Qui ho havia de dir. Qui recorda encara quan es plantejava aturar-ne les obres? Qui podia imaginar que la Sagrada Família acabaria esdevenint no tan sols un temple culminat, sinó el gran símbol global de Barcelona?
Hi ha poques escenes tan reveladores com aquesta: milers de persones fent cua en silenci davant d’una basílica. No és una manifestació, ni un acte cívic, ni una festa popular. És una espera disciplinada, gairebé reverencial. I, tanmateix, la majoria dels qui hi entren no hi van a resar. Hi van a contemplar.
El 2025, exactament 4.877.567 visitants van passar per la Sagrada Família. No és només una dada turística: és una dada cultural. És el registre massiu d’una atracció que actua com a centre simbòlic d’una ciutat que, paradoxalment, sovint no es reconeix en el seu propi símbol.
Barcelona no és Roma. No és una ciutat que articuli la seva vida al voltant del calendari litúrgic ni que faci de la fe una expressió pública central. Més aviat al contrari. El poder polític municipal —avui encarnat per Jaume Collboni— tendeix a diluir qualsevol manifestació religiosa visible. El Nadal es converteix en una escenografia discutida; la mateixa paraula desapareix de l’ornamentació pública; el pessebre és expulsat de la plaça de Sant Jaume, i la missa de la Mercè veu cancel·lat el seu anunci dins el programa oficial.
I, tanmateix, al centre de tot això s’alça una basílica expiatòria, consagrada el 2010 per Benet XVI, dissenyada per Antoni Gaudí, reconegut per l’Església com a venerable i en procés de beatificació. Gaudí no va projectar un monument: va concebre un acte de fe fet pedra. I és precisament aquesta fe, que la ciutat tendeix a invisibilitzar, la que la projecta al món.
Més encara: es tracta d’un temple expiatori. Barcelona en té dos: aquest i el del Tibidabo. Potser perquè el vell títol literari de “la ciutat del pecat” necessita el seu contrarelat maragallià: “la ciutat del perdó”.
Perquè la Sagrada Família no és només Barcelona. És un fenomen global. Més del 80% dels visitants són estrangers. La ciutat exporta una imatge que no coincideix amb el relat que fa d’ella mateixa. Viu —econòmicament i simbòlicament— d’un temple que no forma part del seu discurs dominant.
Hi ha, doncs, una escletxa. No és una contradicció superficial, sinó una fissura profunda: entre el que la ciutat és i el que la ciutat mostra; entre el que construeix i el que reconeix.
Aquesta escletxa es fa encara més visible si s’observa l’estat mateix de l’obra. Des del 1882, la basílica creix lentament, com una promesa ajornada. Avui, amb la torre de Jesucrist assolint els 172,5 metres, el seu perfil domina l’horitzó. Però encara hi falten elements essencials: la façana de la Glòria i les torres finals dedicades als apòstols. No és només un edifici en construcció. És un sentit pendent.
Mentrestant, la ciutat viu accelerada, saturada de turisme, reorganitzant carrers i places per absorbir una pressió constant de visitants. La Sagrada Família no és només un temple: és un epicentre que reordena l’espai urbà.
I potser aquí rau la clau. La ciutat que relativitza la transcendència es veu obligada a gestionar-la. La ciutat que no celebra la fe administra el seu símbol més potent. La ciutat que no es reconeix en Gaudí viu de Gaudí.
Però no sempre ha estat així.
Durant el segle XX, la Sagrada Família va ser objecte d’una crítica ferotge. No parlem només de la destrucció del 1936, quan sectors de la CNT-FAI van incendiar i malmetre part del temple. Parlem també d’una oposició intel·lectual sostinguda.
L’arquitecte Oriol Bohigas va qualificar-ne la continuació de “vergonya mundial”, un “error” i un “fals Gaudí”. Argumentava que prolongar l’obra sense plànols complets era una “barbaritat cultural” i que desvirtuava el projecte original. També sostenia que era absurd dedicar més d’un segle a completar un edifici concebut en un altre temps, dins una ciutat moderna.
El debat va culminar en un manifest publicat a La Vanguardia, amb signatures que avui sorprenen: Le Corbusier, Josep Lluís Sert, Francesc de Paula Moragas, Josep Antoni Coderch, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Joan Miró o Antoni Tàpies. Fins i tot Josep Maria Subirachs —que acabaria deixant la seva empremta a la façana de la Passió— es convertiria en l’“arrepentit” més visible.
La crítica es va prolongar durant dècades. Bohigas arribaria a proposar convertir el temple en una estació de metro. Ni tan sols el reconeixement de la UNESCO, el 1984, com a Patrimoni de la Humanitat va aconseguir aturar les reticències.
Encara el 2008, el manifest Gaudí en alerta roja, impulsat per Maria del Mar Arnús, presidenta de l’AICA, denunciava la continuïtat de les obres. L’arquitecta Beth Galí la va arribar a definir com una “mona de Pasqua lletja”.
I, tanmateix, el temps ha acabat inclinant la balança. Josep Acebillo, antic arquitecte en cap de Barcelona, va evolucionar cap a una posició favorable: en reconeixia la “gran repercussió social” i afirmava que només una “gran miopia intel·lectual” podia reduir-la a caricatura. Va anticipar el que avui sembla evident: la Sagrada Família és el gran signe identificador de Barcelona.
I mentre la basílica es prepara per rebre el tercer papa —després de Joan Pau II, el 1982, i Benet XVI, el 2010— amb la futura visita de Lleó XIV, la ciutat continua habitant aquesta paradoxa.
Barcelona viu d’allò que no acaba de voler reconèixer. I la Sagrada Família, nascuda d’una fe radical, s’ha convertit —malgrat tot— en el seu veritable centre.
