Reunió del clima COP27: hem arribat tard?

El 1992 es va dur a terme la cimera de la terra a Río de Janeiro, on es va establir la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC per les sigles en anglès). A partir d’aquí s’han organitzat les conferències sobre el clima que es reuneixen un cop l’any, des de la primera duta a terme el 1995 a Berlín i prèvia a l’actual a Glasgow l’any passat.

Segurament tots en recordarem una perquè va establir l’instrument més anomenat el Protocol de Kyoto. Va ser en la tercera conferència el 1997. Cal subratllar que la COP21 de París 2015 va tenir una especial importància perquè es va limitar l’escalfament climàtic a 2ºC amb l’aspiració de limitar-lo a 1,5. Són aquests els antecedents que cal tenir en compte davant la Cimera que s’està celebrant del 6 al 18 d’aquest mes a Egipte, la COP27, i que comença donant ja pràcticament per assentat que els objectius esmentats de la reunió de París ja no són viables i que no és possible que el 2030 hi hagi un escalfament per sota dels 2ºC.

S’esperen mesures importants, però no ben definides i no només sobre els gasos d’efecte hivernacle, sinó també en la lluita contra la desforestació tropical perquè aquest cinturó verd que recorre el món absorbeix el 25% dels gasos hivernacle.

És evident que la guerra d’Ucraïna ha alterat substancialment tot aquest plantejament i ha accentuat les dificultats i contradiccions. A Alemanya, que va tancar les nuclears, estan cremant carbó com a substitut del gas rus i a Espanya, que ho va negar en un principi, funciona altra vegada la producció d’energia elèctrica mitjançant carbó. Alhora, la CE decreta que ja no circularan cotxes amb motor d’explosió el 2030 pel seu territori, cosa que òbviament és una entelèquia, veient el grau de desplegament que aquest nou tipus de motor i el que necessita per estendre’s ha assolit fins ara.

En realitat, el que cal constatar és que la batalla en un horitzó raonable de reduir les emissions de diòxid de carboni a zero, que era possible fa 30 anys -en teoria-, avui ja no és possible i es continua demandant una creixent quantitat d’energia barata.  De fet, les emissions mundials de CO₂ relacionades amb l’energia van créixer un 6% el 2021 arribant als 36.300 milions de tones, el màxim històric.

Darrere d’aquest fet hi ha l’evidència que la transició energètica està resultant massa lenta i que no s’avança al ritme necessari pel que fa als vehicles de tota mena, des dels avions als cotxes, a les centrals que produeixen electricitat, a les fàbriques de fertilitzans, a les cimenteres i als forns i molts altres processos. Tot això no està gens ben resolt ni en camí de resoldre’s.

També el 2021 es van abocar a l’atmosfera 135 milions de tones de metà, una xifra sensiblement inferior a la CO₂, però que té 35 vegades més capacitat d’escalfar el planeta que el CO₂. La substitució d’energia fòssil (carbó, petroli i gas) per aplicacions d’energia d’utilització del sol i del vent està avançant molt lentament.

Un cas clar és el d’Espanya. Per eliminar els combustibles fòssils caldria eliminar el 70% dels 1.000 Twh, és a dir, disposar-ne d’uns 700 d’energia renovables. Però, a finals del 2021 hi havia instal·lats a Espanya uns 28 Gw de potència eòlica que produïen 60 Twh i 15 Gw de potència solar fotovoltaica, que generaven 30 Twh. De fet, el 2021 el cicle combinat era la segona component energètica ,disposant de 26 Gw de potència instal·lada, 5,6 procedents de la cogeneració, 3,7 procedents del carbó i encara quedarien, si es vol per a una segona fase de substitució, els 7 Gw de l’energia nuclear.

Això pel que fa a la producció d’energia elèctrica, però després hi ha tot l’altre capítol del transport, cotxes i camions, que ens penalitza per la feblesa de la xarxa ferroviària i que representa uns 140 Twh l’any. La substitució d’una part d’aquest transport, el pesant, per hidrogen significaria, segons càlculs dels experts, 325 Tw l’any i en això el més calent està a l’aigüera.

Les xifres econòmiques ens poden indicar potser amb més claredat el que necessitaríem per adaptar-nos. El conjunt de l’adaptació té un cost de 31.000 milions d’euros anuals i això representaria uns 2.500 euros anuals per família al llarg de 30 anys. És evident que estem lluny de poder culminar aquest procés.

I aleshores, què? Doncs evidentment dur-lo a terme en les millors condicions possibles, també de justícia social, i assumir que, havent perdut el tren de la reducció, sense abandonar-lo, hem de posar sobre la taula les polítiques d’adaptació que ens permetin viure en condicions decents. L’avís d’aquest estiu assenyala en aquesta direcció el què cal fer a les ciutats, a l’agricultura, a la disponibilitat d’aigua i la seva regulació, al paper dels hivernacles a l’urbanisme. En fi, cal obrir aquest altre capítol que és la contrapartida d’haver arribat tard.

 Loading ...