apujar impostos

Sánchez ens vol apujar els impostos. Vuit raons per afirmar que s’equivoca

El president Sánchez ha anunciat que és necessària una pujada d’impostos, també de l’IRPF i a les empreses. Aquesta mesura ha estat criticada no només pel món empresarial, sinó per un ampli ventall d’economistes de diverses escoles que sostenen que en plena caiguda del PIB no es pot pensar en tal cosa. És la mateixa posició que la del Banc d’Espanya que considera que la pujada que serà necessària només és possible quan s’hagi recuperat el creixement econòmic. I això difícilment ens situa abans del 2023.

Hi ha clares raons per refusar ara la negativa pujada d’impostos:

  1. La fiscalitat actual espanyola és una mena de Frankenstein fet de continuades modificacions parcials que donen lloc a un sistema incoherent per beneficiar la bona marxa de l’economia. Més que pujar impostos el que Espanya i Catalunya necessiten és un replantejament integral del sistema fiscal. Una nova llei.
  2. Abans de fer pagar més a la gent, cal revisar com es gasten els diners. L’Agència Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) ja ha advertit del mal ús que es fa de les subvencions que estan fora de control. En el seu últim informe va concretar que 14.000 milions eren subvencions sobre les quals es desconeixia la seva utilitat i la forma d’aplicar-les. No són les úniques, en moments de necessitat fins i tot hi ha subvencions perfectament definides que no responen a cap prioritat social ni econòmica quan tot hauria de concentrar-se en la recuperació i en la lluita contra la pobresa i la marginalitat. La resta és superflu.
  3. Quan es diu que les empreses paguen menys que Europa, això pot ser cert en alguns casos. Però no ho és en el seu conjunt. Per constatar el que realment paguen les empreses cal afegir els impostos la quota a la Seguretat Social, que és un impost sobre el treball. L’agregat d’aquestes dues quantitats situa a Espanya clarament per sobre de la mitjana de la Comunitat.
  4. L’economia submergida. Per veure la pressió fiscal real cal excloure del PIB la dimensió que té l’economia submergida, que és molt gran. Si es fa aquesta operació, es constata clarament que a Espanya i a Catalunya es paga per sobre de la mitjana. Si s’augmenta la pressió fiscal sense reduir la bossa dels que no paguen, el que es fa a la pràctica és penalitzar l’economia productiva que respon a les exigències fiscals.
  5. Una de les causes principals que el conjunt de la recaptació en relació amb el PIB sigui menor a l’europea, és conseqüència de la menor recaptació per l’IVA, que és molt baixa comparada amb Europa. I això en bona part és perquè existeixen productes i serveis que tenen l’IVA molt reduït. Però al mateix temps i curiosament hi ha casos concrets de productes de primera necessitat en els que aquest fet no es dóna. És el cas de les mascaretes i altres elements de protecció que malgrat ser una necessitat vital paguen el 21%. És una de les tantes anomalies d’un sistema malgirbat.
  6. La cunya fiscal. No es pot abordar el tema de la fiscalitat sense resoldre la qüestió de la cunya fiscal que en el cas d’Espanya és particularment desfavorable. Amb aquest concepte s’entén la desviació del punt d’equilibri causat pels impostos. Quan s’apliquen, els consumidors paguen més del que pagarien si no hi hagués l’impost i els proveïdors reben menys del que rebrien si no hi hagués l’impost. La cunya fiscal mesura aquesta diferència. Com més gran és, més distorsionant resulta la fiscalitat perquè perjudica uns, els que paguen l’impost, i beneficia menys als proveïdors. Un bon sistema és aquell en què aquesta diferència és la més reduïda possible. Aquesta qüestió que afecta l’oferta i la demanda té un relleu especial en les circumstàncies actuals en la crisi generada per la Covid-19.
  7. La cunya fiscal sobre el treball. En aquest cas s’avalua la pressió fiscal sobre el treball i és un percentatge de la suma d’impostos sobre les rendes salarials i les càrregues de la Seguretat Social. En aquest cas també Espanya és un dels països més destacats i clarament per sobre la mitjana de l’OCDE. Amb un agreujant: la diferència sobre la mitjana és més gran amb els contribuents amb fills que amb els que no en tenen. Per a un país que viu ensorrat en una crisi de natalitat, és una manifestació més de la incoherència fiscal.
  8. Treballem massa dies per a l’estat. Un espanyol treballava quasi 180 dies a l’any per sostenir la despesa pública. Un català alguns més. És a dir, la meitat quasi de tot el que guanya va a parar a l’erari públic i només la resta de l’any treballa per a ell i la seva família. Si es mira fredament, aquesta càrrega és brutal i molt superior a la que s’ha registrat a qualsevol altra època històrica per part de la gent que treballa. Naturalment hi ha una diferència important que són les contrapartides. La sanitat gratuïta, l’escola més o menys gratuïta, etc. Però el problema és que aquesta contrapartida, aquesta mena de salari social no està ben equilibrat per la ineficiència de l’estat, de les CCAA i dels ajuntaments. En la prestació dels serveis també perquè apuntàvem al punt 2 que una part de diners se’n van pel forat de les subvencions descontrolades i els convenis innecessaris.
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

1 comentari. Leave new

  • Molt BON análisis , es la veritat negada per la demagogia d’una esquerra incopetent i populista

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú