Vuit anys són molt de temps. Són dues legislatures, una part considerable de la vida d’una generació i un període més que suficient perquè les polítiques d’un govern manifestin els seus efectes. I, sobretot, perquè ja no sigui possible atribuir sistemàticament els problemes a l’herència rebuda.
Pedro Sánchez governa Espanya des del juny del 2018. Ara, quan el país s’encamina cap a les eleccions generals del 29 de novembre, és el moment de formular una pregunta elemental, però sovint absent del debat polític: què ha millorat realment, què ha empitjorat i quins problemes han quedat sense resoldre? Què deixa com a herència?
La resposta exigeix alguna cosa més que confrontar declaracions. Cal examinar dades, establir comparacions, distingir causes de conseqüències i identificar responsabilitats.
Una economia que creix. Però, qui prospera?
El Govern exhibeix el creixement econòmic i l’ocupació com els seus grans èxits. No són dades inventades: el PIB va créixer un 2,6% el 2025, segons la revisió de l’INE, i Espanya ha superat els 22 milions d’ocupats. Però aquestes xifres no resolen les preguntes fonamentals. Quant ha crescut la renda real per habitant? Què ha passat amb la productivitat? Quina part de l’expansió econòmica respon a l’augment de població i de l’ocupació, i quina a una millora efectiva de la capacitat productiva?
Una economia pot créixer mentre moltes famílies experimenten dificultats creixents per mantenir el seu nivell de vida. El PIB no és sinònim de benestar, ni l’ocupació equival necessàriament a prosperitat.
L’habitatge i l’educació: dues hipoteques sobre el futur
La crisi de l’habitatge constitueix probablement un dels exemples més visibles de la distància entre la retòrica política i la realitat social. El Banc d’Espanya, en el seu Informe anual 2025, identifica les restriccions de l’oferta residencial com el principal factor dels problemes d’accés a l’habitatge.
Què s’ha fet per corregir aquest dèficit? Quins resultats han tingut les lleis, els anuncis i les promeses de construcció? Per què treballar ja no garanteix a molts joves poder emancipar-se?
L’educació planteja un interrogant igualment greu. PISA 2025 situa Espanya en 451 punts de lectura i 457 de matemàtiques, per sota de les mitjanes de l’OCDE.
El problema no és només educatiu: afecta el capital humà, la productivitat futura, la igualtat d’oportunitats i la capacitat de competir internacionalment. Quina responsabilitat correspon a la legislació estatal, a les comunitats autònomes i als models pedagògics aplicats?
Els serveis públics: de la degradació a la pèrdua de confiança
L’alta velocitat ferroviària, que havia estat un exponent de la modernització espanyola, s’ha convertit en motiu d’inquietud. Els dos gravíssims accidents ferroviaris del 2026, les incidències recurrents i el deteriorament de Rodalies exigeixen examinar la inversió, el manteniment, la gestió i els mecanismes de seguretat. La dimissió d’Óscar Puente, després del segon accident, situa amb més força la qüestió de la responsabilitat política.
També cal analitzar la resposta institucional a la pandèmia, la gran apagada elèctrica, les catàstrofes naturals i les dificultats de diferents serveis essencials.
No tota desgràcia és imputable al Govern. Però governar significa prevenir riscos, corregir deficiències i respondre dels errors de gestió.
La democràcia i el preu de governar sense retre comptes
La qüestió institucional és encara més profunda.
Espanya continua funcionant el 2026 amb els pressupostos generals de l’Estat aprovats per al 2023, successivament prorrogats.
Què significa governar durant tant de temps sense renovar aquest instrument essencial de direcció política i control parlamentari?
Cal examinar també l’ús dels decrets llei, les relacions entre institucions, els escàndols de corrupció que afecten l’entorn polític del Govern, el funcionament dels contrapoders i la qualitat de la deliberació parlamentària.
La democràcia no es redueix a guanyar eleccions. Necessita límits al poder, transparència, responsabilitat i institucions capaces de fiscalitzar-lo.
L’herència: la qüestió decisiva
La pregunta final és encara més important que el balanç del passat: quina Espanya deixa Sánchez al futur govern i a les noves generacions?
Un país amb més capacitat de crear riquesa i garantir oportunitats? Amb uns serveis públics més fiables? Amb unes institucions més sòlides? O amb problemes estructurals agreujats, compromisos pressupostaris creixents i reformes pendents cada vegada més costoses?
Cal distingir els problemes heretats dels problemes creats, els èxits reals dels resultats aparents i les decisions encertades de les oportunitats perdudes.
Perquè, en definitiva, governar no consisteix a dominar el relat del present, sinó a construir les condicions del futur.
Sessió d’anàlisi política
El dijous 12 de novembre a les 19:30, Josep Miró i Ardèvol presentarà aquest balanç en una sessió d’anàlisi política oberta a tothom: «Vuit anys de Sánchez: què diuen els fets?». Economia, habitatge, educació, serveis públics i qualitat democràtica, amb dades i espai per al debat.
És per Zoom i gratuïta. Demana l’enllaç aquí i El Corrent te l’enviarà al correu.
El dijous 12 de novembre a les 19:30, Josep Miró i Ardèvol presentarà aquest balanç en una sessió d'anàlisi política oberta a tothom: «Vuit anys de Sánchez: què diuen els fets?». Share on X
