat espanyol, Sánchez situava les seves fòbies ideològiques.
I és que l’actual president del govern ha convertit la política exterior en el seu hort personal. Fa el que vol d’acord amb els seus estrictes desitjos individuals. Ho va fer quan va canviar d’un dia per l’altre la posició tradicional d’Espanya en relació amb el Sàhara, passant a donar suport incondicionalment al Marroc. Cap explicació ni al parlament ni cap acord amb l’oposició per tractar-se d’una política d’estat. Tres quarts del mateix està fent amb el reconeixement unilateral de Palestina com a estat, posició vista críticament per Washington perquè considera que aquest acord ha de tenir com a correlat el reconeixement palestí d’Israel com a estat.
En realitat la política exterior de Sánchez és inexistent més enllà dels seus interessos que sovint es confonen amb cites electorals. Tot plegat posat en relleu el seu fracàs en aquest àmbit tan decisiu com ho mostra l’últim fet, el fracàs de les eternes negociacions sobre Gibraltar que, mentrestant, continua constituint un problema per al sud d’Espanya pel blanqueig de capital i pel tràfic de tabac.
No podem tenir un cap de govern que generi tants costos en política exterior perquè tot ho supedita a la seva persona. Un país no pot viure contínuament sobre el torrent emocional que Sánchez desencadena una setmana sí i l’altra també si considera que el beneficia electoralment i sense atenir-se a cap més raó.
L'État c’est moi, aquesta famosa frase apòcrifa, per cert, de Lluís XIV de França, assenyala molt bé la mentalitat amb què Sánchez ha reaccionat a l'atac tan inapropiat de Milei a la seva dona Begoña Gómez Share on X
Loading ...
